Text de l’Evangeli (Mt 13,24-43): Els proposà una altra paràbola, dient: «El regne dels cels és semblant a un home que sembrà bona llavor en el seu camp. Però quan els homes dormien, vingué el seu enemic, sembrà a sobre zitzània enmig del blat, i se n’anà. I després d’haver brotat l’herba i de produir fruit, aparegué la zitzània. I acostant-se els servents de l’amo de la casa, li digueren: “Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? ¿Com és, doncs, que té zitzània?”. I els digué: “Un home enemic ho ha fet”. I els servents li digueren: “¿Vols que anem a recollir-la?”. I diu: “No, no fos cas que recollint la zitzània, arrenqueu al mateix temps el blat. Deixeu créixer l’un i l’altre fins a la sega; i en el temps de la sega diré als segadors: recolliu primer la zitzània i lligueu-la en feixos per cremar-la, però el blat, aplegueu-lo en el meu graner”».
Els proposà una altra paràbola, dient: «El regne dels cels és semblant a un gra de mostassa que un home pren i el sembra en el seu camp. La que certament és la més petita de totes les llavors, quan ha crescut és la més gran de totes les hortalisses, i es fa arbre, de manera que els ocells del cel venen i s’ajoquen a les seves branques».
D’una altra paràbola els parlà: «El regne dels cels és semblant al llevat que una dona pren i amaga en tres mesures de farina fins que tot s’ha fermentat».
Totes aquestes coses les digué Jesús en paràboles a les multituds, i sense paràboles no els parlava de res, per tal que es complís allò que s’havia anunciat per mitjà del profeta, quan diu: «Obriré en paràboles la meva boca, proclamaré coses amagades des de la constitució del món».
Llavors, un cop acomiadades les multituds, arribà a casa, i s’aproparen a ell els seus deixebles, dient: «Explica’ns la paràbola de la zitzània del camp». I ell els respongué dient: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home; el camp és el món; la bona llavor, aquests són els fills del regne; la zitzània són els fills del diable; l’home enemic que la sembrà és el diable; la sega és la fi del món; i els segadors són els àngels. Per tant, així com es recull la zitzània i es crema al foc, així serà a la fi del món: enviarà el Fill de l’home els seus àngels i recolliran del seu regne tots els escàndols i aquells que cometen iniquitat, i els llançaran al forn de foc. Allí hi haurà el plor i el cruixir de dents. Aleshores els justos resplendiran com el sol en el regne del Pare d’ells. El qui tingui orelles, que escolti.
L’evangeli d’avui ens presenta tres breus paràboles amb les quals Jesús ens revela com és el Regne del Cel. Com a bon Mestre, el Senyor es val d’imatges i situacions de la vida quotidiana per introduir-nos, a poc a poc, en el sentit profund dels seus ensenyaments.
La primera ens porta a plantejar-nos una de les preguntes més difícils: per què existeix el mal? Si el món ha sortit de les mans de Déu i és Ell qui el sosté i el guia amb bondat i saviesa, com és possible que el mal hi sigui tan present?
I si una persona desitja agradar Déu, procura viure d’acord amb la fe i s’esforça per fer el bé, per què no aconsegueix evitar sempre el mal? Per què descobreix també el jull en el seu propi cor?
La resposta de Jesús il·lumina aquest misteri. Sí, existeix un sembrador del mal, l’enemic que escampa el jull i el confon amb el blat per la seva aparença enganyosa. Però la solució no consisteix a voler arrencar el mal de seguida, amb el risc de destruir també el bé. Jesús ens proposa un camí que, a primera vista, pot sorprendre’ns: aprendre a esperar amb paciència, confiant en l’acció de Déu, que fa créixer el blat fins i tot enmig del jull.
Les tres paràboles de l’evangeli d’avui apunten en la mateixa direcció. El Regne del Cel creix de manera silenciosa, gairebé imperceptible, però amb una força imparable. Per això, per créixer en el bé cal paciència, una paciència sostinguda per l’esperança que, al final, el bon gra donarà un fruit abundant.
«El tema contingut a l’Evangeli d’aquest diumenge és precisament el Regne del Cel. El «cel» no s’ha d’entendre només en el sentit de l’altura que hi ha damunt nostre, perquè aquest espai infinit té també la forma de la interioritat de l’home. Jesús compara el Regne del Cel amb un camp de blat per fer-nos entendre que dins nostre s’ha sembrat una cosa petita i amagada que, tanmateix, té una força vital que no pot ser suprimida. Malgrat tots els obstacles, la llavor es desenvoluparà i el fruit madurarà. Aquest fruit només serà bo si es conrea el terreny de la vida d’acord amb la voluntat divina. Per això, en la paràbola del blat i el jull (Mt 13,24-30), Jesús ens adverteix que, després de la sembra de l’amo, «mentre tothom dormia», va intervenir «el seu enemic», que va sembrar el jull. Això significa que hem d’estar preparats per custodiar la gràcia rebuda des del dia del Baptisme, alimentant la fe en el Senyor, que impedeix que el mal arreli. Sant Agustí, comentant aquesta paràbola, observa que «molts que primer són jull després es converteixen en blat». I afegeix: «Si aquests, quan són dolents, no fossin tolerats amb paciència, no arribarien al lloable canvi» (Quaest. septend. in Ev. sec. Matth., 12, 4: PL 35, 1371).» (Benet XVI, Àngelus, 17 de juliol de 2011)
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org; bibliadenavarra.com
Altres recursos: vàries homilies