La pregunta sobre la possible existència de vida en altres llocs de l’univers és una qüestió que, en els moments actuals, té especial interès, almenys, teòric, donats els avanços en astronomia, i els plans d’exploració a la recerca d’indicis de vida fora de la Terra.
És natural que l’home, davant un univers de dimensions pràcticament infinites, es pregunti per la possibilitat que existeixi vida en altres llocs, i, especialment, per l’existència d’altres éssers intel·ligents, i que es qüestioni si els homes som els únics habitants del cosmos[1].
Hi ha, no obstant això, una qüestió prèvia que és decisiva per a un correcte plantejament del tema: establir la distinció entre vida no intel·ligent i vida intel·ligent. En efecte, entre ambdues existeix una diferència categorial de ser, que no és explicable ni com a resultat d’una evolució, ni per un salt en l’ordre qualitatiu del mateix organisme viu precedent[2]. Per tant, és essencialment distint plantejar-se l’existència de vida no intel·ligent en l’univers, que preguntar-se sobre l’existència d’altres éssers —humans o no-[3], però dotats d’intel·ligència [i, per consegüent, de llibertat]. A més, l’existència de vida no intel·ligent no afectaria l’exclusivitat de l’home com a únic habitant de l’univers.
L’admissió de l’existència de vida —tant intel·ligent com no intel·ligent— en un altre lloc o llocs del cosmos, no ofereix inconvenient, des del punt de vista filosòfic: no és racionalment contradictori. Des del punt de vista científic, tampoc s’hi veu dificultat. Encara que, segons els coneixements actuals de les ciències de la naturalesa, la possibilitat de la vida a la Terra depèn d’un conjunt de condicions extraordinàriament precises, l’existència de les quals resulta sorprenent per la seva complexitat i exactitud, res no impedeix pensar que es pugui produir així mateix en un altre o altres llocs de l’univers[4].
Per tant, la qüestió de si és admissible o no l’existència de vida intel·ligent en un altre o altres punts de l’univers es planteja solament en el terreny teològic: és compatible amb la Revelació cristiana l’existència d’éssers intel·ligents en un altre lloc de l’univers visible?
És, en efecte, en relació amb la Revelació cristiana com sorgeix el problema. La qüestió pot centrar-se en els termes següents:
- És compatible l’Encarnació de Déu —que Déu hagi assumit una naturalesa humana en el nostre món, dins de la nostra història— amb l’existència d’éssers humans, en un altre o altres llocs de l’univers?
- Precisant una mica més: és admissible, considerant l’existència de l’Encarnació, que Déu hagi creat altres éssers intel·ligents, no humans?[5]
- I, si els hagués creat quedarien fora del pla de l’Encarnació-Redempció? I, per què?
L’Encarnació del Fill de Déu, suposa la unió entre la naturalesa divina i la naturalesa humana en la Persona del Verb. Deixem a part la discussió teològica sobre si el Verb s’hagués encarnat igualment, encara que no hagués succeït el pecat original, és a dir, sense necessitat de la Redempció[6].
Per acostar-nos a la solució, hem d’acudir als textos de la Sgda. Escriptura, perquè estem intentant conèixer alguna cosa que respon als plans divins, per la qual cosa solament podem saber-ho per mitjà de la Revelació mateixa. Ha parlat Déu sobre aquesta qüestió? Hi ha textos que puguin servir-nos-hi de guia?
El Gènesi ens parla de la creació en els següents termes: Al principi, Déu va crear els cels i la terra (Gn 1, 1)[7]. Després, descriu com va creant els éssers que habitaran la terra, i quan es refereix al firmament s’expressa així: I va dir Déu: “Hi hagi en el firmament dels cels llumeneres per separar el dia de la nit, i servir de senyals a estacions, dies i anys; i llueixin en el firmament dels cels per il·luminar la terra” (…) Va fer Déu els dos grans estels, el major per presidir el dia, i el menor per presidir la nit, i les estrelles[8].
