En aquests últims anys les cites sobre Viktor Frankl han minvat considerablement. Serà perquè el ciutadà europeu ja gairebé no li importa el sentit de la seva vida i només el preocupa ser feliç al seu aire? Podria ser. Per això potser convé posar en relleu el singular sentit de la felicitat que té Frankl.
- L’estructura de l’ésser humà
En analitzar l’estructura de l’ésser humà, Frankl afirmarà, seguint la línia dels pensadors clàssics, que està “dissenyada” com ser social, concebuda, tant des de la seva dimensió fisicobiològica, com des de la seva dimensió psico-racional, per obrir-se al món del seu entorn i relacionar-se amb els altres. Amb aquesta postura, actualitza el vell principi aristotèlic que “l’home és social per naturalesa”, principi que el filòsof grec el fonamentava en les peculiars característiques del llenguatge humà, en afirmar que està semànticament construït per comunicar-nos i relacionar-nos amb els nostres semblants.
Una actitud d’obertura cap als altres éssers humans que no requereix per al seu exercici cap mena d’afegiment artificial i forçat, ja que aquesta actitud respon a les exigències més pròpies i naturals de la persona, En aquests plantejaments coincideix amb pensadors com Max Scheler, Portman, Allport… especialment en sostenir que la seva essència com a persona es fonamenta en la seva transcendència.
És a dir, el que és propi de la naturalesa humana és la tendència natural cap a l’obertura, una naturalesa oberta al món i a les coses de l’entorn. En aquestes èpoques confuses i estressants en les quals està immersa gran part de la societat occidental, molts ciutadans busquen amb afany la seva pròpia felicitat, perquè la felicitat és el gran objectiu a aconseguir, ja sigui en la confirmació reeixida dels assoliments professionals, en la quantia del compte corrent, en el gaudi dels gaudis materials, en l’acceptació social, poder comprar aquella botiga, trobar a l’home de la seva vida, etc.
Frankl sostindrà, que la somiada autorealització i la plenitud existencial de l’ésser humà, com a reflexos de la felicitat, no s’obté posant un mirall de contenció enfront de la societat, per a sestejar en la nostra pròpia i narcisista imatge refractària, sinó que s’obté en la mesura que pensem en els altres per servir-los en el que calgui.
- El risc de l’excessiva autoobservació
El psiquiatre austríac ens alerta del perill de tancar-nos exclusivament en la consideració dels nostres capritxos i satisfaccions sensibles. L’ànsia o desig de felicitat són comuns a tot ésser humà; però no tot desig proporciona la felicitat, ni totes les persones senten, per ser felices, el mateix desig, ni aquest satisfà sempre, plenament, la seva felicitat dels nostres èxits i fracassos, dels nostres béns presents i de les nostres seguretats futures, pel fet que aquesta voluntària oclusió, suposa prendre una actitud i una disposició que interfereix la nostra natural obertura cap al món exterior i cap a les persones del nostre entorn. Bloquejar aquesta natural obertura cap als altres, corbant-se la voluntat de la persona sobre si mateixa i els seus propis sentiments afectius, produeix una sèrie d’estats anímics de malaltissa i obsessiva “autoobservació” i excessiva atenció amb si mateixos. Aconseguir plasmar en la vida real aquestes tendències d’obertura als altres no és un objectiu utòpic i impossible d’aconseguir, ni un invent dels psicòlegs per crear falses i il·lusionants expectatives.
- La Felicitat és una conseqüència
És un fet evident i observable, com ja ens va recordar Aristòtil, que en l’ésser humà existeix una tendència radical que l’impulsa al bé i a la felicitat. En relació al significat de la felicitat i quina és la causa o el fi que la pot produir, s’han plantejat les més diverses interpretacions i les més plurals teories filosòfiques. Plató, la fundarà en la saviesa, Aristòtil en la virtut, els epicuris en el plaer sensible, els estoics en l’equilibri interior, el cristianisme en la unió amb el Bé Suprem, l’empirisme en els béns materials, etc. Frankl, en aquest ordre de consideracions, influït especialment per Aristòtil i el cristianisme, plantejarà d’un mode peculiar i singular que la felicitat és una conseqüència derivada d’una manera de viure. Per això, la felicitat, més que una causa que es busca per si, com si la poguéssim aconseguir per una decisió pròpia, és el resultat, el fruit en saó, que s’obté quan prèviament es viu en obertura als altres “La felicitat ha de ser una conseqüència i no es pot aconseguir a voluntat pròpia” diu en “La Voluntat de sentit”.
Per a Frankl, una manera de no trobar la felicitat és buscar-la amb ansietat, pretendre voltar-la i capturar-la per a apoderar-nos-en. No hem de perseguir la felicitat com l’Hades perseguia la bella i aguerrida Persèfone, filla de Zeus. La felicitat és com la bella i delicada flor mimosa púdica, que tanca els seus pètals quan gosem tocar-la. Es produeix amb la felicitat, l’aparent paradoxa que com més la voltem, més se’ns allunya i fuig de nosaltres, com més ens obsessionem a posseir-la de manera directa, més se’ns dilueix i esvaeix del nostre ésser. Com més correm després d’ella, més ens esquiva.
Abraham Maslow, prestigiós psiquiatre, mostrarà la seva concordança amb Frankl, respecte al seu concepte de la felicitat: “Segons la meva pròpia experiència estic d’acord amb Frankl que les persones que busquen la seva autorealització, la seva felicitat directament, separada d’una missió en la vida, de fet, no ho aconsegueixen”. Sovint surten en els mitjans de comunicació, uns certs personatges populars que apareixen exultants en comunicar-nos el feliços i cofois que se senten en la seva vida sentimental, per despertar-nos als pocs dies, amb la notícia de la seva possible ruptura amb qui eren tan feliços. Qui és feliç, és innecessari que ens ho digui, ja que ho manifesta de manera espontània i natural.
La felicitat apareix silenciosament en la pau interior de la persona que ha canalitzat la seva vida, les seves accions i els seus projectes com un mode de servei i obertura als altres, com a compliment d’una positiva obligació.
- La felicitat cerca un fonament
No obstant això, Frankl, en línia amb la seva important tesi del sentit de la vida, ens fa la interessant consideració que constitueix un prejudici social afirmar que l’ésser humà busca de manera prioritària la seva personal felicitat, la felicitat sense més, perquè el que realment desitja i cerca és una raó, un per què, un fonament que consolidi la seva felicitat. La llarga experiència clínica que posseeix el psiquiatre vienès a través dels seus pacients és la millor garantia per corroborar els seus comentaris: En la seva obra La Psicoteràpia a l’abast de tothom ens dirà que hem de superar el prejudici que l’home busca fonamentalment la felicitat; el que vol, en realitat és trobar una raó per a això. En aquesta mateixa obra insistirà en aquestes consideracions: La vida clínica quotidiana demostra que és precisament la falta d’un “motiu” per ser feliç allò que impedeix ser felices a les persones.
Segons Frankl, qui es troba més en condicions per sortir més enllà de si, qui posseeix prou fortalesa i exigent autocrítica per enfrontar-se amb si mateix, amb els seus propis egoismes els seus interessos personals, és la persona conscient de la seva realitat espiritual i sap valorar-la com la condició essencial de la seva naturalesa. És llavors, quan les diverses dimensions de l’estructura humana es desenvolupen en harmonia i adquireixen el seu veritable significat, condicions indispensables per a aconseguir una vida feliç. Aristòtil ens diu que “una acció ben feta és ella mateixa el fi” i “la vida fe i “la vida feliç serà la de qui actuï d’acord amb la virtut”.