Text de l’Evangeli (Mc 5,21-43): En aquell temps, havent fet Jesús novament la travessa en la barca cap a l’altra banda, s’aplegà una gran gentada al seu voltant, i ell era a la vora de la mar. I ve un dels caps de la sinagoga, de nom Jaire, i en veure’l cau als seus peus, i el pregava molt, dient: «La meva filleta està als últims; vine, imposa-li les mans perquè se salvi i visqui». I se n’anà amb ell. I el seguia una gran multitud, i l’oprimien.
I una dona que tenia hemorràgies feia dotze anys, i havia patit molt de part de nombrosos metges, i havia gastat tot el que tenia sense haver millorat gens, sinó que més aviat havia empitjorat, havent sentit parlar de Jesús, vingué entre la multitud per darrere i tocà el seu vestit. Perquè es deia: «Només que li toqui els vestits, seré salvada». I a l’instant s’assecà la font de la seva sang, i sentí en el seu cos que era guarida de la seva dolença. I, tot seguit, Jesús, adonant-se en si mateix que una força havia sortit d’ell, es girà cap a la multitud, i digué: «Qui m’ha tocat els vestits?». I deien els seus deixebles: «Veus la multitud que et comprimeix i dius: “Qui m’ha tocat?”». I mirava entorn per veure aquella que havia fet això. Però la dona, tement i tremolant, sabent el que s’havia esdevingut en ella, vingué i es prostrà davant ell i li va dir tota la veritat. I ell li digué: «Filla, la teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau i sigues sana de la teva dolença».
I estant encara ell parlant, venen de part del cap de la sinagoga, dient: «La teva filla ha mort, per què molestes més el mestre?». Però Jesús, en sentir les paraules que es deien, diu al cap de la sinagoga: «No tinguis por, solament creu!». I no deixà que ningú el seguís més que Pere i Jaume i Joan, el germà de Jaume. I venen a la casa del cap de la sinagoga. I veu l’avalot i gent que plorava i feia grans planys, i entrant els diu: «Per què esteu torbats i ploreu? La noia no és morta, sinó que dorm». I es reien d’ell. Però ell, traient-los tots fora, pren el pare de la noia i la mare i els qui eren amb ell, i entra on era la noia. I agafant la mà de la noia, li diu: «Talithà, cum!» -que vol dir: «Noia, jo t’ho dic: Aixeca’t!». I de seguida s’alçà la noia i caminava, ja que tenia dotze anys. I immediatament quedaren estupefactes amb un gran estupor. I els recomanà vivament que ningú no sabés això. I digué que li donessin de menjar.
Jesús és a prop sempre. És sensible i es commou. És impossible passar desapercebut al seu costat si t’afligeix algun dolor, pena o preocupació.
Avui són dues dones les que reben de les seves mans el regal de la curació. Totes dues tenen circumstàncies semblants. No sabem el seu nom. La més gran és coneguda per la malaltia que l’afecta des d’anys. La jove, encara una nena, és filla de Jairo, el cap de la sinagoga. La gran acudeix al Senyor amb una fe notable, confia que el mer contacte amb la roba de Jesús serà suficient per guarir. Una fe també gran és la que mou Jaire a sortir de casa seva per demanar a Jesús la cura de la seva filla, que està greument malalta.
Si la fe és considerable també ho són les dificultats. L’hemorroïsa es troba amb una multitud ingent que li impedeix parlar amb Jesús. Potser per això només aspira a tocar-ho. La nena, quan Jesús encara parla amb el seu pare i no s’ha posat en camí, mor.
Si ens fixem en el Senyor veiem que totes dues són igualment importants per a Ell. Jesús les tracta amb afecte i cura, busca amb la mirada a l’hemorroïsa perquè vol conèixer-la, veure’n l’aspecte i, sobretot, donar-li, juntament amb la curació física, el do de la pau i la salvació. A la nena, que tots consideren morta, la pren de la mà, li parla de tu a tu i es preocupa que li donin una mica de menjar de seguida perquè tots han quedat estupefactes i paralitzats en veure-la tornar a la vida.
Jesús no fa miracles amb espectacle, el preocupen les persones, cadascuna, valora la seva fe i aprecia la confiança que les mou a superar les dificultats per insalvables que puguin semblar.
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org; Biblia de Navarra
Altres recursos: vàries homilies