Allison Pugh, The Last Human Job. The Work of Connecting in a Disconnected World, Princeton Press, 2024, 365 pp.
És reconfortant trobar-se, entre la marabunta d’obres posthumanistes que advoquen per una suposada fi del treball, un text que, ple de sentit comú, glossa la necessitat del reconeixement del treball humà com conformante social. Pough és sociòloga, la qual cosa no li deslliura de les rèmores de l’imaginari gringo, com pensar que, de la mateixa manera que l’universal es redueix al gringo, la teoria es redueix al cas. Amb tot, el viatge que ens dona la professora de la Universitat de Virgínia per la recerca de camp i els seus múltiples entrevistes, és més que suficient per a apuntalar la seva tesi. Aquesta és que les labors connectives que emanen del treball consoliden les relacions i la comunitat, al punt que són indispensables per a una vida social sana.
Pugh se centra en l’examen de treballs on hi ha un substrat servicial, l’ensenyament i la sanitat, sobretot. Critica la substitució de presencialitat humana, i no aborda el sector industrial (per a això les 365pp. es quedarien curtes) i la connectivitat sindical o corporativa. No obstant això, sí que apunta la importància organitzacional de les pautes connectives en tota emprenedoria laboral. Era necessari dir tot això. Els seus conceptes d’intimitat social i de cultura connectiva són, d’altra banda, del màxim interès.