Text de l’Evangeli (Lc 18,9-14): En aquell temps, també a alguns, que presumien de si mateixos com si fossin justos i menyspreaven els altres, [Jesús] els digué aquesta paràbola: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un fariseu i l’altre publicà. El fariseu, dret, pregava interiorment d’aquesta manera: “Oh Déu, gràcies et dono perquè no soc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, o tampoc com aquest publicà; dejuno dos cops a la setmana, dono el delme de tot el que tinc”. I el publicà, estant a distància, no volia ni alçar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, dient: “Oh Déu, sigues propici amb mi, pecador”. Us dic: aquest baixà justificat a casa seva i no aquell, perquè tot el qui s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat».
És la religió simplement un catàleg de deures que cal complir? Encara més, podem arribar a estar satisfets algun dia per estar “en regla” amb Déu?
Això és el que sembla pensar el primer personatge de la paràbola que recull l’evangeli d’avui. Es tracta d’un fariseu, un home religiós, que va al temple a pregar, a parlar amb Déu. La seva oració comença bé: és just i necessari donar gràcies a Déu per les bones accions que fem! Tanmateix, aviat comet un error fonamental: s’atribueix a si mateix el mèrit de les seves obres, oblidant que tota bona acció està sempre inspirada i sostinguda per l’ajuda que Déu ens ofereix. Com a conseqüència, el fariseu se sent superior als altres i els menysprea en el seu interior.
El fariseu es gloria en si mateix, és un narcisista, i quan va a pregar no mira Déu. La seva oració no és un diàleg, sinó un mirall en què es contempla amb satisfacció.
Per contrast, el publicà es reconeix indigne i no s’atreveix ni tan sols a alçar la mirada cap al cel; simplement es presenta davant de Déu per demanar compassió. Es mostra davant de Déu tal com és: un pecador necessitat de perdó. Sap que, si pot acostar-se a Déu, no és pels seus mèrits, sinó perquè el Senyor sempre acull un cor penedit. I és precisament aquesta actitud d’humilitat confiada la que rep el premi de la salvació.
“En un món en què correm el perill de confiar només en l’eficiència i en el poder dels mitjans humans, en aquest món estem cridats a redescobrir i testimoniar el poder de Déu que es comunica en la pregària, amb la qual creixem cada dia conformant la nostra vida a la de Crist, el qual —com afirma sant Pau— «va ser crucificat a causa de la seva feblesa, però ara viu per la força de Déu. Igualment nosaltres: som febles en ell, però viurem amb ell per la força de Déu envers vosaltres» (2 Co 13, 4)” (Benet XVI, Audiència 13 de juny de 2012).
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org; bíblia de Navarra
Altres recursos: vàries homilies