6. Respectar la dignitat humana dels emigrants i promoure la integració com un camí recíproc.
Un dels motius del viatge era justament estar amb els emigrants que han arribat a Europa en condicions molt dures i alguns fins i tot han perdut la vida. En diverses ocasions, el Papa va subratllar el respecte degut a la dignitat que els emigrants posseeixen per ser persones. En la seva visita a Canàries es va referir a la integració dels emigrants com un camí recíproc. Va assenyalar: «Integrar no significa esborrar la història de qui arriba ni exigir-li que deixi enrere tot el que forma part de la seva memòria. Tampoc significa crear mons paral·lels, tancats els uns als altres, on les persones conviuen sense trobar-se realment. Integrar és un camí recíproc: qui arriba aprèn a habitar una terra nova, i qui rep aprèn a eixamplar la seva pròpia casa sense diluir la seva identitat ni tancar el cor a la trobada».
Als migrants, «els correspon una part noble i necessària d’aquest camí: obrir-se amb confiança a la comunitat que els rep, aprendre’n la llengua, respectar-ne les lleis, conèixer-ne els costums, participar en la vida comuna i oferir amb gratitud els seus dons». Va remarcar que «tota la societat que acull té deures cap als qui arriben; i qui és acollit descobreix també que la dignitat reconeguda com a dret floreix quan es converteix en responsabilitat i desig sincer de construir al costat dels altres.»
7. Afavorir la família i una educació de qualitat.
La «particular importància de la família, realitat humana primera i fonament natural de la comunitat» subratllada pel Papa, afirmant: «Allí on la família és sostinguda, s’enforteix també l’estabilitat espiritual i social de les nacions. La família serà sempre la primera escola d’humanitat en la qual s’aprèn, abans que en qualsevol altre lloc, la gramàtica elemental de la convivència: rebre la vida, cuidar l’altre, perdonar, servir i pertànyer».
Les institucions educatives ocupen també un lloc decisiu en aquesta tasca. «Les noves generacions hi poden aprendre a buscar i estimar la veritat, a qüestionar-se sobre el sentit de la vida i la dignitat de cada persona. Per això, molts pares, desitjosos que els seus fills aprenguin a relacionar-se, a pensar amb esperit crític i a adquirir valors sòlids, hi dipositen grans esperances, com a valuoses aliades en la seva educació». Aquesta col·laboració ha de respectar sempre el «dret primari i inalienable» dels pares a «triar el tipus d’educació i de formació que reben els seus fills, en coherència amb les pròpies conviccions morals, culturals i religioses» (cf. Magnifica humanitas, 143; cf. Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, art. 18.4).
8. Cooperar en la construcció d’una nova societat, cuidant la comunicació i teixint xarxes amb fils d’amor.
La imatge de la construcció cooperativa, de la qual parla Magnifica humanitas, enfront de l’orgull i del poder simbolitzats per la Torre de Babel, va ser represa pel Papa per referir-se a la comunicació. Segons el Papa, la comunicació abasta diversos àmbits de l’activitat humana. Per això, «hem de cuidar el llenguatge que s’utilitza: escrit, oral i, en l’entorn digital, també el de les imatges; perquè la comunicació mai és neutral. Tota expressió parla, transmet; pot ferir o sanar, destruir expectatives o obrir horitzons, sembrar divisió o despertar l’esperança en la possibilitat de construir junts una cosa genuïnament humana».
Al costat de la imatge de la construcció, va utilitzar la metàfora de «teixir xarxes» i la va aplicar al món de la cultura, de l’art, de l’economia i de l’esport. I va afegir que «teixir xarxes és un diàleg entre institucions centrat en la dignitat humana».
El Pontífex Romà, des d’una visió cristiana de la vida, va assenyalar que «el Creador ha entramat l’ésser humà amb fils d’amor, ja que ha estat creat a imatge i semblança de Déu, Déu que és amor (1 Jn 4,8). Aquí resideix el fonament de la inalienable dignitat humana, l’absolut respecte de la qual és la base del diàleg».
I, concretant una mica més, va afegir: «Això comporta, per exemple, que la universitat no visqui d’esquena al món del treball ni renunciï a la veritat; que l’activitat empresarial no vegi l’empleat com un factor més en l’equació dels seus interessos; que l’art no tingui com a fi només les elits; que l’esport no sigui reduït a espectacle o convertit en mer negoci; que el progrés tecnològic tingui en compte els ancians, els pobres i els qui no tenen veu».
Aquesta tasca presenta múltiples dimensions. N’és una fomentar la cultura de la trobada, que genera estabilitat i prosperitat, evitant la cultura de l’enfrontament. «És una crida a superar la polarització i la crispació en la vida política, buscant el diàleg i la negociació com a vies d’entesa davant les discrepàncies.»
