El Dr. Joaquín Callabed, metge pediatre amb més de 40 anys d’experiència i que ha atès més de 6.000 casos d’adolescents, va pronunciar una interessant conferència el passat 16 de maig a la sala de juntes de la Reial Acadèmia Europea de Doctors, hi va comptar amb la presència del president de l’Acadèmia, així com professionals de l’àmbit de la salut i d’altres camps del coneixement. Evelyn Lechuga, psicopedagoga, ens ofereix una síntesi.
El doctor Callabed va iniciar la seva conferència fent un esbós de l’estat de la qüestió per tal de poder comprendre la importància i la necessitat de l’atenció sanitària de nivell primari durant l’adolescència, ja que és durant aquesta etapa, on hi ha un augment significatiu de les patologies associades a la salut mental, com l’anorèxia, bulímia, psicosi, depressió i fracàs escolar, entre d’altres. A manera d’exemple, va esmentar que avui dia el 22% dels escolars consumeixen cànnabis de manera regular i això incrementa el dèficit atencional i l’absentisme escolar derivat del desinterès pels estudis. Quan disminueix l’ús daquesta substància es redueixen notablement els trastorns mentals.
Tot i l’existència d’evidència que recolza que el punt àlgid de les patologies és en aquesta etapa, a Espanya l’atenció pediàtrica culmina als 14 anys, passant els adolescents al sistema de salut “general”, la qual cosa limita la detecció primerenca de simptomatologia o conductes de risc que poguessin desencadenar conductes patològiques i, per tant, l’abordatge s’acaba tractant des de la prevenció secundària o terciària.
Una proposta per a un abordatge eficaç
S’hauria de reconsiderar l’atenció pediàtrica fins als 21 anys, moment evolutiu on es dóna la transició fisicobiològica i social a l’edat primerenca. Així, el pediatre seria el professional idoni per atendre els adolescents i les seves famílies, des de la perspectiva del model de pediatria social, fundada a França, la qual realça la importància que cada persona rebi un tractament personalitzat. Per aconseguir aquesta tasca, el pediatre requereix treballar amb un equip multi i interdisciplinari, format per neuròlegs, psicòlegs, mestres, treballadors socials i qualsevol altre professional que estigui en contacte directe o indirecte amb els adolescents, per així aconseguir un abordatge pediàtric global. Sota aquest mateix enfocament, l’abordatge a l’adolescència requereix un treball coordinat i conjunt entre el mateix adolescent, la seva família, el pediatre i l’escola.
“L’adolescència és una fase de la vida inestable i fonamental per crear les bases de la maduresa fructífera” (Rosa Díaz, psicòloga i experta en alcoholisme infantil).
L’adolescència és una etapa compresa entre els 10 i 21 anys aproximadament, la cual cosa implica certa complexitat per ser tractada, ja que les necessitats i riscos als 10-11 anys no són els mateixos que als 14 anys ni als 19-20, no obstant això, malgrat l’amplitud i complexitat, hi ha elements que s’han de considerar en tot moment com ho és el fet que l’adolescent requereix que els adults que l’envolten, des de la família fins als professionals amb qui interactua el comprenguin, continguin i escoltin, a més d’atendre’l amb compassió, respecte i paciència, passant així d’un enfocament punitiu on aquest és castigat, a un enfocament comprensiu i empàtic on és escoltat.
Aquestes actituds són les que permeten generar respostes positives durant l’abordatge, que ha de contribuir o buscar que l’adolescent aconsegueixi enfocar-se, interpretar adequadament la vida i les situacions que l’envolten per gaudir-ne. Acompanyar-lo perquè prengui decisions importants, es faci càrrec dels seus errors, gaudeixi de la feina i es visualitzi com a agent productiu de la societat, ajudant-lo així a crear un projecte de futur en què plasmi els seus ideals i somnis. Moltes de les conductes de risc deriven duna mancança en el sentit de la vida i absència de suports oportuns.
