El 18 de juny, el Tribunal Constitucional (TC) d’Espanya va dictar una sentència rebutjant el recurs d’inconstitucionalitat interposat contra la Llei 1/2023 de salut sexual i reproductiva impulsada per la ministra comunista Irene Montero. Aquesta llei no sols confirma l’avortament com un dret, sinó que determina que a partir dels 16 anys es pot avortar sense permís patern (eliminant així la pàtria potestat), deroga el període de reflexió, com a mínim de tres dies, previ a la interrupció de l’embaràs i la possibilitat d’informar mèdicament la dona sobre les conseqüències físiques i psicològiques de sotmetre’s a una intervenció d’aquest tipus, així com d’ajudes a la maternitat. En la pràctica això suposa restriccions a l’objecció de consciència del personal sanitari.
La reacció pro-vida ha estat immediata. El rebuig d’aquesta sentència va ser contundent en la «Línia editorial de COPE» de l’endemà:
«El Tribunal Constitucional ha avalat la reforma legal, aprovada en 2023, que permet a les menors de 16 i 17 anys avortar sense permís dels seus pares. La majoria suposadament “progressista” del tribunal presidit per Conde Pumpido, avala d’aquesta manera un absolut disbarat jurídic. Avui, a Espanya, els pares han de donar permís a la seva filla de 16 anys per anar d’excursió amb el col·legi, però la seva filla pot avortar sense el permís dels seus pares. Aquesta qüestió del permís patern és reveladora d’un intent suïcida d’afeblir el lloc de la família en la nostra societat, però no és el fons del que està en joc en el cas de l’avortament. L’assumpte substancial continua sent si tenim dret a eliminar a un ésser humà innocent que és al ventre de la mare. D’altra banda, la sentència d’avui és un nou episodi en la trista història de dilació i negació del dret fonamental a la vida, que l’Alt Tribunal ha protagonitzat durant les últimes dècades.
En la pràctica, tampoc el desafiament és nou. Amb una creixent acceptació social de l’avortament, amb una creixent pèrdua de consciència sobre el valor i el significat de la vida humana, i amb una legislació que renuncia a defensar el que la pròpia Constitució considerava en la seva literalitat com un bé a tutelar, cada vegada és major el desafiament de promoure la vida, des de la seva concepció fins a la mort natural. És temps de testimoniar amb coratge i humilitat que la vida humana és sempre un bé, i que defensar-la és el principi de tota civilització. Per molt que ho avali el més alt tribunal en el nostre ordenament jurídic, l’avortament ni és un bé, ni és un dret.»
Per part seva, Benigno Blanco, advocat i exdirector del Fòrum Espanyol de la Família, va declarar que la sentència no l’ha sorprès perquè per al TC el no nascut no existeix. Van arribar a dir que és una part sense més del cos de la mare. I, per tant, quan anul·les una de les dues parts en conflicte i solament queda la dona, hi ha llibertat absoluta per avortar». Va afegir que «el TC està profundament ideologitzat en matèria de l’avortament». En aquest sentit, convé recordar que el Tribunal Constitucional té majoria absoluta el sector d’esquerres i extrema esquerra, i a més està presidida per Conde Pumpido, amic personal del president socialista Pedro Sánchez. Per a Benigno Blanco «l’aprovació de la llei de l’avortament genera una veritable estructura de violència de gènere contra la dona.»
Un punt interessant recordat per Blanco és que el TC en la seva primera sentència sobre la llei de l’avortament de 1985 deia que la Constitució sí que protegia el no nascut. I ara, el tribunal ha dit que aquesta jurisprudència la hi salta a la torera i la canvia. Està modificant la Constitució i la pròpia doctrina del TC».
Sent això així, un es pregunta si, igual que va ocórrer als Estats Units amb la sentència «Roe contra Wade» de 1973 que va legalitzar l’avortament, i que va ser derogada en 2022 per anticonstitucional, també una nova composició del TC pot restaurar el dret a la vida de tots els éssers humans, també el no nascuts. Però mentrestant és important lluitar per canviar la cultura imperant per una altra de favorable a la vida i la dignitat humana de tots.
Blanco concloïa confiant que «algun dia hi haurà una cultura majoritària de suport a l’embarassada i a la vida.» Ja ara, en la societat civil, «estan sorgint entitats que acompanyen a la dona per no deixar-la sola davant l’embaràs i els seus problemes.»
Dures han estat també les paraules de Jaime Mayor Oreja, president de la Fundació NEOS, qui ha qualificat el TC com «un instrument de la política del govern en l’intent de reemplaçament d’una societat per una altra». Afegeix: «Ni els importa la vida ni són conscients del disbarat que, a parer meu, amb aquesta sentència porten a efecte (…) no dubten a traspassar les funcions atribuïdes al tribunal per convertir-se en un òrgan legislador o en un tribunal de cassació, segons l’ocasió ho requereixi»: «Aquesta utilització de la institució desacredita davant la societat espanyola els magistrats que es pleguen als designis del govern».
Des de NEOS troben a faltar «un pronunciament clar del Tribunal Constitucional en defensa del dret a la vida, consagrat clarament a la Carta Magna i en innombrables tractats internacionals subscrits per Espanya»: «Enfront d’aquests intents, una part creixent de la societat espanyola i occidental continuarà defensant que matar no és un dret. Hi ha esperança».
L’Assemblea d’Associacions per la Vida, Llibertat i Dignitat s’ha sumat a aquesta reacció, presentant una denuncia amb quatre punts fonamenatals:
- Protecció dels Menors: Considerem que les menors de 16 anys no tenen la maduresa emocional ni el coneixement necessari per a prendre una decisió tan transcendental com la d’interrompre un embaràs sense el suport i consentiment dels seus pares o tutors legals. Involucrar als pares en aquesta mena de decisions és essencial per a garantir el benestar i la seguretat de les menors.
- Defensa de la Vida: L’Assemblea per la Vida, la Dignitat i la Llibertat defensa la vida des de la concepció. La Llei Montero, en facilitar l’avortament sense restriccions per a menors, atenta contra la dignitat de la vida humana i promou una cultura de la mort en lloc d’una cultura de la vida.
- Drets dels Pares: L’exclusió dels pares en decisions mèdiques tan importants vulnera els seus drets i responsabilitats. Els pares tenen el deure i el dret de vetllar pel benestar dels seus fills, i aquesta llei els impedeix exercir la seva responsabilitat de cura i protecció.
- Conseqüències Psicològiques i Físiques: Les menors que opten per l’avortament sense el suport dels seus pares poden enfrontar greus conseqüències psicològiques i físiques. La falta d’orientació i suport pot augmentar el risc d’efectes negatius a llarg termini, deixant a les menors en situacions de vulnerabilidat.
A més, al esmentada Asamblea ha convocant una reunió urgent, via zoom, amb l’objectiu d’analitzar la recent sentència del Tribunal Constitucional i el nou atac als drets del Nasciturus a Espanya d’un òrgan que demostra, cada vegada més, estar al servei d’un projecte polític en lloc d’estar al servei dels ciutadans.