Comentaris de l'Evangeli

Diumenge 3 de Quaresma (Cicle A)

Text de l’Evangeli (Jn 4,5-42): En aquell temps, Jesús arribà així en una ciutat de la Samaria que es diu Sicar, vora el predi que donà Jacob al seu fill Josep. Hi havia allí la font de Jacob. Jesús, llavors, fatigat del camí, s’estava així assegut vora la font. Era cap a l’hora sexta. Vingué una dona de Samaria a treure aigua. Li diu Jesús: «Dona’m de beure», ja que els seus deixebles se n’havien anat a la ciutat a comprar aliments. I li diu aquella dona samaritana: «¿Com és que tu, que ets jueu, em demanes de beure a mi, que soc una dona samaritana?» -perquè no es fan jueus i samaritans. Respon Jesús, i li diu: «Si coneguessis el do de Déu, i qui és el qui et diu: “Dona’m de beure”, tu potser li hauries demanat a ell que et donés aigua viva». Li diu la dona: «Senyor, no tens cubell, i el pou és profund; d’on tens, per tant, l’aigua viva? ¿Ets potser tu més gran que el nostre pare Jacob, que ens donà el pou i en begué ell i els seus fills i el seu bestiar?». Respon Jesús, i li diu: «Tot el qui beu d’aquesta aigua tindrà de nou set; però el qui begui de l’aigua que jo li donaré, no tindrà set mai més, sinó que l’aigua que jo li donaré esdevindrà en ell font d’aigua que brolla per a la vida eterna». Li diu la dona: «Senyor, dona’m aquesta aigua perquè no tingui set ni hagi de venir aquí a treure-la». Li diu: «Ves, crida el teu marit i vine aquí». Respon la dona, i li diu: «No en tinc, de marit». Li diu Jesús: «Has dit bé: “No tinc marit”. Cinc marits has tingut, i ara el que tens no és el teu marit; en això has dit la veritat». Li diu la dona: «Senyor, veig que tu ets profeta. Els nostres pares adoraren en aquesta muntanya i vosaltres dieu que és a Jerusalem el lloc on cal adorar». Li diu Jesús: «Creu-me, dona, perquè ve l’hora quan, ni en aquesta muntanya ni a Jerusalem adorareu el Pare. Vosaltres adoreu el que no coneixeu; nosaltres adorem el que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però ve l’hora, i és ara, quan els veritables adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat, ja que tals són els adoradors que busca el Pare. Déu és Esperit, i aquells que l’adoren, en Esperit i en veritat convé que l’adorin». Li diu la dona: «Sé que el Messies ve, -que vol dir: Ungit [és a dir, Crist]. Quan vindrà ell, ens ho anunciarà tot». Li diu Jesús: «Jo soc, el qui parlo amb tu».

I en això vingueren els seus deixebles i es meravellaven que parlés amb una dona; però ningú no li digué: «Què vols?, o què parles amb ella?». Deixà, doncs, la dona la seva gerra, i se n’anà a la ciutat, i digué als homes: «Veniu, vegeu l’home que m’ha dit tot el que he fet. ¿No serà ell tal vegada el Crist?». Sortiren de la ciutat i anaven cap a ell.

Mentrestant, el pregaven els deixebles, dient: «Rabbí, menja». Però ell els digué: «Jo tinc un aliment per menjar que vosaltres no coneixeu». Deien, doncs, els deixebles entre ells: «¿No li haurà portat potser algú de menjar?». Els diu Jesús: «El meu aliment és que faci la voluntat d’aquell que em va enviar i que acompleixi la seva obra. ¿No dieu vosaltres: “Encara quatre mesos i ve la sega”? Mireu que jo us dic: alceu els vostres ulls i contempleu els camps que ja rossegen per a la sega! Ja el qui sega rep jornal i recull el fruit per a la vida eterna, a fi que el qui sembra i el qui sega juntament s’alegrin. En això, doncs, és veritat la dita: Un és el qui sembra i un altre el qui sega. Jo us he enviat a segar el que no heu treballat; d’altres hi treballaren, i vosaltres heu entrat en el treball d’ells».

I d’aquella ciutat molts dels samaritans cregueren en ell a causa de les paraules de la dona que testimoniava: «M’ha dit tot el que he fet!». I havent vingut, doncs, a ell, els samaritans li pregaren que es quedés amb ells; i s’hi quedà dos dies. I molts més cregueren per la seva paraula; i a la dona li deien: «Ja no creiem per la teva paraula, perquè per nosaltres mateixos hem sentit, i sabem que aquest és veritablement el Salvador del món!».


L’evangeli d’aquest diumenge ens situa davant d’un dels diàlegs més commovedors del quart evangeli: l’encontre de Jesús amb la samaritana vora el pou de Jacob, a Sicar. No és un escenari qualsevol. El pou de Jacob es troba en una terra carregada de memòria: en aquelles muntanyes Jacob va lluitar amb Déu sense saber-ho; allí Josep va voler ser enterrat amb els seus pares i germans, després d’haver-los salvat de la fam. I és precisament allí on té lloc un nou combat i una nova revelació: la lluita interior d’una dona que es troba, cara a cara, amb el Messies.

El relat comença amb una escena que entendreix el cor: Jesús, cansat del camí, s’asseu vora el pou al migdia. El Fill de Déu apareix fatigat, necessitat. I és des d’aquesta necessitat que neix l’encontre. «Dona’m de beure». No és només una petició material. És l’inici d’un diàleg que travessa prejudicis culturals, barreres religioses i situacions personals difícils. Jesús pren la iniciativa i ho fa demanant.

La dona no esperava res d’extraordinari aquell dia. Va al pou com tantes altres vegades, en una hora poc habitual, potser per evitar mirades i menyspreus, carregant una història plena de fracassos. Tanmateix, el Senyor l’espera. Aquest és el cor del passatge: abans que l’home busqui Déu, Déu ja l’ha buscat. Abans que la dona formuli cap pregunta, ja ha estat assolida per una mirada que la coneix i no la condemna.

Jesús condueix la conversa des de l’aigua material cap a l’aigua viva, des de la set del cos cap a la set més profunda del cor, i així revela la seva identitat a poc a poc. La veritat no s’imposa: s’ofereix.

Només quan la samaritana comprèn qui és Jesús es produeix la transformació: deixa el càntir i corre cap al poble. Abandona allò que havia anat a buscar perquè ha trobat quelcom infinitament més gran.

L’encontre autèntic amb Crist sempre desborda. Qui ha estat assolit per Ell no pot guardar-lo per a si mateix. Per això la dona, que havia anat sola al pou, esdevé apòstol. La fe no neix d’un esforç humà, sinó d’una sorpresa: descobrir que Algú ens espera.

Jesús atrau oferint una vida nova. La seva set revela quelcom més profund per cada ésser humà, el desig de donar i rebre amor.

«Jesús té set; la seva petició arriba des de les profunditats de Déu que ens desitja. La pregària, ho sapiguem o no, és l’encontre de la set de Déu i de la set de l’home. Déu té set que l’home tingui set d’Ell» (Sant Agustí).

Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org; Biblia de Navarra

Altres recursos: vàries homilies