En acabar de crear tots els elements continguts al cel i a la terra, Déu finalment va dir: “Fem l’home a la nostra imatge i a la nostra semblança, perquè domini sobre els peixos de la mar, sobre els ocells del cel, sobre els bestiars i sobre totes les bèsties de la terra, i sobre quants animals s’hi mouen a sobre”. “I va crear Déu l’home a imatge seva, a imatge de Déu el va crear, home i dona els va crear”. [9]
Els textos anteriors no ens parlen directament de l’existència o no d’altres éssers creats per Déu a imatge i semblança seva. No obstant això, coneixem per l’Escriptura l’existència dels àngels, éssers purament espirituals, dels quals es pot dir també que han estat creats a imatge i semblança de Déu[10]. Però no apareix cap referència a éssers semblants a l’home existents en el firmament o cel, és a dir, fora de la Terra.
És fonamentalment en el Nou Testament i, particularment, en els textos paulins, on trobem afirmacions que poden donar-nos llum en la nostra recerca. Així, llegim en l’Epístola als Colossencs el següent:
“[el Fill del seu amor],…, que és la imatge de Déu invisible, primogènit de tota criatura; perquè en Ell van ser creades totes les coses del cel i de la terra, les visibles i les invisibles, els trons, les dominacions, els principats, les potestats; tot va ser creat per Ell i per a Ell. Ell és abans que tot i tot subsisteix en Ell (…) I plagué al Pare que en Ell habités tota la plenitud i per Ell reconciliar amb si totes les coses en Ell, pacificant amb la sang de la seva creu així les de la terra com les del cel”[11]
Aquest fragment de la Carta als Colossencs, ens parla que en Crist van ser no sols creades, sinó que es recapitulen, totes les coses que existeixen tant en els cels com en la terra, és a dir, tot l’univers, tant el dels éssers visibles com el de les criatures angèliques, és reassumit per Jesucrist com el seu Cap. El que ja li pertany com a Logos —com a Segona Persona de la Trinitat, Déu com el Pare—, ho rep també com a home, no sols per la seva unió amb la Persona del Logos, sinó per haver-ho conquistat mitjançant la sang vessada en la creu.
A més, el mateix cosmos, contemplat com el conjunt de la creació, fa referència a l’alliberament realitzat per Jesucrist:
«… perquè l’expectació ansiosa de la creació està esperant la manifestació dels fills de Déu, perquè les criatures estan subjectes a la vanitat, no de grat, sinó per raó de qui les subjecta, amb l’esperança que també elles seran alliberades de la servitud de la corrupció per participar en la llibertat de la glòria dels fills de Déu. Perquè sabem que la creació sencera fins ara gemega i sent dolors de part (…)”[12].
Per tant, si Jesucrist reuneix en el seu poder tot el creat, i l’Escriptura inclou explícitament en aquest tot, tant el món purament material i no intel·ligent, com la totalitat dels homes i de les criatures celestes no humanes[13], se segueix que, no solament no existeixen altres criatures compreses en la Redempció, sinó que, al mateix temps, com que la Redempció abasta tot l’existent[14], hem de concloure també que no hi ha altres éssers creats a imatge i semblança de Déu distints dels citats. Encara que ens pugui omplir d’admirada sorpresa, som els únics habitants de l’univers, Déu hauria creat el cosmos sencer per i per al Verb i, en Ell, també per als homes, com a fills en el Fill.
—–
[1] Aquest plantejament neix considerant la infinitat divina, davant la qual sembla poca cosa l’existència exclusiva de l’ésser humà en un univers tan immens. I no podem tancar els plans de Déu en el que nosaltres coneixem. Déu pot haver creat altres éssers intel·ligents. Déu pot haver-se encarnat també en algú pertanyent a un altre món (S. Tomás mateix ho sosté). I mai saber-ho nosaltres.
[2] Entra aquí la discussió filosòfica de la naturalesa del conèixer intel·lectual. Partim que és demostrable que el coneixement intel·lectual és de naturalesa immaterial en si mateix, encara que necessiti per al seu exercici un òrgan material. En efecte, les operacions de l’abstracció i la reflexió —que són les característiques definitòries del coneixement humà com a tal—, són en si mateixes immaterials i, en conseqüència, també ha de ser-ho la potència que les realitza: l’intel·lecte humà és una facultat espiritual, radicada per al seu exercici en el cervell de l’home.
