Text de l’Evangeli (Mt 13,1-23): En aquell dia, sortint Jesús de la casa, s’assegué a la vora de la mar, i s’aplegaren amb ell grans multituds, de manera que pujà a una barca, per tal d’asseure-s’hi, i tota la gent s’estava dreta a la vora de la mar.
I els parlà de moltes coses en paràboles, dient: «Heus aquí que sortí el sembrador a sembrar. I mentre ell sembrava, [uns grans] caigueren arran del camí, i vingueren els ocells i se’ls menjaren. Altres caigueren en pedregar, on no tenien gaire terra, i de seguida germinaren perquè no tenien gruix de terra. I havent sortit el sol, es van cremar i, perquè no tenien arrels, s’assecaren. Uns altres caigueren entre espines, i cresqueren les espines i els ofegaren. Uns altres caigueren en terra bona, i donaren fruit, un de cent, un altre de seixanta, un altre de trenta. El qui tingui orelles, que escolti».
I acostant-se els deixebles, li digueren: «Per què els parles en paràboles?». Ell, responent, els diu: «Perquè a vosaltres us ha estat donat de conèixer els misteris del regne dels cels, però a ells no els ha estat donat. Perquè, al qui té, se li donarà i abundarà; però al qui no té, fins i tot allò que té li serà pres. Per això els parlo en paràboles, perquè mirant, no veuen, i sentint-hi, no senten ni entenen. I es compleix amb ells la profecia d’Isaïes, que diu: Amb l’oïda oireu i no entendreu, i mirant, mirareu, i no hi veureu. Perquè s’ha endurit el cor d’aquest poble, i amb orelles mal dispostes han escoltat. I han aclucat els seus ulls, no sigui cas que amb els ulls hi vegin i amb les orelles hi sentin i amb el cor entenguin i es converteixin i els guareixi.
Però benaurats els vostres ulls perquè hi veuen, i les vostres orelles perquè hi senten. En veritat, doncs, us dic: molts profetes i justos desitjaren veure les coses que veieu i no les veieren, i sentir les coses que sentiu i no les sentiren!
Vosaltres, doncs, escolteu [el sentit de] la paràbola del sembrador. Tot el qui sent la paraula del regne i no entén, ve el Maligne i roba el que ha estat sembrat en el seu cor: aquest és el que ha estat sembrat arran del camí. El que ha estat sembrat en el pedregar, aquest és el qui sent la paraula i de seguida la rep amb goig, però no té en si arrel sinó que és de curta durada; i, vinguda la tribulació o la persecució a causa de la paraula, de seguida s’escandalitza. El que ha estat sembrat entre espines, aquest és el qui escolta la paraula, però les preocupacions del segle i l’engany de les riqueses ofeguen la paraula i queda sense fruit. Però el que és sembrat en terra bona, aquest és el qui escolta la paraula i entén, i dona fruit i en produeix, un cent, un altre seixanta, i un altre trenta».
La paràbola del sembrador és un dels relats més expressius que Jesús va compondre per revelar-nos com actua Déu. És també una invitació a preguntar-nos com acull cadascú, en la seva pròpia vida, el missatge de salvació que Jesucrist ens ofereix amb la seva vinguda al món. Ell mateix és la llavor que, en morir, dona fruit en una humanitat nova, cridada a participar de la vida divina.
Déu sembra amb una generositat sense mesura, sense preocupar-se que una part de la llavor es pugui perdre per no trobar un terreny on arrelar i donar fruit. No descarta cap terreny, per àrid o imperfecte que sigui. Confia sempre que la llavor de la seva Paraula pot obrir-se camí i transformar el cor.
Per la nostra part, podem preguntar-nos: com preparo el terreny del meu cor perquè la Paraula de Déu trobi una acollida capaç d’omplir de llum i de sentit tota la meva vida?
“Nosaltres estem acostumats a calcular-ho tot —i, de vegades, és necessari—, però això no serveix en l’amor! La manera com aquest sembrador «malbaratador» escampa la llavor és una imatge de com Déu ens estima.
És cert que el destí de la llavor també depèn de com la rebi el terreny i de la situació en què es trobi, però, abans que res, en aquesta paràbola Jesús ens diu que Déu sembra la llavor de la seva Paraula en tota mena de terrenys, és a dir, en qualsevol situació de la nostra vida: de vegades som més superficials i distrets, de vegades ens deixem portar per l’entusiasme, de vegades estem aclaparats per les preocupacions de la vida, però també hi ha moments en què estem disponibles i acollidors.
Déu confia i espera que, tard o d’hora, la llavor doni fruit. Ell ens estima així: no espera que siguem el millor terreny, sinó que ens dona sempre, amb generositat, la seva Paraula. Potser, en veure que Ell confia en nosaltres, naixerà dins nostre el desig de ser un terreny millor. Aquesta és l’esperança, fonamentada sobre la roca de la generositat i la misericòrdia de Déu” (Lleó XIV, Audiència 21 de maig de 2025).
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org; bibliadenavarra
Altres recursos: vàries homilies