Francisco Güell, El último in vitro, autoedició (Amazon): 2025, 362pp., ISBN: 9798282584509.
Revelador i il·luminador llibre de l’investigador Dr. Francisco Güell sobre l’augment de risc de malalties associades a les tècniques de reproducció assistida, així com de la falta d’informació sobre aquest tema.
Ha estat investigador principal del projecte “B2-InF: Be Better Informed About Fertility” (2020-2023), finançat per la Unió Europea. Des de llavors procura difondre i donar a conèixer els resultats d’aquest estudi, que estan disponibles també en línia (www.cordis.europa.eu).
Allí es pot llegir el titular dels resultats de l’estudi: “Les clíniques de fertilitat han d’actuar segons el millor interès dels pacients, proporcionant tota la informació necessària per a la presa de decisions. Per tant, el compliment legal és una expectativa fonamental.”
D’un mode molt didàctic, a poc a poc, incloent-hi petits resums o repassos del que s’ha dit fins al moment, amb exemples i anècdotes, l’autor va desplegant davant el lector un enorme panorama, en el qual s’entremesclen els desitjos de les parelles, la recerca biomèdica, i els negocis. El llenguatge és senzill, a vegades fins i tot amb humor, i sempre molt delicat i respectuós. El llibre es llegeix de gust.
Explica el desig de moltes parelles de tenir fills, habitualment al voltant dels 40 anys, i que no aconsegueixen quedar-se embarassats de manera natural, la qual cosa els porta a recórrer a la reproducció assistida, perquè tenen la idea que és més eficaç i que assegura la salut del futur fill. En canvi, l’autor mostra que la informació que es dona i que es publicita no coincideix amb les que recullen els estudis científics, i que s’oculta el risc de malalties associades a aquestes tècniques.
Exposa que el sector de les clíniques de reproducció assistida és molt rendible econòmicament. Desafortunadament, es dona una situació en la qual els conflictes d’interessos són constants. Són els mateixos metges els que formen part de les associacions, clíniques, consells de revistes científiques, i els investigadors. Per aquest motiu, els qui assessoren els governs pertanyen a les institucions que després es lucraran amb el creixement del sector. D’aquesta manera, és difícil que els assessors puguin ser independents.
Els pioners en la reproducció assistida, C. Wood i A. Westmore, en el seu llibre de 1984 ja afirmen clarament que hi ha major risc de malalties associades a la població in vitro. Amb posterioritat, molts estudis recullen la incidència d’aquests mètodes (de tots ells: fecundació in vitro, inseminació artificial o la injecció citoplasmàtica d’espermatozoides) en la salut dels nens, tant física com psicològica. En menor mesura també en la salut física de la mare, en sotmetre’s a tractaments d’estimulació ovàrica. I per a la salut psicològica de la parella quan el fill està malalt, perquè carreguen amb la culpa.
Ajuda a posar la mirada en el futur fill, que ha de ser protegit. Cap professional sanitari hauria de posar en risc la salut d’aquestes persones. I menys, sent algú tan volgut i esperat pels seus pares. Precisament perquè el desitgen tant, els mateixos pares haurien de protegir-lo, però en les clíniques no els donen la informació adequada, i generen vides amb major risc d’emmalaltir, no només durant la seva gestació sinó al llarg de tota la vida.
Per aquest motiu urgeix millorar el document de consentiment informat, tant per ajudar els pares a prendre la seva decisió de manera autònoma i lliure, com per les conseqüències jurídiques que pot tenir: “És fonamental que els governs, en benefici directe de la societat, reforcin estrictament l’aplicació de les lleis de drets del consumidor, publicitat i consentiment informat en l’àmbit de la RMA” (p. 329).
Hi ha una necessitat d’acabar amb la informació enganyosa, recolzada en estadístiques que no són clares. Per exemple, presentar “taxes d’èxit” en les quals la clínica pren com a èxit l’embaràs (químic), i no el naixement d’un fill sa. La probabilitat d’èxit disminueix dràsticament a partir dels 35 anys, coincidint amb les edats de les dones que se sotmeten a aquests tractaments. Segons un estudi del govern francès de 2021 la probabilitat de tenir un fill (sa o no) mitjançant tècniques de reproducció assistida és del 19,2% per a menors de 35 anys, del 15,2% als 35, del 6,4% als 40, i de l’1,6% als 45.
El llibre aporta solucions, explicant la conveniència de fer estudis de fertilitat, i presentant la medicina restaurativa, que “es presenta com una estratègia pública més convenient des del punt de vista de la salut, de la sostenibilitat, de l’eficàcia i de l’eficiència” (p. 328). A través de la naprotecnologia es pot conèixer la raó de la infertilitat en un 95%, sent tractable en molts casos. D’aquesta manera, es podria accedir a tenir fills per concepció natural, sense riscos mèdics associats, i a un cost -econòmic i vital- molt menor. El benefici econòmic de les clíniques de reproducció assistida frena el desenvolupament i la difusió de la medicina restaurativa.
Finalitza amb un capítol de suggeriments per millorar la situació. Especialment, suggereix “que els governs detinguin cautelarment l’activitat de RMA fins que els assajos clínics en animals i els estudis epidemiològics amb la població in vitro mostrin que el risc de les tècniques i els processos utilitzats suposen un ‘risc mínim’ o assumible per a la salut de la població concebuda in vitro” (p. 331).
Val la pena llegir el llibre i obrir els ulls a aquesta dura realitat, per entendre-la i poder així redirigir-la per al bé de tots, especialment d’aquells que en el futur puguin néixer mitjançant aquestes tècniques.