El primer capítol, titulat La importància del cor, aprofundeix en el sentit tant bíblic com no bíblic de «cor» i conclou que el simbolisme contingut en aquesta paraula és molt profund. Expressa més que l’ànima i àdhuc el més profund de l’ànima. El cor ve a significar el centre unificador de la persona humana, el nucli de la nostra identitat, les nostres decisions i les nostres emocions. En parlar de cor es posa èmfasi en l’autenticitat de les paraules en les relacions ―«t’ho dic de cor», diem―, al mateix temps que es presenta simbòlicament com a font d’amor. En aquest primer capítol apareix un primer apunt del context contemporani, quan s’assenyala la necessitat de recuperar el significat del cor en un món consumista i fragmentat.
El segon capítol es focalitza en l’amor del cor de Jesús a partir de textos de l’Evangeli que el posen de manifest. El títol, Gestos i Paraules d’Amor recorda que la revelació té lloc a través d’accions concretes i mitjançant paraules. Connectant amb el capítol anterior, comença afirmant: «El Cor de Crist, que simbolitza el seu centre personal, des d’on brolla el seu amor cap a nosaltres, és el nucli vivent del primer anunci.» (DN, 32). Jesús és Emmanuel ―Déu amb nosaltres» i surt a l’encontre de tothom. S’hi destaquen episodis de l’Evangeli, com ara l’encontre amb la dona samaritana, amb Nicodem, amb la dona adúltera, en els quals Crist expressa proximitat, compassió i tendresa. Es parla de la mirada compassiva del Senyor, la seva atenció a les necessitats de les persones i de les paraules. També de la seva crida interior per recuperar les forces i la pau (DN, 43). Allà on Crist mostra el seu amor de manera eloqüent és a la Creu. Totes les paraules i accions de Jesús posen de manifest un amor que transforma i consola.
El tercer capítol aprofundeix teològicament en el Cor que tant va estimar i en la devoció al Sagrat Cor de Jesús com a símbol de l’amor diví i humà. «Això que contemplem i adorem és Jesucrist sencer, el Fill de Déu fet home, representat en una imatge seva en la qual es destaca el seu cor», símbol natural del seu immens amor (DN, 48). Un amor diví i humà al mateix temps (DN, 61). Es tracta d’un triple amor de Crist per la humanitat: amor diví, amor espiritual humà i amor sensible (DN,65). S’hi aborden perspectives teològiques sobre el Cor de Jesús i la seva rellevància trinitària. «La devoció al Cor de Jesús és marcadament cristològica, és una contemplació directa de Crist que convida a la unió amb Ell.» (DN, 70). A través d’Ell, anem cap al Pare per la força de l’Esperit Sant. El capítol inclou expressions magisterials recents i conclou convidant a tenir confiança en el Cor de Jesús, tot recordant el testimoni de Santa Tereseta i la breu oració popular: «En Vós confio!» (DN, 90).
Al capítol quart, Amor que dóna de beure, el Romà Pontífex analitza la set d’amor de Déu reflectida a les Escriptures i en la devoció al Cor de Crist i presenta el costat traspassat de Jesús com una font oberta d’aigua viva, símbol del seu amor redemptor. Revisa com aquesta imatge ha inspirat sants i comunitats cristianes en la seva espiritualitat i missió. Ho fa recordant que sant Agustí va obrir el camí a la devoció al Sagrat Cor com a lloc de trobada personal amb el Senyor (DN, 103) i que sant Bernat es va fixar especialment en el simbolisme del costat traspassat de Crist (DN, 104). Cita també sant Bonaventura, que convida a reconèixer la bellesa i la gràcia dels sagraments que brollen de la font de vida que és el costat ferit del Senyor (DN, 106-108). El capítol es tanca citant un bon nombre de sants que han contribuït a la difusió de la devoció al Cor de Crist, els quals han aportat pensaments pietosos o han aprofundit en aquesta devoció.
El capítol cinquè convida a correspondre a l’amor de Crist, retornant així Amor per Amor. Recorda una revelació particular a santa Margarida Maria Alacoque en la qual Jesús es lamenta de la manca de correspondència humana al seu amor i la demanda de Jesús que és amor. I, amb Pius XII, conclou que la caritat de Crist ens incita a retornar-li amor per amor (DN, 164-6). Es proposa l’amor als germans com la millor manera de correspondre a l’amor diví. Novament, recorre a la història de l’espiritualitat per a concretar aspectes de correspondència a aquest amor: un canvi de vida fonamentat en l’amor (sant Bernat), paciència, humilitat i servei en la vida ordinària (sant Francesc de Sales), conformar-se amb els patiments de Crist (Sant Carles de Foucauld), inclinar-se cap als pobres (sant Vicenç de Paül) (DN, 172-80). Una correspondència tradicional ha estat la reparació de les ofenses del cor de Jesús. En aquest punt, citant sant Joan Pau II, s’afirma que la reparació exigeix unir l’amor filial a Déu amb l’amor al proïsme, per tal de construir damunt les ruïnes de l’odi l’anhelada «civilització de l’amor» (DN, 182-184). Es vincula la devoció al Cor de Crist, bo i ressaltant que aquesta devoció no és tan sols una espiritualitat històrica, sinó una resposta actual als reptes del món, alhora que destaca la importància del cor com a font de reconciliació, fraternitat i transformació social.