Preguntar-se per l’origen de l’univers remet a dues qüestions filosòfiques: Per què l’ésser i no el no-res?[1] Què és el temps?[2] Són dues qüestions que interpel·len la nostra raó, que revesteixen cert caràcter enigmàtic. En la nostra experiència quotidiana, anomenem temps a la consciència d’una successió de fenòmens reconeixibles en la seva repetició, el nucli de la qual és el dia i la nit. I parlem d’eternitat, significant una situació en la qual aquesta successió no té, ni principi, ni terme: no hi ha un abans, ni un després. Així com el temps és mesurable, l’eternitat manca de mesura, és un cert infinit.
Quan apliquem aquests conceptes a la realitat exterior, ens trobem amb dues possibilitats: l’univers ha existit sempre, és etern; l’univers ha tingut un principi, és temporal.
Teories sobre l’origen de l’univers
L’estudi sobre l’origen de l’univers ha estat sempre un objecte fascinant per a la raó. En l’actualitat, existeixen múltiples teories[3] : aquí ens referirem al big bang; al cosmos oscil·lant; al cosmos estacionari; al cosmos com a creació[4].
En la teoria[5] del big bang, l’univers parteix d’un únic element com a principi i, a partir d’ell, segueix un progressiu desenvolupament espaciotemporal.
La teoria de l’estat estacionari sosté que l’univers és una entitat perfecta i que, malgrat estar en expansió, aquesta perfecció (entesa com una proporció de densitat constant) no varia gràcies a la creació permanent de matèria (aproximadament un protó per cada quilòmetre cúbic que l’univers creix). D’aquesta manera, la visió del cosmos per part d’un observador extern seria estacionària o constant, ja que l’univers sempre tindria el mateix valor des d’una relació de densitat i espaitemps.
La teoria de l’univers oscil·lant proposa un univers canviant en processos cíclics. Aquests processos cíclics estarien compostos per un Big bang, seguit d’una expansió que acabaria finalment en un Big Crunch, que donaria al seu torn un nou Big bang i l’univers començaria de nou. Es tracta d’una teoria que, actualment, la major part dels astrònoms han descartat, si bé encara continua sent bastant discutida.
En aquestes dues últimes teories, el cosmos estaria en una espècie d’eternitat, d’immobilitat temporal, atès que els seus processos no impliquen avanç o desenvolupament temporal lineal, sinó una permanència constant en la seva configuració.
La perspectiva de la Creació
Contemplem ara la realitat des de la perspectiva de la Creació. Aquesta doctrina sosté que l’origen de l’univers no està en si mateix, sinó en una entitat externa a la qual es denomina Déu. Aristòtil ja havia atribuït la producció del cosmos a un ens suprem que va denominar Primer Motor. Però, aquest Primer Motor forma part de l’univers, precisament com a impulsor de la seva activitat. En la creació, Déu i el món constitueixen dues realitats absolutament distintes i separades.
Per això, convé, prèviament, aclarir la confusió que enclou el terme crear, en la seva accepció genèrica de produir una cosa nova. La noció de creació aquí té un origen exclusivament religiós. Apareix en la revelació judeocristiana, mitjançant un terme precís en hebreu (barà), que és utilitzat exclusivament per designar aquesta concreta acció divina.
Així, el concepte de creació en la concepció bíblica significa la producció del ser total de la realitat, sense subjecte previ –segons l’expressió clàssica: ex nihilo, del no-res-. Aquesta acció requereix una potència infinita, per la qual cosa la creació solament pot ser producció divina. Únicament Déu és el creador de totes les coses.
Passem ara a la qüestió de la temporalitat. Hem vist el caràcter temporal del big bang (es calcula actualment el temps transcorregut des de l’explosió inicial en uns 13.800 milions d’anys llum). En les altres dues teories, es connota l’absència d’un significatiu progrés o avanç temporal. Fixem-nos, ara, en la teoria de la creació. El món creat per Déu, té un inici temporal, o és etern?
Des del punt de vista de la revelació bíblica, el món és temporal. En el llibre del Gènesi s’inicia la narració de la creació amb aquestes paraules: “Al principi, Déu va crear el cel i la terra”[6]. El text continua distribuint el desplegament de la creació al llarg de sis dies (no entrem aquí en l’exegesi del terme dia en aquest context, però té un clar significat temporal).
Podem afirmar el caràcter temporal de l’univers?
Però, des d’un punt de vista filosòfic, exclusivament racional, podem afirmar també el seu caràcter temporal? és demostrable?
