Text de l’Evangeli (Mt 25,14-30): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «També és, doncs, com un home que, a punt de marxar a terres llunyanes, cridà els seus servidors i els confià els seus béns. I a un li donà cinc talents, a un altre dos, a un altre un: a cadascun segons la seva capacitat; i marxà. De seguida, el qui havia rebut cinc talents se n’anà i negocià amb ells, i en guanyà altres cinc. D’igual manera, el qui n’havia rebut dos en guanyà altres dos. Però el qui n’havia rebut un se n’anà a excavar en la terra i hi amagà el diner del seu senyor.
»I després de molt de temps ve el senyor d’aquells servidors i passa comptes amb ells. I acostant-se el qui havia rebut cinc talents, en presentà altres cinc, dient: ‘Senyor, cinc talents m’has donat, mira, n’he guanyat altres cinc’. Li diu el seu senyor: ‘Bé, servidor bo i fidel! Com que has estat fidel en allò que és poc, et posaré sobre allò que és molt: entra en el goig del teu senyor’. S’acosta també el qui havia rebut dos talents, i diu: ‘Senyor, dos talents m’has donat. Mira, n’he guanyat altres dos’. Li diu el seu senyor: ‘Bé, servidor bo i fidel! Com que has estat fidel en allò que és poc, et posaré sobre allò que és molt: entra en el goig del teu senyor’.
»Acostant-se també el qui havia rebut un talent, diu: ‘Senyor, sabia que ets home dur, que segues on no has sembrat, i aplegues on no has escampat; i de por vaig anar a amagar el teu talent a terra. Aquí tens el que és teu’. I el senyor, responent-li, digué: ‘Servidor dolent i peresós! ¿Sabies que sego on no he sembrat i aplego on no he escampat? Convenia, doncs, que confiessis els meus diners als banquers, i en venir jo hauria rebut el que és meu amb els interessos. Preneu-li, doncs, el talent i doneu-lo al qui té els deu talents. Perquè a tot el qui té se li donarà i abundarà; però a aquell que no té, fins i tot allò que té li serà pres. I al servidor inútil llanceu-lo a les tenebres exteriors: allí serà el plor i el cruixir de dents’».
Déu confia en les seves criatures. Per això els confia talents, possibilitats de créixer i de convertir-se en protagonistes de la seva pròpia existència. Ell coneix millor que ningú cada dona i cada home: coneix les seves capacitats, les seves possibilitats i també el seu cor. No tots rebem el mateix, perquè cada persona té una vida pròpia, una història i unes possibilitats que la fan única.
En la paràbola que Jesús explica avui apareixen tres treballadors. L’últim sembla, a primera vista, el menys afavorit: només rep un talent. Però el seu amo sap de què és capaç i n’espera una resposta. Per això li retreu que hagi amagat allò que li havia estat confiat. Ni tan sols se li exigia obtenir grans resultats: n’hi hauria hagut prou que hagués fet alguna cosa senzilla amb allò que havia rebut.
Tanmateix, aquest treballador sembla més preocupat per justificar-se que no pas per reconèixer la seva manca d’iniciativa. I, per fer-ho, culpa el seu amo, a qui presenta com un home injust i exigent. Sembla que no ha fet res perquè el seu amo li demanava massa, perquè era impossible satisfer les seves expectatives.
El problema d’aquest treballador és que no confia en el seu amo. No sap reconèixer la confiança que aquest ha dipositat en ell ni descobreix la riquesa d’allò que ha rebut. Tampoc no confia en si mateix. Es deixa dominar per la por i, des d’aquesta por, interpreta tot de manera negativa. No hi veu algú que li ha confiat alguna cosa perquè creu en les seves possibilitats, sinó un amo injust que pretén recollir allò que no ha sembrat i exigeix més del que raonablement pot donar.
Aquesta és la imatge que s’ha construït del seu amo: algú en la bondat del qual no pot confiar. No és només que hagi enterrat un talent, sinó que també ha enterrat la confiança que hauria pogut fer fructificar la seva vida.
Déu no ens demana que siguem iguals ni que tots donem el mateix fruit; el que espera és que responguem amb fidelitat a la confiança que ha dipositat en nosaltres.
«Aquesta és la disjuntiva que tenim davant de Déu: por o confiança. O tens por davant de Déu o tens confiança en el Senyor. I nosaltres, com els protagonistes de la paràbola —tots nosaltres—, hem rebut uns talents, tots, més valuosos que els diners. Però bona part de com els fem fructificar depèn de la confiança en el Senyor, que ens allibera el cor i ens fa actius i creatius en el bé. No ho oblidem: la confiança allibera, sempre; la por paralitza. (…) I preguntem-nos: Crec que Déu és Pare i que em confia dons perquè es fia de mi? I jo, confio en Ell fins al punt d’arriscar-me sense desanimar-me, fins i tot quan els resultats no són segurs ni estan garantits? Sé dir cada dia en la pregària: “Senyor, confio en tu, dona’m la força per avançar; em fio de tu i de les coses que m’has donat; digues-me com tirar-les endavant”?» (Francesc, 19 de novembre de 2023).
Otros comentarios: evangeli.net; opusdei.org; bibliadenavarra.com
Otros recursos: vàries homilies