M-Y. BOLLORÉ y O. BONNASSIES, Dios – La ciencia – Las pruebas: El albor de una revolución, Funambulista, Madrid 2024 (original: Dieu – La science – Les preuves: L’aube d’une révolution, Guy Trédaniel Edition, París 2021)
No és freqüent que un assaig es converteixi en un best-seller ni que acapari l’atenció dels mitjans de comunicació. De casos, n’hi ha hagut: Cosmos, de Carl Sagan, o Història del temps, de Stephen Hawking, han venut més de 40 milions d’exemplars cadascun, però encara que les vendes de Dios – La ciencia – Las pruebas siguin molt més humils, ni tan sols els títols mencionats van provocar l’enrenou que ha causat l’últim any Dios – La ciencia – Las pruebas. La quantitat de conferències que els seus autors han realitzat en ateneus culturals, o el nombre de debats i taules rodones organitzades al voltant d’aquest títol en ambients universitaris, crec, potser només sigui comparable a l’enrenou que va causar The God Dellusion de Dawkins.
Bolloré i Bonnassies, els autors, són empresaris: Bolloré va estudiar enginyeria informàtica, va fer un màster en gestió empresarial i va fundar fa 25 anys una empresa dedicada a l’enginyeria mecànica. Bonnassies també és empresari, encara que a més té una llicenciatura en teologia i ha escrit diversos llibres i articles sobre la racionalitat de la fe. Dios – La ciencia – Las pruebas és el resultat de tres anys recopilant informació sobre com els descobriments científics actuals apunten a l’existència d’un Déu creador. Això sí, el llibre no se centra exclusivament en la relació entre fe i ciència experimental: els autors inclouen tota una sèrie de “proves” preses d’àmbits diferents, com ara el filosòfic o la mateixa història; volen oferir al lector idees i dades que convidin a la reflexió i a descobrir la racionalitat del teisme en general (i, com es veurà, del cristianisme en particular). En paraules dels autors: “En definitiva, Déu existeix o no existeix: la resposta a la pregunta sobre Déu existeix independentment de nosaltres; i és binària. És sí o és no. Això ha estat un obstacle per la manca de coneixements fins ara. Però l’exposició d’un conjunt de proves convergents, alhora nombroses, racionals i procedents de diferents camps del saber, independents les unes de les altres, aporta una llum nova i potser decisiva sobre aquesta qüestió” (p. 31).
Una primera aproximació al llibre crida l’atenció perquè hi abunden les imatges, els diferents tipus de tipografia, els quadres resum, i les explicacions realitzades mitjançant preguntes i respostes. Potser aquesta manera de presentar els continguts pot allunyar alguns lectors, però és una mostra de com els autors busquen arribar a un públic molt ampli. En qualsevol cas, s’aprecia ràpidament que no és un assaig en ús. Una anàlisi de l’índex confirma aquesta impressió: com que els autors abasten una gran quantitat d’informació, el conjunt no posseeix una estructura orgànica: probablement no podia ser altrament, ja que es pretén compendiar “proves” convergents independents entre si, però això no treu que el conjunt de certa impressió d’arbitrarietat.
El llibre es divideix en dos grans blocs: el primer, Las pruebas vinculadas a la ciencia, ocupa pràcticament la meitat del volum, i —com el títol indica— inclou arguments vinculats amb la ciència. L’elecció de “vinculats” és important, ja que no se centra només en teories científiques: també trobem testimonis de científics o exemples de la persecució patida per físics i biòlegs creients. La segona part, Pruebas al margen de la ciencia, agrupa els arguments presos d’altres àmbits del coneixement. Tanca el llibre una conclusió i dos blocs d’annexos.
El nucli principal de la primera part, Las pruebas vinculadas a la ciencia, consisteix a explicar com els descobriments en cosmologia i biologia apunten a l’existència d’un creador de l’univers. Els autors aborden principalment quatre teories: el big-bang, la mort tèrmica de l’univers, l’existència d’un ajustament fi en les constants cosmològiques (que permeten l’aparició de la vida i el cosmos tal com l’entenem) i la linealitat de l’evolució. No és difícil apreciar que els autors realitzen, en aquesta part, una defensa del principi antròpic en un sentit fort: per això, les crítiques que s’hi poden posar, són perfectament vàlides a tota aquesta part. Tanmateix, resulta més problemàtic que es pugui posar en dubte el contingut de l’exposició mateixa. Per exemple, respecte a la identificació del big-bang amb un principi absolut de l’univers, s’omet que el mateix Lemaître (al qual els autors es refereixen sovint) la va negar, quan Pau VI la va fer. Tampoc no és encertat afirmar la impossibilitat racional de la infinitud de l’univers: ja sant Tomàs d’Aquino va mostrar en diversos llocs la coherència d’aquesta idea (per exemple, a De aeternitate mundi, Summa Contra Gentiles, II, 31-38, o a De Potentia q. 3), però a més pensar l’infinit requereix ser especialment curós: recordo com en un congrés, el Prof. Sánchez Cañizares assenyalava que l’argument que “un passat infinit no permetria arribar al present” és problemàtic, perquè suposa que l’infinit no és calculable, i el càlcul infinitesimal ens mostra que, en realitat, sí que ho és. Una cosa anàloga es pot dir sobre la presumpta mort tèrmica de l’univers, atès que hi ha un fort consens a considerar que, en aquest esdeveniment, les lleis que ara coneixem no serien vàlides i, simplement, no les podem projectar en el futur. Els exemples es podrien multiplicar: en general, els autors eviten assenyalar els arguments en contra de les seves tesis, quan venen de les mateixes persones que ells presenten com a capdavanteres de la seva tesi. Així passa en el cas esmentat de Lemaître, o en el de Penrose, del qual s’omet la crítica (basant-se en el desequilibri termodinàmic del cosmos) perquè les condicions de l’univers estiguin ajustades per a l’aparició de la vida.
