Des de l’inici de la seva vida pública Jesús sorprèn per l’autoritat de les seves paraules i dels seus gestos. Els seus ensenyaments van calant en els cors dels qui el segueixen, perquè són autèntics, veritables: qui pot curar un leprós, un paralític, o un cec només amb paraules que manifesten la seva voluntat de guarir-lo? Tot i això, encara que hagi succeit un miracle palès, els qui no accepten Jesús mostren la seva oposició demanant un senyal, una garantia que justifiqui la seva manera de procedir.
L´evangeli d´avui presenta precisament una situació com aquesta. Jesús ha anat a la llar de Déu a la terra, el Temple, un lloc de trobada, un espai sant, l’únic santuari on es poden oferir sacrificis. I allà hi ha els mercaders, fent negoci amb els animals que serien oferts a Déu. Jesús, mogut pel seu amor, expulsa els venedors amb una forma d’actuar pròpia dels profetes i com a senyal, anuncia veladament la seva mort i resurrecció: de la mateixa manera que lliurarà la seva vida voluntàriament, i el seu cos serà sepultat, tornarà a la vida al cap de tres dies pel poder de la divinitat que habita en ell. Aquest és l’únic signe, el senyal indiscutible de la seva autoritat divina, des de llavors fins a la fí del temps.
Amb paraules de sant Pau en la segona lectura de la litúrgia d’avui, “nosaltres prediquem Crist crucificat (…) un Crist que és força de Déu i saviesa de Déu” (1 Co 1, 22-25). Aquest és el ferm fonament de la nostra fe.
Comentaris de l’evangeli: evangeli.net; opusdei.org; biblia de Navarra
Altres recursos: vàries homilies