MANUEL ARIAS, Posverdad y democracia, Página indómita, 2024, 288 págs.
Arias és un dels millors que tenim a l’abast. El professor de Màlaga sap, argumenta i explica, sense por de ficar-se en entramats conceptuals de trànsit difícil. Aquí, arrisca bastant, acostant, fins a un cert punt, l’aigua al seu molí, perquè són els seus pressupostos els que triomfen en el bell debat argumentatiu que ofereix el llibre.
El contingut és molt valuós i il·lustratiu amb aportacions noves, així les tipologies (àmplies) de democràcia i de veritat. Arias, com diu, un ironista melancòlic, defensa la democràcia liberal a carta total. El seu constructe sobre la veritat política és atraient i lúcid. En definitiva, un llibre de rang acadèmic que cal llegir per part de comunicadors i politòlegs, i pel lector pensant ocupat en la temàtica.
Des del punt de vista d’aquest revisor té dos peròs, potser no gaire importants. Un és que entén el comunitarisme com el defineixen els liberals, caient en l’error d’excloure la possibilitat de ser les dues coses (comunitarista i liberal) alhora. En aquesta línia, no entén tampoc, allò que anomena la veritat de la creença (religiosa), com a distinta de la veritat factual. L’altre però, té més substància: defensa un progrés moral sense veritat (amb una veritat ambigua, provisional i revisable). M’hauria agradat que aprofundís més en això (i en la distinció veritat/certesa), si bé pot deixar-ho per a un altre llibre, que, si està a l’altura d’aquest, serà, també, un assoliment plaent.