A. GARCÍA-IBÁÑEZ, Conversión y reconciliación. Tratado histórico-teológico sobre la penitencia post-bautismal, Eunsa, Pamplona 2024, 576 pàgs. (Original: Conversione e riconciliazione. Trattato storico-teologico sulla penitenza postbattesimale, EDUSC, Roma 2020)
L’autor, que actualment és professor emèrit de l’Institut de Litúrgia de la Pontifícia Universitat de la Santa Creu a Roma, ens ofereix en aquest volum el fruit de tota una vida docent dedicada a l’estudi del sagrament de la Penitència. Tal vegada el primer que ve al cap en examinar el llibre és completesa: en una època en la qual el normal és l’assaig, la monografia, o els manuals on un autor se cenyeix als temes que considera més importants, García-Ibáñez ofereix un autèntic tractat (el subtítol no és casual) en el qual la informació excedeix amb molt el que podria impartir-se en un semestre acadèmic. Com veurem, em sembla que pràcticament qualsevol qüestió relacionada amb la Penitència troba un lloc en aquestes pàgines, pel que fa al sagrament de la penitència i la seva litúrgia a l’església llatina.
Ens trobem, per tant, davant d’una feina monumental, que comparteix característiques amb L’Eucaristía, dono e mistero de 2008, del mateix autor; la seva experiència docent s’aprecia tant en l’estructura del volum —de manera que la gran quantitat d’informació queda ordenada en un conjunt lògic i coherent, en el qual s’eviten les repeticions innecessàries— com en la claredat de l’exposició. Cada capítol es tanca amb una bibliografia que resulta, en si mateixa, un tresor per la quantitat de fonts aportades, que faciliten l’aprofundiment en els temes; a més, molts d’ells posseeixen una síntesi conclusiva que explicita el més destacable i serveixen com a introducció al capítol següent, bo i facilitant al lector una compressió orgànica dels temes tractats.
El llibre es divideix en tres parts:
La primera conté el recorregut històric del sagrament de la penitència. Ens trobem amb la part més àmplia del llibre –unes 400 pàgines–, subdividida al seu torn en tres seccions. La primera recull els testimoni de la Sagrada Escriptura; la segona aborda el desenvolupament històric. S’hi tracta la doctrina de la penitència en els Pares; segueix l’època medieval, amb especial atenció a les reflexions de Tomàs d’Aquino i Duns Escoto; dos capítols se centren en la doctrina de la penitència en la Reforma, i els ensenyaments del Concili de Trento; finalment, la secció es tanca amb capítols dedicats a l’edat moderna i contemporània, en la qual no falten pàgines dedicades tant a la crisi del sagrament, com al redescobriment del seu caràcter eclesial.
Podem destacar d’aquesta part com l’autor aprofita l’exposició històrica per remarcar els elements fonamentals del sagrament de la penitència i de la seva celebració, que es mantenen constants al llarg de la història i l’origen dels quals cal trobar-lo en els temps apostòlics i, en darrer terme, en Crist mateix. L’exposició històrica també facilita mostrar una de les idees centrals de l’autor, que es troba en el mateix subtítol del llibre i que García-Ibáñez explicita en la introducció: “[El sagrament de la penitència] Remet sempre a la primera i fonamental conversió i reconciliació baptismal, de la qual representa una espècie de “recuperació”: mitjançant la penitència sacramental (paenitentia secunda), el cristià recobra, si l’ha perdut, la vida divina rebuda amb la gràcia del baptisme i la seva plena pertinença a l’Església.
Això, tanmateix, no significa que la penitència hagi d’entendre’s com un reditus ad baptismum segons la interpretació donada per Luter, és a dir, com un retorn a la innocència baptismal mitjançant la sola fe en Crist Redemptor. Certament, el sagrament de la penitència condueix a un nou inici, com el baptisme, però comporta una modalitat de l’obrar diví i una modalitat de col·laboració per part de l’home —del cristià— diferents de les pròpies del baptisme. En aquest sentit els Pares afirmen que la penitència és un laboriosus quidam baptismus, una mena de baptisme ‘laboriós’, perquè dona novament l’estat de gràcia rebut en el baptisme, però exigeix no sols la fe en Crist Salvador, sinó també ‘el rentat amb les pròpies llàgrimes’, és a dir, amb actes interns i externs de conversió i reparació personal.
La segona part conté el tractament teologicosistemàtic del sagrament i es divideix al seu torn en dues seccions. La primera exposa els elements fonamentals del sagrament, amb capítols dedicats a la seva estructura, la celebració litúrgica, el penitent i el ministre; la segona explica l’eficàcia salvífica de la penitència sacramental. Al llarg d’aquestes pàgines no falten les referències pràctiques sobre la labor del confessor, mostrant, per exemple, el mode de tractar amb penitents poc preparats o l’obligació que té el confessor de reparar pels pecats del penitent. Aquest tipus de consideració m’han semblat de molt d’interès, també perquè permet veure que algunes de les indicacions del Papa Francesc, que van causar una certa perplexitat en algunes persones, endinsen les arrels en la pràctica tradicional del sagrament.
La tercera part, les més breu, conté la doctrina i praxi de l’Església sobre les indulgències: suposa un encert el mode en què l’Autor les relaciona amb el sagrament mateix, evitant així que puguin entendre’s com una praxi arbitrària. El llibre es tanca amb una bibliografia bàsica, diferent de l’especialitzada que trobem en cada capítol.
En resum, Conversión y reconciliación és una obra de referència fonamental, a parer meu la més important escrita sobre aquest tema en molts anys: pel cap baix, no conec una obra recent similar en completesa, rigor i ambició. Encara que podria pensar-se –a causa de la claredat de l’exposició i la bona estructura dels continguts– que s’adreça a estudiants de teologia o a un públic en general, qualsevol professor de teologia o sacerdot hi trobarà alguna cosa del seu interès, sigui o no un especialista en la matèria. La quantitat de referències i el mode sintètic amb què l’autor aconsegueix recollir la informació més rellevant de cada problema, sens dubte la converteixen en una obra de gran valor a l’hora de recordar o determinar els elements fonamentals de cada qüestió, així com les diferents solucions teològiques i els ensenyaments del Magisteri. Sens dubte, els anys passats –se n’intueixen força– treballant en aquest llibre no han estat debades.