De manera que, per construir la història clínica i posteriorment plantejar un pla d’assessorament, cal fer “una radiografia” de l’adolescent i de la família.
Pel que fa a l’adolescent que presenta algun indici de pràctiques de conductes de risc, com ho són el consum de substàncies tòxiques, pràctiques violentes, hàbits inadequats relacionats amb l’alimentació, el son, l’ús de tecnologia i les activitats acadèmiques, és important que s’indagui sobre sobre actituds i motivacions. També cal determinar si coneix les conseqüències en les diferents dimensions de la seva vida d’aquestes conductes, si hi ha motivació al canvi i posseeix les aptituds per aconseguir modificar-ne les conductes.
El paper de la família i l’escola
Pel que fa a la família, és important que es tingui en compte i se li doni suport. Amb ella s’han d’intercanviar impressions sobre la conducta de l’adolescent, a més d’indagar sobre el coneixement que tenen sobre el rendiment escolar del fill i les possibles dificultats, les seves amistats, motivacions, projectes de futur, hàbits de socialització, així com la possible existència d´addiccions, ús d´internet, presència d´autolesions i ludopaties. Amb la família, com a mesura d’actuació, cal informar de forma oral i escrita sobre els riscos de determinades conductes i alhora ajudar-los a comprendre que els adolescents són éssers socials, que tenen dret a tenir el seu propi espai, però que això no els elimina a ells de la seva vida.
L’escola, l’altre element que ha de girar coordinadament amb l’adolescent, la família i el pediatre, és el lloc on s’ha de treballar la prevenció primària. A més, s’ha de considerar com un espai de protecció davant les conductes de risc i per això cal que compti amb equips de planificació i seguiment dels adolescents.
Un dels reptes a què s’enfronten els centres educatius avui dia és el fracàs escolar, que si bé no és un diagnòstic, s’ha de considerar com la causa o conseqüència d’altres patologies. Tenint en compte que Espanya lidera els països de la UE amb més taxa de fracàs escolar tot i ser el país amb més hores lectives, això s’ha de considerar amb serietat.
Dins l’escola, la figura del mentor o defensor de l’alumne juga un paper important per poder abordar aquesta problemàtica. Aquest professional pot portar un control més detallat de l’alumne, cosa que li permet identificar les seves millors actituds i aptituds, captar les seves il·lusions i metes, fomentar la seva creativitat, motivar-lo perquè tingui més participació en les activitats i supervisar la seva assistència, negociar problemes que van sorgint i aconseguir més participació familiar.
És a l’escola on es poden detectar conductes que denoten malestar per poder crear protocols de prevenció – intervenció, així com programes en valors ètics.
Per tant, adolescents, pediatres, famílies i escoles han de conèixer els factors protectors davant de les conductes de risc com són: l’autoestima, l’autoeficàcia, les habilitats socials, la integració social, hàbits de vida saludable, convivència amb la naturalesa, existència de xarxes de suport, mecanismes per sol·licitar ajuda, amistats no tòxiques, bones relacions dins l’entorn familiar, on hi hagi la proximitat física i afectiva. D’aquesta manera es pot aconseguir un veritable abordatge biopsicosocial.
“Per atendre els adolescents cal ser capaç d’imaginar” (Josep Cornellà i Canals, Pediatre i Psiquiatre infant juvenil).
El Dr. Callabed va acabar la seva conferència recalcant la importància de continuar creant espais de diàleg que permetin generar més entesa sobre les necessitats dels adolescents i el seu abordatge eficaç, per poder prevenir conductes de risc i plantejar mesures a diferents nivells que permetin que l’accés a serveis de prevenció primària, secundària i terciària siguin possibles. I també va destacar la necessitat que les escoles estiguin dotades de serveis mèdics i psicopedagògics per donar un seguiment adequat als casos de risc detectats.