SEBASTAIN MORELLO, Mysticism, Magic, & Monasteries, Os Justi, 2024, 204 pp.
Si haguéssim de fer un llistat dels llibres que en proporció a la seva extensió (182 pàg.) més fan pensar, aquest de Morello estaria en el quadre d’honor. Tenia ganes de llegir-li en format text i estic molt satisfet d’haver-ho fet perquè MMM m’ha deixat un regust de plaer intel·lectual i d’acompanyament difícil d’igualar.
Morello parla i escriu com un lord anglès, sent com és, un professor i jove pare de família de venturosa trajectòria, deixeble de Roger Scruton. Aquí maneja amb indubtable soltesa la saviesa extreta de diverses disciplines, filosofia, teologia, eclesiologia, història, i crítica cultural, per a harmonitzar una composició literària que vola a gran altura. El seu punt de partida és el tradicionalisme catòlic, i la seva diana de referència crítica està composta per un elenc de egregores sortits de la modernitat, el modernisme, el racionalisme, la il·lustració, Descartes, i la deriva vaticana després de l’últim concili. La seva ortodòxia, d’altra banda, és irrebatible.
L’autor assumeix en el vertical i filosòficament, com els sants Pares, els pressupostos del neoplatonisme oriental adobat, un pensa que amb sentit de l’humor, amb alguns usos i modes de la tradició hermètica. La seva lògica és clara i contundent, i les seves crítiques no menys. Despulla el tradicionalisme filosòfic d’adorns i succedanis per a centrar-se en el fonamental, que, en l’horitzontal, basa en el Aquinate més pur i en la cosmovisió benedictina del món (amb una certa crítica a Dreher). Són molt interessants les seves interpretacions sobre el lamentable auge del clericalisme en la història eclesiàstica, la defectuosa conformació d’imaginaris de compromís cristià que menyscaben el monasticismo, les xacres de la itinerància consagrada per l’oblit del locus, o la multiplicació de jerarquies d’ocasió que originen estaments potestatius sense sentit, tant en la vida civil com a l’església. Tot està molt bé i queda bonic, lúcid, i atractiu en veritat.
La meva crítica a Morello, menor per tocar només un aspecte, no és tant de sobre el que diu o com ho diu, sinó des d’on i per a on ho diu. Així, no tinc res a objectar sobre la seva filosofia, però sí sobre la seva sociologia. Certament l’autor fuig, i fa bé, d’abstraccions escapistas de la realitat (Descartes), però la seva estanza propositiva és, en si mateixa, especulativa, en la mesura en què abstreu el temps, el transcurs que propicia els canvis que estudiem els sociòlegs. En concret, la crítica, precisa, repeteixo, de l’autor a la modernitat es construeix des del passat, i no, com crec que seria més útil, des del, o els, futurs apuntats. Anem, que no es pot esborrar la modernitat d’un cop de ploma i, com si no hagués existit, tornar a una premodernitat idíl·lica encara sigui amb tecnologia punta.
Aquest és, al meu entendre, el dilema i nus gordià del tradicionalisme en l’actualitat. Cal atrevir-se a operar sociològicament. El camí saludable més enllà de la modernitat s’albira i obre sociològica, millor que filosòficament, com, d’altra banda, argüeix el mateix Morello amb el seu desdeny per les idees col·lectives performatives. I no és, podem preguntar-nos, la seva proposta premoderna avui, una d’elles?
Estic molt d’acord amb l’autor en la seva crítica i crítiques, però no tant en la seva utopia com recepta, si és que va de debò i és totalista. Per a salvar la llibertat d’esperit i la consciència individual en el trànsit de la modernitat al que vingui després, en el cas que la continuïtat històrica sigui possible, crec que devem, uns intencionadament i altres fent el cor fort, salvar el que de bo hagi ofert el dur i penós transcurs modern amb el seu insofrible epígon postmodern. I aquí està, entre altres beneficis, la pluralitat, amb la diversitat de formes a les quals ha donat i donarà origen la llibertat amb la gràcia. Per això, sí a un audaç i radical canvi cultural cap al desconegut centrats en Crist. I no, a una fuita amb mapa de tornada en el temps. Crist no ens espera immòbil en un altre lloc, abans bé, com ja va dir, camina amb nosaltres on anem i si no li tirem. L’ora et labora és una cosa molt bona, la santificació del treball també.
A Morello cal llegir-ho. Fa bé i obre la ment.