En primer lloc, cal assentar el principi de la inexistència d’un temps o espai anteriors: l’univers no s’ha dipositat en un receptacle espaciotemporal previ a la seva existència, perquè, llavors, estaríem parlant no de la totalitat del cosmos, sinó d’un moment d’una realitat anterior[7]. I, admetre aquesta possibilitat, ens portaria a un retorn in infinitum, sense possibilitat de fixar l’objecte del nostre estudi.
Ara, ens interessa fixar-nos en la qüestió de la dimensió temporal. Quan sant. Tomás es planteja la possibilitat de la demostració racional de la creació en el temps, argumenta del mode següent: la noció de crear no comprèn la d’eternitat; la noció d’eternitat no exclou la de creació. En conseqüència, per a ell, racionalment, no és possible afirmar ni negar que la creació sigui eterna.
En efecte, crear significa únicament que l’ésser de l’univers és fruit d’una acció divina, sense especificar quan. I afirmar l’eternitat, no exclou que l’univers sigui efecte de l’acte creador, perquè, com a criatura, ha necessitat rebre l’ésser de Déu[8].
Estem d’acord amb sant Tomàs quan sosté que, racionalment, no és possible dilucidar si l’univers té un inici temporal o és etern[9]. Com vèiem abans, és la Revelació cristiana la que ens dona la dada de l’inici temporal de la creació, en afirmar que “Al principi, Déu va crear el cel i la terra” i segueix el seu desenvolupament de manera temporal. Actualment, la recerca cosmològica presenta una sèrie de proves, que apunten a l’existència d’un Déu creador .
D’altra banda, nosaltres tenim l’experiència viva d’aquesta realitat que anomenem temps, d’aquest succeir-se dels dies. Vivim la nostra història personal –la nostra biografia-, al compàs de la història de la humanitat, història que se situa en el temps. I necessitem un punt de partida, un inici, per poder mesurar-lo. Per tant, traslladant la nostra experiència al temps de la creació, jutgem que va haver-hi un inici, encara que és impossible situar-lo, atès que no existia un abans de la creació.
Sigui el que sigui el nostre mètode de captar el temps, calen dues condicions: que s’estableixi una unitat de mesura, i existeixi un espectador capaç de captar i mesurar aquest fenomen: l’home.
Això postula l’existència d’un coneixement dels fenòmens en la seva singularitat i, alhora, poder mantenir la seva relació en la successió abans-després. És a dir, solament existeix el temps davant la presència d’un subjecte intel·ligent. El moviment que pugui existir en el cosmos, esdevé temps quan existeix un espectador humà, un ésser proveït de potències espirituals (memòria i enteniment).
Podem concloure, en conseqüència, que l’univers existeix i és temporal, perquè hi ha un Déu Creador.
—–
[1] ¿Pour quoi l’être et non mieux le neant? Trobem aquesta pregunta en Sartre (L’Être et le Neant). És una pregunta metafísica que ha estat plantejada o comentada per filòsofs com Gottfried WilhelmoLeibniz, Ludwig Wittgenstein i Martin Heidegger. Aquest darrer ho anomenà “la qüestió fonamental de la metafísica“.
[2] Sant Agustí deia “Si ningú no em pregunta què és el temps, ho sé, però si m’ho pregunten i vull explicar-ho, ja no ho sé”.
[3] Un estudi complet de l’estat de la qüestió pot veure’s en Michel-Yves Bollore i Olivier Bonnassies, Dios, la ciencia, las pruebas, Editorial Funambulista en coedició amb Ladera Norte, Madrid 2023/2024, 4a ed., pàg. 109-116.
[4] En relació amb les teories del cosmos com creació, podem esmentar el disseny intel·ligent de Stephen Meyer, com a principal representant.; l’autocreació (El gran disseny) de Stephen Hawking, o el no-res profund, de Lawrence Krauss (ibid.).
[5] Pròpiament, es tracta més aviat d’hipòtesis, perquè no han estat demostrades de manera definitiva.
[6] Gen 1, 1s.
[7] O bé, estaríem donant realitat a un espai i temps merament imaginaris.
[8] O caure en la contradicció d’afirmar que l’univers s’ha fet a si mateix. A més, la noció d’eternitat és distinta referida a l’univers, o referida a Déu. En Déu suposa una plenitud de ser. En l’univers, simplement la impossibilitat de fixar el seu principi en el temps.
[9] Diem racionalment, és a dir, en el pla filosòfic. Des de la perspectiva científica, pot haver-hi dades experimentals que indiquin l’existència d’un principi en el temps.