L’exhortació apostòlica Dilexit te parla molt dels religiosos i del paper historic que han tingut a favor dels pobres, alguns d’ells amb carismes molt específics. En alguns casos centrats en la cura dels pobres, i fins i tot dels més pobres entre els pobres; altres s’han enfocat a activitats educatives entre població necessitada de desenvolupament cultural, professional o espiritual, a la cura dels malalts o a la redempció de captius, incloses formes modernes d’esclavitud, com ara l’alcohol, la droga o la prostitució.
En canvi, l’exhortació parla menys dels fidels laics. Només en dues ocasions se citen els laics d’una manera explícita. Una és a propòsit de moviments populars, “integrats per laics i guiats per líders populars” que lluiten per a no deixar enrere als més pobres i febles (DT 80) i de “els moviments de treballadors, de dones i de joves, així com la lluita contra la discriminació racial, han donat lloc a una nova consciència de la dignitat dels marginats.” (DT 82). La segona al·lusió als els fidels laics es refereix a la importància històrica que aquests han tingut en la implementació de la doctrina social de l’Església. Afirma que “seria inimaginable la seva relectura de la revelació cristiana en les modernes circumstàncies socials, laborals, econòmiques i culturals sense els laics cristians bregant amb els desafiaments del seu temps.” (DT 82). Tampoc en aquest punt s’oblida dels religiosos: “Al seu costat (dels laics) van treballar religioses i religiosos, testimonis d’una Església en sortida dels camins ja recorreguts.” (DT 82).
A alguns ens hauria agradat que el document hagués obert horitzons tangibles per als fidels corrents – els “sants de la porta del costat” dels quals parlava el Papa Francesc -, però és obvi que una exhortació apostòlica té els seus límits i cada document té la seva pròpia focalització. S’afirma que el desig del Papa és “que tots els cristians puguin percebre la forta connexió que existeix entre l’amor de Crist i la seva cridada a acostar-nos als pobres.” (DT 3). En tot cas, en dirigir-se a tots els cristians, òbviament, es dirigeix també als fidels laics, que han d’aplicar els ensenyaments pontificis d’acord amb el seu caràcter secular.
Com recorda el Concili Vaticà II, “el caràcter secular és propi i peculiar dels laics” (Lumen gentium, 31). Això distingeix als fidels laics dels cristians pertanyents al clergat o als instituts religiosos. El contingut de la secularitat és explicitat, afirmant: “Als laics correspon, per pròpia vocació, tractar d’obtenir el regne de Déu gestionant els assumptes temporals i ordenant-los segons Déu. Viuen en el segle, és a dir, en tots i cadascun dels deures i ocupacions del món, i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, amb les quals la seva existència està com entreteixida. Allí estan anomenats per Déu, perquè, exercint la seva pròpia professió guiats per l’esperit evangèlic, contribueixin a la santificació del món com des de dins, a mode de fermento” (Lumen gentium, 31).
Com ja s’ha notat anteriorment, la pobresa pot ser econòmica, però també moral, espiritual, cultural i social. I en tots aquests camps, els fidels laics tenen molt a fer: amb iniciatives personals, influint en les institucions o mitjançant activitats associatives. Totes elles poden ser molt variades, depenent de les circumstàncies i els talents de cada persona. Respecte a les institucions, l’exhortació lloa accions que contribueixin a erradicar les causes estructurals de la pobresa, la desigualtat, la falta de treball, la terra i l’habitatge, o la negació dels drets socials i laborals (DT 81).
Un mode intel·ligent i eficaç de contribuir a erradicar la pobresa econòmica -amb freqüència associada a la pobresa social– és crear llocs de treball mitjançant activitats productives o facilitant la creació de llocs de treball mitjançant inversions productives. També ja activitats comercials per a fer més assequibles els productes (eliminat costos d’embalat, publicitat, etc. per a la “base de la piràmide” d’ingressos). Sectors marginats com a persones discapacitas poden requerir emprenedories específiques. La dedicació a la formació professional és un altre gran mitjà per a facilitar l’ocupació laboral. Tot això sense oblidar els donatius a mode d’almoina realitzada amb intel·ligència, directament a entitats de confiança i de manera que es compagini solidaritat i subsidiarietat. El Papa León, recorda el valor de l’almoina al mateix temps que confirma, com ja ho va fer Joan Pau II, que “l’ajuda més important per a una persona pobra és promoure-la a tenir una bona feina, perquè pugui guanyar-se una vida més concorde a la seva dignitat, desenvolupant les seves capacitats i oferint el seu esforç personal.” (DT 115)
La pobresa moral i espiritual, molt estesa també en poblacions econòmicament riques, exigeix, en primer lloc, sensibilitat, ja que pot estar en persones molt pròximes. Després, exigeix dedicació apostòlica per a ajudar a sortir de tal pobresa. L’educació, amb una gran varietat d’iniciatives, i els mitjans de comunicació, incloent-hi les xarxes socials, i publicacions impreses o digitals poden contribuir granment a sortir de la pobresa cultural.
La crida de Papa clarament inclou que els fidels cristians de tota condició siguin sensibles a les necessitats dels altres i, en particular dels qui es troben en situació de major vulnerabilitat o necessitat, especialment d’aquells amb els qui es troben en el camí de la seva vida, com el Bon Samarità. I, com aquest personatge de la paràbola evangèlica, atendran la urgència i el cuidaran de mode generosos i intel·ligent, sense oblidar el seu treball professional i la pròpia família. Com el Bon samarità que ho porta a la posada retribuint al posador.
L’Exhortació, com és lògic, no nega la llibertat i iniciativa dels laics en el seu treball i en la societat civil, però recorda la necessitat d’interactuar amb el Magisteri de l’Església: “el canvi d’època que estem afrontant fa avui encara més necessària la contínua interacció entre els batejats i el Magisteri, entre els ciutadans i els experts, entre el poble i les institucions. En particular, es reconeix novament que la realitat es veu millor des dels marges i que els pobres són subjectes d’una intel·ligència específica, indispensable per a l’Església i la humanitat.” (DT 82). En la praxi que sol seguir la doctrina social de l’Església. Analitzar problemes, iniciatives i actuacions socials a la llum de la revelació de la tradició viva de l’Església.