El Papa Francesc (2013-2025) ens ha deixat un llegat considerable en els seus dotze anys de pontificat que, igual que altres Papes, incrementen el dipòsit de Magisteri i dels ensenyaments de l’Església. En diverses entrades ens fem ressò dels seus documents amb enllaços i breus comentaris. Començarem avui amb les seves encícliques, considerades «documents majors». En va escriure quatre:
Encíclica Lumen Fidei (2013)
És la primera encíclica de Francesc, elaborada sobre un esborrany que va deixar escrit Benet XVI, abans de la seva renúncia i com a conclusió d’un any dedicat a la fe. Reflexiona sobre la fe entesa com un do viu i dinàmic que il·lumina el caminar quotidià del cristià.
Presenta la fe com a llum en contraposició a la visió moderna que la veu com a foscor (Introducció). Estructurada en quatre capítols que prenen el seu títol de textos bíblics. En primer, titulat «Hem cregut en l’amor» s’analitza el lloc la fe en la història de salvació. A continuació -«Si no creieu, no comprendreu-, el document recorda que fe i raó no s’oposen, sinó que s’il·luminen mútuament. En el capítol tercer -«Transmeto el que he rebut»– s’exposa com la fe es transmet a l’Església com a comunitat. Finalment -«Déu prepara per a ells una ciutat»– palesa que la fe és força per transformar el món.
L’encíclica té gran profunditat teològica, es diria fins i tot que és poc accessible per a lectors no especialitzats, però, en tot cas, molt valuosa. El text es planteja harmonitzant fe i raó, molt en continuïtat amb el magisteri de Benet XVI. Presenta una visió positiva de la fe en un món que la margina: una preocupació latent també en el magisteri de l’antecessor de Francesc. L’encíclica, no reflecteix completament l’«estil propi» de Francesc manifestat en els següents documents, la qual cosa es comprèn per la gènesi del document, però és Francesc qui la signa, encara que advertint de la participació de Benet.
Encíclica Laudato Si’ (2015)
És la primera encíclica social de Francesc i la primera vegada que una encíclica es dedicada a la cura de l’entorn natural, encara que els papes venien parlat del problema ecològic des de 1970, amb Pau VI. Sant Joan Pau II va fer valuoses aportacions cridant a la responsabilitat moral de l’ecologia i introduït el concepte d’«ecologia humana». El subtítol de l’encíclica és eloqüent: “Sobre la cura de la casa comuna”.
Francesc planteja una urgent crida a una ecologia integral, on la cura de l’ambient i dels més pobres són inseparables. Critica el consumisme desenfrenat i demana una conversió ecològica global. L’encíclica vincula ecologia i justícia social, mostrant que el mal ambiental colpeja més els pobres.
La seva estructura s’inicia amb una anàlisi de l’estat del planeta: contaminació, canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat (Capítol I). A continuació, presenta els fonaments bíblics de l’ecologia (Capítol II) sortint al pas d’interpretacions esbiaixades del domini de l’home sobre la creació material: no és un domini despòtic sinó una administració responsable. Després (Capítol III), l’encíclica crida a una conversió ecològica que superi la visió del paradigma tecnicoeconòmic dominant. Ve seguidament (Capítol IV) l’innovador concepte d’“ecologia integral” que inclou l’entorn humà i social. Amplia la idea d’“ecologia humana”, introduïda en la doctrina social de l’Església per sant Joan Pau II com a “hàbitat” on les persones puguin desenvolupar-se. En el Capítol V suggereix línies d’acció: diàleg internacional, polítiques públiques, economia al servei de la vida. Finalment (Capítol VI), es proposa la necessitat de desenvolupar una espiritualitat ecològica i la importància de l’educació.
L’encíclica, que es considera un text clau en la doctrina social contemporània de l’Església, ha estat molt elogiada fins i tot més enllà de cercles eclesials: científics, ambientalistes i ONG van celebrar-ne l’enfocament integral.
Encíclica Fratelli Tutti (2020)
És la segona encíclica social del Papa Francesc. Té el seu precedent en el Document d’Abu Dhabi (2019), amb un acord cristianomusulmà, sobre la fraternitat humana.
L’encíclica presenta una reflexió àmplia sobre la fraternitat humana i l’amistat social, suggerint obrir els braços a tothom. Insta a superar les divisions i a construir societats obertes, solidàries i justes. Destaca la seva visió d’una política basada en la caritat i no en la competència destructiva.
L’encíclica comença fent un diagnòstic de la situació actual immersa en conflictes, individualisme, xenofòbia, qualificant-ho d’un “món tancat” (Capítol I). En contrast, recorda i comenta la paràbola del Bon Samarità com a model d’acció (Capítol II). Desenvolupa conceptes al voltant de l’amistat social, política al servei del bé comú, i diàleg entre religions (Capítols III-VI). Rebutja enèrgicament la guerra i condemna la pena de mort (Capítol VII). L’encíclica conclou afirmant que les religions no han de ser mai de motiu d’odi i violència. Al contrari, han d’estar al servei de la fraternitat (Capítol VIII).
Aplaudida per suposar una crida humanista universal i per insistir en la dignitat inviolable de tota persona, i ben rebuda en ambients interreligiosos. No obstant això, no hi van mancar crítiques, per part de sectors nacionalistes, que van ratllar l’encíclica de «globalista», mentre que uns altres, ancorats en l’statu quo, van qualificar l’encíclica d’«utòpica» per presentar un ideal de fraternitat irrealitzable.
Encíclica Dilexit Nos (2024)
L’encíclica parteix de l’amor de Déu que precedeix tota acció humana. Amor gratuït de Déu és fonament de la fe cristiana (Introducció). Convida a respondre amb amor actiu, misericordiós i fratern, reafirmant que la fe ha de ser viscuda en obres concretes de caritat i servei.
L’amor és, en efecte, origen de la creació i de la història de la salvació (Capítol I). L’amor de Déu és manifestat en Crist i en el seu lliurament (Capítol II). El Papa aprofundeix en com l’amor és crida i missió per a la vida cristiana (Capítol III) i a veure la caritat social com a expressió de l’amor diví en el món contemporani (Capítol IV).
L’encíclica té un to càlid i pastoral, molt accessible. Ha estat elogiada per reprendre el cor del missatge cristià -la primacia de l’amor sobretot formalisme o legalisme- i per la seva aplicació pràctica al servei, al perdó i al compromís social, encara que sense entrar en massa qüestions socials o polítiques concretes, a diferència de la Fratelli Tutti o la Laudato Si.
És un document que no aporta grans novetats doctrinals, sinó que aprofundeix en línies ja conegudes, amb nombroses citacions d’autors espirituals i de sants.