Las pruebas vinculadas a la ciencia també inclouen capítols de tipus testimonial. Per exemple, trobem una història de la persecució als científics que han defensat el big-bang, especialment en règims comunistes, que s’atribueix principalment al teisme. Un altre capítol es dedica a recopilar cites de científics que defensen l’existència de Déu, i els autors també són generosos a l’hora d’exposar les postures religioses d’Einstein o Gödel. Deixant de banda l’interès d’aquests capítols, sempre hi ha el dubte (pel que s’ha llegit anteriorment) de fins a quin punt els autors són rigorosos. Per exemple, almenys en el cas d’Einstein, els autors simplifiquen la seva postura i treuen de context algunes afirmacions per fer-la més propera a les seves postures. I afirmar (generalitzant) sense cap font documental que el principal motiu pel qual alguns científics van ser perseguits per Stalin va ser la seva defensa del big-bang, encara que podien tenir la seva part de veritat (després de tot, aquesta no era una teoria vàlida per a la ortodòxia soviètica), com a mínim sembla arriscat. Però aquest és el to del llibre que, a mesura que avança, agafa un to més apologètic, denuncia el suposat moviment anticristià que ha volgut silenciar les teories científiques exposades i interpel·la el lector que no segueixi llegint fins que interioritzi el que s’ha dit fins llavors.
El to apologètic es torna més fort i canvia d’una defensa del teisme a una del cristianisme a la segona part: Las pruebas al margen de la ciencia. Aquí trobarem temes tan diversos com la història del poble jueu i les seves persecucions (que els autors presenten com a humanament inexplicables, de manera que són un indici d’acarnissament demoníac); l’existència de “veritats científiques” a la Bíblia (entre les quals s’inclou la creació del món, o que els astres no són déus); reflexions sobre el sentit del mal i la consciència moral de l’home (que només serien explicables per un Déu creador); una anàlisi de la figura de Jesús tal com apareix als evangelis (que es mou en la línia de l’apologètica clàssica); el miracle de Fàtima explicat a la premsa de l’època, i un elenc de proves filosòfiques a favor de l’existència de Déu. El valor de cada capítol, al meu parer, és desigual, tant en el contingut del que s’exposa com en el valor moral que el lector vulgui atribuir a cada argument. Això sí, en línia amb la primera part i el to divulgatiu, gairebé no hi ha referències a la literatura especialitzada en la matèria, i quan el tema es torna més tècnic (per exemple, en parlar d’exegesi a la part dedicada a les veritats de la Bíblia) no hi falten imprecisions, o presentacions parcials d’algunes qüestions.
Potser el cas més extrem d’això darrer és el capítol dedicat a les proves filosòfiques de l’existència de Déu. Per simplicitat, els autors s’estimen més centrar-se en línies argumentatives clàssiques: una que demostraria l’existència d’una suma intel·ligència, la que portaria a un ésser necessari, i finalment, la que conclou la necessitat d’un ésser creador del temps. Les ressonàncies amb les vies tomistes —a la cinquena, que parteix de l’ordre del cosmos, i la tercera via, que ho fa de la contingència— semblen clares, però les proves en si són diferents i, al meu entendre, força discutibles.
Així, la primera prova oferta s’inicia assenyalant que “si el món no és creat per una intel·ligència, l’aplicabilitat de les matemàtiques és una coincidència” per concloure que “és molt probable que el món hagi estat creat per una intel·ligència”. Com podem apreciar, el punt de partida ja és problemàtic, perquè no considera que les matemàtiques, en realitat, puguin tenir el seu fonament en un procés d’abstracció realitzat sobre la realitat material. Tenint en compte aquesta perspectiva, és difícil pensar que l’aplicabilitat d’aquestes sigui problemàtica. Però, a més, la mateixa formulació probabilística de la conclusió és lluny del que es consideraria una prova metafísica vàlida, atès que aquestes es caracteritzen per la necessitat. Pel que fa a la prova que desemboca en un “creador del temps”, és una reformulació del que a la primera part els autors van afirmar sobre la impossibilitat d’un “temps passat infinit”, i l’afecten les mateixes crítiques. La prova de la contingència de l’univers, que conclou l’existència d’un ésser necessari, atemporal i immaterial, és potser la més propera a la via tomista: encara que el seu desenvolupament es fonamenta de nou en les teories exposades a la primera part.
En conclusió, ens trobem davant d’un llibre ambiciós, que té el mèrit d’haver posat al primer pla de l’opinió pública la insuficiència d’una visió materialista de l’univers, i com l’existència de Déu no és incompatible amb els avenços científics. Tot i això, encara que ofereix moltes idees per a la reflexió, el lector pot acabar amb la impressió que, encara que les conclusions són interessants, i potser veritables, probablement podrien haver-se explicat millor o amb més rigor. Aquesta impressió, a més, augmenta degut a les imprecisions i a la manca de referències de literatura especialitzada. Tampoc no hi ajuda que el llibre es torni agressivament apologètic, sobretot a partir del primer terç: encara que és una opció lícita, i ajuda a apreciar que el tema tractat no es pot abordar com un problema abstracte més, és fàcil que provoqui cert rebuig entre els lectors escèptics, especialment si saben reconèixer algunes de les deficiències assenyalades.