Los domingos, pel·lícula dramàtica espanyola de 2025 dirigida per Alauda Ruiz de Azúa i protagonitzada per Blanca Soroa, Patricia López Arnaiz, Juan Minujín, Miguel Garcés i Nagore Aranburu.
Ho ha guanyat tot, a més d’un èxit de taquilla amb molts pocs precedents a Espanya. Ha arrasat als premis Goya emportant-se els guardons més importants, i el mateix ho va aconseguir abans amb els Forqué, els Feroz, el Sant Jordi, la Conxa d’Or de Sant Sebastià, la medalla del Cercle d’Escriptors Cinematogràfics, els Família. Tots els premis espanyols. I en aquest cas amb mèrits propis, la qual cosa no sempre es pot aplicar a molts de premis que es donen en el món del cinema. Los domingos , de Alauda Ruiz de Azúa és una gran pel·lícula, remarcable en molts aspectes cinematogràfics.
Mirem una altra vessant. És un film que porta a la evangelització, a l’acostament de les persones a Déu, que posa en evidència un potent brot verd de regeneració espiritual i canvi de tendència a la davallada de vivència religiosa a la nostra societat com alguns han afirmat? És possible, però cal ser cautelosos. Començant per adonar-se d’un fet inqüestionable: la directora, que es declara no creient, ha quedat bé amb tothom. Amb les ordres religioses, amb els catòlics de missa diària i apostòlics, amb els agnòstics, els ateus i amb els militants antireligiosos. Un ventall tan ampli i contradictori significa que la pel·lícula és oberta a moltes interpretacions, que deixa dubtes i debats interiors i que fa obrir converses per la forma d’actuar de les persones o per la perspicàcia i flexibilitat en les escenes. El posar incògnites, el fer pensar i debatre, és extraordinàriament positiu per a una pel·lícula, però quan allò que entra en qüestió és l’aspecte més central i íntim de la persona humana té els seus perills. Perquè aquesta pel·lícula és un treball subtil i intel·ligent, però sense sentència o conclusió moral final, a més que en el decurs del film inclou personatges contradictoris barrejats amb mestria amb els quals s’hi pot sentir identificat tothom.
La síntesi és la següent: Ainara (interpretada per Blanca Soroa) és una jove idealista i brillant de 17 anys. La seva mare havia mort i ella i els seus dos germans més petits viuen amb el seu pare (interpretat per Miguel Garcés), el qual tindria una altra parella. Tenen tots una intensa relació i convivència amb la tieta, Maite, germana del pare. La família espera que la noia es plantegi la carrera que vol estudiar, però Ainara manifesta que se sent cada cop més a prop de Déu i vol ser monja de clausura. La notícia agafa per sorpresa a tota la família i desferma una prova de foc amb moltes tensions.
La directora declararia que va conèixer un cas d’una amiga que va seguir aquest camí vocacional, que li va impactar i que després es va documentar amb persones que havien seguit el mateix. Té el mèrit de tractar amb gran respecte la vocació religiosa. Només per això ja val la pena el film, amb els temps que corren, quan casi tot allò que tingui relació amb la religió catòlica es maltractat pel món cinematogràfic: a més d’atacs o menystenint lo doctrinal, si un dels protagonistes és un cardenal o un bisbe és un conspirador, si es tracta d’un capellà com a mínim és pederasta o porta una doble vida, si són monges resulten dolentes i intransigents que maltracten als nens orfes i a les mares solteres, i si son seglars obertament catòlics resulten nefastos, sectaris o crèduls estúpids i irreflexius.
La pel·lícula aborda amb subtilesa però amb claredat la llibertat amb la qual la noia vol seguir la seva vocació, retrata amb honestedat la vida conventual i presenta la mare superiora (interpretada per Nagore Aramburu) com una persona de gran serenitat, clarividència, convicció i respecte a les decisions dels altres. El discerniment vocacional, la fe, el pregar sense fer el ridícul i el sentit de l’amor estant ben reflectits.
És també un film sobre la família amb les seves llums i, en aquest cas, encara més ombres: certa desestructuració familiar, una avia que vol acontentar tothom i per això mateix no és capaç de donar criteri, un pare que pinta poc encara que finalment adopta la determinació de deixar que la seva filla segueixi la seva vocació, i una tieta omnipresent, una figura amb molta força, atea i profundament antireligiosa, que s’oposa amb totes les seves capacitats a la vocació de la jove.
La tieta, Maite (interpretada per Patrícia López Arnáiz), és retratada amb gran realisme com a mostra de militància en la irreligiositat, que evidencia al mateix temps un sentit de superioritat moral que tan freqüentment es veu reflectit en els ateus i, de forma més general, en els sectors politico-social esquerrans. Intransigència absoluta i incapacitat de comprendre allò espiritual. Ben cert que, com diu la mare superiora del convent, les raons i decisions sobre la vocació només es poden entendre des de la fe. I una frase que pot passar sense pena ni glòria però rellevant la diu el pare de noia quan la seva germana nega l’existència de Déu: “ells creuen en Déu i tu creus en el canvi climàtic”. Tots tenim algun déu.
Una escena colateral que entenc especialment rellevant però morbosa la constitueix la tertúlia d’un grup de nois i noies amics d’Ainara, ella inclosa. La desinhibició en temes de sexualitat amb els quals s’expressen mostra amb claredat l’actual deformació de la major part de joves en aquest camp.
Probablement un dels demèrits del film és l’escassa expressivitat d’Ainara. No trasllueix ni l’alegria interior que li pugui donar la plena entrega a Déu ni tampoc la lluita amb sí mateixa davant d’una decisió tant transcendent. Per una altra banda, tot i ser un personatge molt colateral, no és molt raonable presentar com director espiritual de la noia a un sacerdot molt jove.
És, en conjunt, una pel·lícula important i la seva jove directora es consolida com un dels grans del cinemes espanyol. Ja va triomfar amb Cinco lobitos i amb la sèrie Querer, i ho ha aconseguit més encara amb Los domingos. Aquesta no es pot considerar una pel·lícula religiosa en sentit estricte. Com s’ha dit, és polièdrica i susceptible de moltes interpretacions. En tot cas, caldrà estar atent a les obres futures de Alauda Ruiz de Azúa, que se segueix declarant no creient, per a veure si ella s’identifica amb la jove Ainara o amb la tieta Maite.