[3] En qualsevol cas, tractant-se d’éssers que viuen en un univers constituït per un substrat material, encara que no posseeixin pròpiament la naturalesa humana, sí que cal considerar que seran també corporis d’alguna manera.
[4] En efecte, és tan precís l’equilibri de les condicions fisicoquímiques, que una variació petitíssima d’alguna de les coordenades faria impossible la vida.
[5] Com ja comentàvem, es tractaria sempre d’éssers corporis, perquè ens referim al món visible, al cosmos constituït per un substrat material. El món dels esperits purs, des d’aquest punt de vista, en queda exclòs.
[6] En el Credo resem que es va fer home propter nostram salutem. Però, la Sagrada. Escriptura ens revela igualment que Ell és l’Alfa i l’Omega, això és el Principi i la Fi de tot (cfr Ap 1, 8), Primogènit de tota criatura, per Qui i per a Qui s’han fet totes les coses i totes subsisteixen en Ell (cfr Heb 1, 2-3; Col 1, 15-18), de manera que l’Encarnació podria considerar-se com la manifestació visible del Logos, el qual, assumint i recapitulant en Si tota la creació la portaria a la definitiva i màxima perfecció.
Per a l’escola franciscana, encapçalada per Sant Bonaventura, l’encarnació és volguda per si mateixa, i no en funció d’un bé menor. L’encarnació manifesta la primacia de l’amor de Déu. Amb pecat o sense pecat, Déu s’hauria encarnat, perquè amb pecat o sense pecat, l’únic mode de trobar-nos amb Déu és a través de Crist.
[7] “L’expressió cels i terra equival a univers, l’orbe terraqüi i l’espai sideral” (NACAR-COLUNGA, Sagrada Bíblia, nt 1, pàg. 27-28, BAC, Madrid 1968, 26a ed.). També s’interpreta, a vegades, l’expressió els cels com referida a la creació dels àngels, o esperits purs.
[8] Gn 1, 14-17.
[9] Gn 1, 26-27.
[10] La imatge i semblança de Déu resideix, essencialment, en els caràcters d’intel·ligència i llibertat (voluntat lliure), que són propis igualment d’àngels i homes. La teologia, actualment, reconeix en la corporeïtat humana la condició i la capacitat d’establir relacions personals, i, des d’aquesta perspectiva, som imatge també de la relació entre si de les Persones divines.
[11] Col 1, 13-20.
[12] Rom 8, 19-21. Podria admetre’s que en parlar de tota la creació en dolors de part, es referís exclusivament als éssers no intel·ligents, és a dir, al cosmos material? I, d’aquesta manera, pogués pensar-se en l’existència d’éssers intel·ligents no necessitats de Redempció? Si tenim en compte que el cosmos material, “les criatures subjectes a la vanitat” que parla Sant Pau, ho estan a conseqüència del pecat de l’home –la caiguda dels nostres primers pares-, hi hauria una certa contradicció, considerant que els éssers hipotètics intel·ligents en estat d’innocència, estarien habitant en un univers tacat per un pecat original.
[13] Aquest és segurament el punt clau de la qüestió: interpretar l’expressió tot el creat, totes les criatures del cel i de la terra, com comprenent la totalitat de l’univers, i excloent l’existència d’altres éssers intel·ligents. Això suposant que solament puguin existir el que entenem nosaltres per éssers intel·ligents, perquè podria (?) admetre’s que hi hagués un tipus d’éssers capaços d’entrar en relació amb Déu, les característiques dels quals ens siguin inassequibles, inimaginables, i estiguessin compreses en les expressions citades. I, d’altra banda, també el Verb podria haver-se encarnat en una d’aquestes naturaleses.
[14] Com veiem en el fragment citat de Colossencs —“I plagué al Pare (…) reconciliar amb si totes les coses en Ell”—, citació a la qual se’n podrien afegir unes altres, com, per exemple: “Déu (…) el seu Fill, a qui va constituir hereu de tot, per qui també va fer els segles, que, sent la irradiació de la seva glòria i l’empremta de la seva substància i el que amb la seva poderosa paraula sustenta totes les coses, després de fer la purificació dels pecats, es va asseure a la destra de la Majestat en les altures” (Heb, 1 2-3).