Text de l’Evangeli (Mt 2,13-15.19-23): Quan els savis se n’hagueren anat, un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep i li digué: «Lleva’t, pren el nen i la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t’hi fins que jo t’ho digui, perquè Herodes buscarà l’infant per matar-lo». Josep es llevà, prengué de nit el nen i la seva mare, se’n va anar cap a Egipte i s’hi quedà fins a la mort d’Herodes. Així es va complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «D’Egipte he cridat el meu fill».
Després de la mort d’Herodes, un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep, a Egipte, i li digué: «Lleva’t, pren el nen i la seva mare i vés-te’n al país d’Israel, que ja són morts els qui volien matar l’infant. Josep es llevà, prengué el nen i la seva mare i va tornar al país d’Israel. Però quan va sentir a dir que Arquelau regnava a Judea en lloc del seu pare Herodes, tingué por d’anar-hi. Advertit en somnis, es retirà a la regió de Galilea i se n’anà a viure en un poble anomenat Natzaret. Així es va complir allò que havien anunciat els profetes: «Li diran Natzarè».
Celebrem la solemnitat de la Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep, model de la família cristiana. Una família que va viure sempre pendent de Déu, unida en l’amor, i que no va quedar exempta de circumstàncies difícils, com les que llegim a l’evangeli d’avui.
Una vegada més, Mateu situa sant Josep en el centre de l’atenció. Ell escolta sempre amb atenció les paraules que Déu li adreça a través dels seus missatgers i les segueix amb promptitud i intel·ligència. Sant Josep ens ensenya a mantenir el cor obert als plans de Déu, fins i tot quan no els comprenem del tot, confiant que els seus camins són sempre els millors.
L’evangelista Mateu va mostrant, al llarg del seu relat, com en la vida de Jesús es compleixen les paraules anunciades a l’Antic Testament, com a senyals destinats a ajudar a reconèixer el Messies promès. En aquest passatge apareixen dos llocs significatius: Egipte i Natzaret, que van marcar la infantesa de Jesús. D’Egipte va ser cridat el Fill de Déu, tal com segles abans havia estat cridat el poble d’Israel per iniciar el seu camí cap a la terra promesa. I també estava escrit que el Messies seria anomenat natzarè: així fou conegut Jesús pels seus paisans, i així va quedar inscrit per sempre en el títol de la creu: Jesús el Natzarè, rei dels jueus.
Les profecies es compleixen perquè Déu no oblida les seves promeses. Ell és fidel a si mateix i a la seva paraula. La seva fidelitat s’obre camí tant a través d’aquells que l’escolten i col·laboren amb el seu pla, com fins i tot malgrat les accions dels qui semblen voler desviar-lo. A través dels revolts i les ombres de la història, el designi de salvació de Déu acaba sempre complint-se.
“Moltes vegades, llegint els “Evangelis de la infantesa”, ens demanem per què Déu no va intervenir directament i clarament. Però Déu actua a través d’esdeveniments i de persones. Josep era l’home per mitjà del qual Déu es va ocupar dels inicis de la història de la redempció. Ell era el veritable “miracle” amb què Déu va salvar el Nen i la seva mare. El cel va intervenir confiant en la valentia creadora d’aquest home, que quan va arribar a Betlem i no va trobar un lloc on Maria pogués donar a llum, es va instal·lar en un estable i el va arreglar fins que el va convertir en un lloc tan acollidor com va poder per al Fill de Déu que venia al món (cf. Lc 2, 6-7). Davant del perill imminent d’Herodes, que volia matar el Nen, Josep va ser alertat una vegada més en un somni per protegir-lo, i enmig de la nit va organitzar la fugida a Egipte (cf. Mt 2, 13-14).
D’una lectura superficial d’aquests relats es té sempre la impressió que el món està a mercè dels forts i dels poderosos, però la “bona notícia” de l’Evangeli consisteix a mostrar com, malgrat l’arrogància i la violència dels governants terrenals, Déu sempre troba un camí per complir el seu pla de salvació. Fins i tot la nostra vida de vegades sembla que està en mans de forces superiors, però l’Evangeli ens diu que Déu sempre aconsegueix salvar el que és important, amb la condició que tinguem la mateixa valentia creativa del fuster de Natzaret, que sabia transformar un problema en una oportunitat, anteposant sempre la confiança en la Providència” (Frances, Patris Corde n. 5).
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org;
Altres recursos: vàries homilies