9. Redescobrir el valor de la interioritat i la bellesa de la fe cristiana.
Som immersos en un món molt bolcat cap a fora d’un mateix, hiperconnectat , tremendament polaritzat i sotmès a una infinitat d’impactes informatius, però sovint marcat per un gran buit interior i on les persones no sempre són prou valorades en la seva dignitat. Més encara, en tants aspectes la dignitat humana no deixa de ser vulnerada. En contrast, Lleó XIV ha insistit en la importància de la cultura, la interioritat i una educació lliure i de qualitat, afegint que «necessitem transcendència».
Tornar a la interioritat no és una fugida intimista, sinó una obertura radical a Déu, sempre nou i inabastable, que es realitza quan tornem a nosaltres mateixos i, des de Déu, ens enfrontem a la realitat amb tota la seva complexitat. És important escoltar aquesta veu de Déu en la nostra interioritat, però convé discernir si és veritablement Déu qui parla o si es tracta d’una altra cosa.
En resposta a la pregunta d’un jove que li demanava com descobrir la bellesa de la fe cristiana, Lleó XIV assenyalava un itinerari en tres etapes. Primer, desenvolupar la capacitat d’estar en silenci i de buscar la veritat, conscients que les ideologies passen, mentre la veritat roman. Segon, tenir la certesa que Déu coneix bé la nostra veu, ens escolta i ens respondrà. En tercer lloc, per reconèixer la veu de Déu cal escoltar la Paraula. La Paraula de Déu està viva perquè és Crist, la veu del qual continua ressonant a l’Església, que és el seu Cos. Va concloure assenyalant la importància d’acompanyar i deixar-se acompanyar per uns altres.
10. Revitalitzar la fe en Jesucrist vivint-la amb coherència.
Milions de turistes visiten cada any esglésies, catedrals, museus amb multitud d’imatges religioses o assisteixen a les desfilades processionals de les confraries; ningú nega el llegat cultural mil·lenari del cristianisme. No obstant això, és un fet que ha minvat la pràctica religiosa i fins i tot el nombre dels qui es consideren catòlics.
Davant aquesta situació, Lleó XIV, en l’homilia en la missa del Corpus Christi, al costat de la plaça de Cibeles, va formular «un encàrrec per a l’Espanya d’avui i de demà: que la religiositat que des de fa segles anima aquest país no sigui un museu del passat per visitar, sinó una escola de fe d’on poder beure també avui». Una religiositat que inclou l’adoració a Déu, també en la seva presència sacramental en l’Eucaristia, però que no es limita a pràctiques de pietat, sinó que és viscuda en tota la seva integritat.
«Una escola —afegia— que ens ensenya a agenollar-nos davant Déu i davant el proïsme, perquè ningú pot agenollar-se davant el Senyor i menysprear el germà (…); una escola de la qual aprenem que Déu és presència real i que també nosaltres estem cridats a ser presents en les situacions i en els desafiaments de la societat, a no fugir, a comprometre’ns personalment en la construcció del bé comú».
En aquesta mateixa línia, en la Sagrada Família, Lleó XIV subratllava amb força la invitació de Jesucrist a creure en Ell, el qual es presenta a si mateix com «Jo soc», justament «el Nom Santíssim que Déu va lliurar a Moisès des de l’esbarzer ardent, revelant la seva indestructible fidelitat», va recordar el Papa. I va afegir que és «una crida a la llibertat per part de Crist, que vol per a nosaltres el bé definitiu i etern».
Una fe que ha de ser coherent: «Benvolguts germans, no podem creure en Jesús i promoure la guerra. No podem creure en Jesús i matar l’innocent fins i tot abans que neixi. No podem creure en Jesús i abandonar qui sofreix, qui plora, qui fuig de la misèria».
Conclusió
El viatge de Lleó XIV a Espanya ha deixat nombrosos missatges de gran rellevància per a la vida personal i social: la centralitat de la dignitat humana, la cerca de la veritat més enllà de les ideologies, el valor de tota vida humana, la importància de la família i l’educació, la integració dels immigrants, la cultura de la trobada i la necessitat de revitalitzar la fe en Jesucrist. Tots aquests temes apareixen units per una mateixa convicció: la persona humana ocupa el centre de la vida social i troba la seva plenitud en l’obertura a Déu i al servei dels altres.
Al costat de les seves paraules, ha resultat especialment eloqüent el testimoniatge personal del Papa: la seva proximitat, la seva atenció als més vulnerables i la seva constant crida a la misericòrdia, al diàleg i a la reconciliació.
Relacionat:
Missatges de la visita apostòlica del papa Leó XIV a Espanya