El 12 de març de 2013, Jorge Bergolio era elegit Papa amb el nom de Francesc. El dia 19 d’aquest mateix mes, solemnitat de sant Josep, celebrava la missa d’inici de pontificat. L’entrevista següent al prof. Pellitero (1) respon a preguntes incisives sobre aquests 11 anys de pontificat.
- Cada Papa porta amb si els seus carismes. Quin seria el carisma més destacat en la figura de Papa Francesc?
El Papa Francesc és abans de res un Pastor. Li agrada estar amb la gent, troba a faltar visitar les parròquies, pujar als mitjans públics de transport, conversar amb les famílies, els joves i els nens, visitar els malalts, compartir el seu temps amb els pobres i els empresonats. D’aquí brolla el missatge més important del seu pontificat: la primacia de la misericòrdia, sense descurar la veritat de la doctrina.
- El Papa fa viatges a llocs amb minoria catòlica. Per què creu vostè que ho fa?
Suposo que ho fa perquè se sap Pare comú dels catòlics i se sent cridat a acompanyar els més febles i petits. També amb una missió de testimoniatge de l’amor que Déu Pare ha manifestat en Jesucrist. Un amor que ha de manifestar-se davant el món amb fets, amb gestos a vegades petits però clars, en tot el que fa l’Església, amb l’impuls de l’Esperit Sant.
- Tot just ser nomenat, el Papa va crear un comitè G9 per a dur a terme canvis i renovació. Què està canviant?
Enmig de la complexitat del nostre món, els canvis que s’han produït, tant en l’organització de l’Església (per exemple, en la reforma de la Cúria o el desenvolupament de la sinodalitat) com en qüestions pastorals (l’aprofundiment en els fonaments de la vida cristiana, la formació dels sacerdots o l’ensenyament de la Doctrina social, etc.) tenen com a denominador comú la renovació en la continuïtat. El seu origen pot veure’s, d’un mode una miqueta simbòlic sense deixar de ser real, en les línies que el cardenal Bergoglio va proposar en el pre-conclave de 2013: l’alegria d’evangelitzar, enfront de l’autoreferencialitat; la sortida cap a les perifèries existencials, enfront d’un excessiu centralisme; la conversió pastoral o missionera (amb accent en la misericòrdia), enfront del risc de la mundanitat espiritual.
- Per què aquest Papa desconcerta amb les seves declaracions a alguns fidels i per contra és estimat per persones que es declaren atees, agnòstiques o no practicants?
Potser a vegades desconcerta els qui estan acostumats a accents més tradicionals en qüestions de fe i de vida cristiana. Accents que amb freqüència responien, des de segles anteriors, a contextos diferents dels actuals. En el Papa destaca la seva creativitat, tant en el llenguatge com en les seves iniciatives. Planteja qüestions complexes de manera diferent. Certament, per a captar bé els seus missatges convé conèixer el rerefons històric i cultural del Papa Bergoglio. Res d’això és fàcil i ell mateix ha manifestat que prefereix rectificar, si cal, abans que deixar-se portar per falses seguretats.
Alhora, els seus plantejaments atreuen a molts, de dins i de fora, perquè tenen la força del missatge de l’Evangeli, que a ningú deixa indiferent. Conviden a tots a preguntar-se: Què hem de fer per millorar? Com aconseguir una vida més plenament humana? Com ser cristians més coherents?
- S’ensuma fi de Pontificat. Com està el Papa de salut?
Lògicament, sense conèixer les dades, només parlarem d’ impressions. Podem acordar que, per a la seva edat, i tenint en compte les malalties que ha passat, està bastant bé. Per descomptat, ningú a aquesta edat desenvolupa tal activitat ni es proposa semblants desafiaments. Es diria que els papes, especialment en la seva última etapa, reben una assistència especial de l’Esperit Sant per dur a terme la seva tasca.
- De les encícliques escrites, quian creu que ha estat la de més impacte?
