Text de l’Evangeli (Lc 17,5-10): En aquell temps, digueren els apòstols al Senyor: «Augmenta’ns la fe!». I respongué el Senyor: «Si tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: “Arrenca’t d’arrel i trasplanta’t al mar”, i us obeiria.
I qui de vosaltres que tingui un servent llaurant o fent de pastor, a la tornada del camp li dirà: “Passa de seguida, posa’t a taula”? I no li dirà més aviat: “Prepara’m de sopar, i cenyeix-te i serveix-me fins que jo mengi i begui, i després d’això tu menjaràs i beuràs”? Per ventura ha d’estar agraït a aquell servent perquè ha fet allò que li va ser manat? Així també vosaltres, quan feu totes les coses que us han estat manades, digueu: “Som servents sense mèrit, hem fet allò que havíem de fer”».
Avui els deixebles de Jesús ens ensenyen a apropar-nos a Ell amb confiança i senzillesa. La seva relació amb el Mestre s’ha forjat en la proximitat quotidiana: en el tracte de cada dia han crescut l’amistat, l’admiració i la fe. Han estat testimonis de signes sorprenents i, a través d’ells, han comprès que la fe no neix de l’esforç humà, sinó que és un do que només Déu pot donar i fer créixer. Per això la demanen a Jesús.
La fe, efectivament, és un do poderós, capaç de moure muntanyes. Però aquest do necessita ser acollit i cultivat: el deixeble l’ha de fer seu, interioritzar-lo i deixar que arreli profundament en la seva vida, fins al punt de configurar la seva identitat més profunda. No es tracta només de creure, sinó de deixar-se transformar per la fe, permetent que il·lumini les decisions, sostingui en les dificultats i guiï el camí.
La fe, així, proporciona una mirada nova sobre la vida: no canvia les circumstàncies, però sí transforma la manera de veure-les i afrontar-les. Qui creu, aprèn a mirar la realitat en connexió amb Déu, des de Déu. Aquesta nova visió interior dóna una força que no ve d’un mateix, sinó de Déu. És una força serena, ferma, que capacita per superar les dificultats quan és possible, o per afrontar-les amb pau quan no es poden evitar.
La fe també fa capaços els deixebles de realitzar obres sorprenents, signes que revelen la presència de Déu enmig del món. Però mai no han d’oblidar —i nosaltres tampoc— que no són més que instruments, canals per on passa la gràcia. Tot el que neix de la fe no és per a la pròpia glòria, sinó per donar glòria a Déu i servir els altres. Només quan el deixeble reconeix amb humilitat que tot prové del Senyor, la seva vida esdevé un testimoni autèntic de l’Evangeli.
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org; Biblia de Navarra
Altres recursos: vàries homilies