Quan contemplem l’univers, el nostre món, i a nosaltres mateixos en ell, hi ha un primer moment d’admiració, de sorpresa, al qual continuen espontànies les preguntes: la més fonamental radica sobre el fet de la seva existència. Advertim –és una evidència física- que fora de nosaltres, hi ha coses, realitats. I també ens trobem a nosaltres mateixos, amb la mateixa evidència física i psicològica[1].
Però, al mateix temps, usant un concepte leibnizià, no trobem prou raó per a aquest fet: som davant el misteri de l’ésser[2]. Les coses són, són aquí, hi ensopeguem, però no podem explicar racionalment per què existeixen[3]. Podem estudiar la realitat, aprofundir en la seva estructura, però la raó de la seva existència roman oculta.
És inaccessible al coneixement científic, que parteix de la seva existència com a dada prèvia, insuficient, per tant, per a la seva demostració. En l’ordre filosòfic, es constata l’aparició de la realitat de l’ésser, i es desenvolupa el seu coneixement per mitjà de la metafísica. Però, també queda fora del seu abast el per què del fet de la seva existència.
Al mateix temps, el coneixement de l’home -la seva raó-, està obert a l’infinit i no s’aquieta fins a trobar alguna resposta. Així, ha recorregut al mite[4], o a explicacions de caràcter fisiològic[5]. Però, un tret comú en totes elles és explicar-ne l’origen[6], el mode de la seva constitució, que intenten descriure, però sense qüestionar-se el fet de la seva existència[7].
Per tant, la resposta al fet de l’existència del Tot, ha de moure’s en un nivell distint al determinat per l’estructura material[8] i les seves lleis: en l’àmbit de la llibertat. La llibertat humana[9] posseeix el poder de portar a l’existència una cosa nova, però no part del no-res, realitza aquesta acció dins d’unes condicions prèvies: apareix una cosa nova en el context d’una realitat preexistent.
Per tant, seguint el raonament anterior, si considerem com una cosa nova l’aparició de la totalitat del cosmos, haurem de postular l’existència d’una voluntat capaç de portar a l’existència aquesta totalitat, sense cap condició prèvia, per tant, de mode completament lliure. I parlar de llibertat pressuposa l’existència del subjecte d’aquesta llibertat, d’un ser personal.
Aquest és precisament el mode com el Gènesi descriu l’aparició del cosmos: “Al principi, Déu va crear el cel i la terra”[10]. Aquí es tracta del principi absolut, atès que l’univers comença a existir, sense una matèria prèvia. Es tracta d’un sorgir del no-res, és a dir, d’una creació del tot i instantània. Després, s’anirà desenvolupant progressivament[11].
Per tant, l’existència de la realitat en totes les seves dimensions –materials i espirituals- és gratuïta, no respon a cap necessitat. Per això, l’explicació hem de buscar-la en l’àmbit de la llibertat, d’una voluntat lliure amb poder de produir l’existència ex novo: és la creatio ex nihilo. I aquest Ésser capaç d’establir el principi absolut de la realitat, de comunicar l’ésser per un acte lliure de la seva voluntat, és Déu Creador.
Per consegüent, aquí podem aplicar la senzilla i profunda afirmació de Sant Tomàs: “Si les coses són, llavors Déu és (existeix)”. I el misteri del fet de l’existència, ens condueix al misteri de l’existència de Déu.
_________
[1] La consciència de si mateix.
[2] En aquest text tractem el tema de l’ésser, no des de la perspectiva del seu desenvolupament metafísic, sinó la de l’ésser com a existència.. Aquí, per comoditat, utilitzarem com a equivalents totes dues nocions, encara que conscients de la seva diferència.
[3] Podrien perfectament no existir. No hi ha en elles cap raó que les faci necessàries. I, lògicament, tampoc en nosaltres.
[4] Les diferents cosmogonies egípcies, igual que les de Mesopotàmia i tantes altres, partien d’un principi aquós comú. Deien que al principi dels temps només existia el Nun, les aigües còsmiques primordials, i tot era silenci, tenebres i buit. Era el caos i el desordre, era l’ancestre de tot el que existiria a partir d’ell. El Nun contenia un formidable poder on es trobava l’essència de la Creació. Aquesta essència era el Demiürg, el principi creador que sentia la vida dins de si. Quan aquest va tenir consciència de la vida que portava en el seu si va començar a modelar-se a si mateix fins a aconseguir una forma tangible. S’havia produït la separació entre el Demiürg i el Nun.
[5] Aristòtil va designar amb el nom de fisiòlegs els primers pensadors grecs sobre la constitució de la naturalesa, com Tales de Milet (l’aigua com a principi), Anaximandre de Milet (l’apeiron, o l’indeterminat), Heràclit d’Efes (el canvi constant), Empèdocles (els quatre elements), Anaxàgores (el nous, o la ment), Demòcrit (atomisme), Pitàgores (el nombre).
[6] El significat del terme creació que hi apareix, és essencialment distint al de la creació bíblica. Donen per descomptat que existeix una realitat primigènia (caos, nun, etc.), a partir de la qual es desenvolupa l’univers material. En la narració bíblica, el terme crear significa una aparició del tot de la realitat sense antecedents: obeeix a una acció externa de naturalesa immaterial, a la Paraula de Déu.
[7] El pensament grec considera l’existència eterna del cosmos.
[8] Aquí, per material, volem significar el tot de la realitat física, experimentable, en contraposició amb la seva dimensió ideal, espiritual.
[9] Per ser exactes, un acte voluntari. Recordem que la llibertat depèn de la voluntat en la seva activitat.
[10] (Gn 1, 1). L’expressió “el cel i la terra” comprèn en la terminologia bíblica la totalitat de l’existent: “En la sagrada Escriptura, l’expressió “cel i terra” significa: tot el que existeix, la creació sencera. Indica també el vincle que, a l’interior de la creació, alhora uneix i distingeix cel i terra: “La terra”, és el món dels homes (cf Sal 115, 16)” (CEC, 326).
[11] La Sgda. Escriptura utilitza la paraula hebrea barà, en narrar la creació (Gn 1, 1) La utilitza solament quan es refereix a aquesta concreta acció divina que equival a crear del no-res. Vegeu 2Mac 7, 23.