Encícliques pròpiament només en té tres. La primera va ser escrita “a quatre mans”, preparada per Benet XVI i acabada i signada per Francesc, sobre la Llum de la fe (Lumen fidei, 2013). És breu i alhora teològicament profunda, i potser no se li ha prestat l’atenció que mereix. La segona, sobre la cura de la casa comuna (Laudato si’, 2015), amplia la Doctrina social amb l’ecologia integral, mitjançant un desenvolupament d’arrel teològica i un format antropològic. La tercera, sobre la fraternitat i l’amistat social (Fratelli tutti, 2020), és també una encíclica important en el pla de la Doctrina social en l’actual moment de la nostra cultura, que és en gran manera individualista, com ja va posar en relleu el gran sant Joan Pau II.
D’igual o més impacte que les encícliques ha estat el seu document programàtic: l’exhortació apostòlica sobre l’anunci de l’Evangeli en el món actual (Evangelii gaudium, 2013). Aquí es recull en síntesi el projecte del Papa Bergoglio, que després s’ha anat desplegant, en diàleg amb els esdeveniments, alguns dels quals, com la pandèmia del COVID-19, eren totalment impredictibles.
El Papa desenvolupa set qüestions com a claus que llavors li van semblar centrals: “La reforma de l’Església en sortida missionera; les temptacions dels agents pastorals; l’Església entesa com la totalitat del Poble de Déu que evangelitza; l’homilia i la seva preparació; la inclusió social dels pobres; la pau i el diàleg social; i les motivacions espirituals per a la tasca missionera» (n. 17). De fons hi ha el gran tema del seu pontificat, com dic: la compassió o la misericòrdia, entesa en profunditat i també amb sentit pràctic.
- S’ha entès malament en la societat això de la benedicció a parelles del mateix sexe?
Em sembla que, entre altres factors que compten per a les dificultats en la recepció del document, hi ha el context de la diversitat cultural i alhora de la globalització tecnològica en la qual ens trobem.
A més de l’aprofundiment en la teologia de la benedicció i de la seva sensibilitat davant les persones homoafectives, destacaria en el document la defensa de la doctrina de l’Església sobre el matrimoni i algunes condicions per a aquestes benediccions: la bona intenció dels qui les demanen, el necessari discerniment dels pastors, algunes indicacions perquè no es confonguin amb l’assistència a un matrimoni ni s’utilitzin formes rituals que poguessin fer aquesta impressió.
En aquestes benediccions, assenyala el document, es pot “demanar per a ells la pau, la salut, un esperit de paciència, diàleg i ajuda mutus, però també la llum i la força de Déu per a poder complir plenament la seva voluntat» (n. 38). Es tracta, doncs, d’oracions d’intercessió que també es consideren, amb propietat, benediccions. Per tant, el que es beneeix en aquestes persones és, almenys (ja que les circumstàncies poden ser molt diferents), la confiança en Déu i els esforços per fer el bé i ajudar a uns altres, encara que siguin pobres esforços i petites ajudes a nivell humà.
L’Església és família. I en una família la mare abraça a tots de mode incondicional, encara que a vegades no estigui d’acord amb la seva conducta. Però no els tanca la porta. Tots poden saber que aquesta porta està sempre oberta, en defensa de la dignitat de la persona i de la vida de qualsevol ésser humà, especialment dels més fràgils i necessitats, en el material o en l’espiritual. En una família s’eviten les exclusions i els murs. I es procura acompanyar a cadascú amb realisme, valorant les petites passes que pugui emprendre.
- Benet XVI i Francesc: què tenen com a persones en comú i de diferent?
Tenen molt en comú: el ser fills del seu temps, els dos anomenats a un alt ministeri d’unitat i testimoniatge de la fe, homes d’Església amb una forta autoexigència personal, que els porta a sentir el seu deure de donar comptes, abans de res a Déu, de la tasca confiada i de les decisions preses.
Aquest quadre es completa amb diferències, matisos i tonalitats pròpies del caràcter, humus cultural, formació i experiència, punt de vista de cadascú, mantenint els mateixos horitzons en allò fonamental.
(1) Realitzada per El Faro de Melilla.