Text de l’Evangeli (Jn 3,13-17): En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «Perquè ningú no ha pujat al cel sinó el qui ha baixat del cel, el Fill de l’home. I així com Moisès enlairà el serpent al desert, així convé que sigui enlairat el Fill de l’home, per tal que tot el qui cregui en ell tingui vida eterna».
Perquè tant estimà Déu el món, que va donar el seu Fill unigènit perquè tot el qui cregui en ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna. Ja que no envià Déu el Fill al món per jutjar el món, sinó perquè se salvi el món per ell».
Jesús conversa amb Nicodem sobre la seva missió i perquè el seu interlocutor pugui comprendre’l li recorda un episodi rellevant per al poble d’Israel el sentit del qual coneix bé: de la mateixa manera que la serp de bronze va ser enlairada per tal de ser instrument de curació dels que emmalaltien al desert, Jesús serà alçat a la creu perquè tots tinguem a qui mirar quan sentim la taca del pecat a la nostra vida i puguem ser curats un cop més.
Jesús ha vingut al món per oferir la salvació. Tots tenim necessitat de ser curats, guarits. I per això Déu es va fer un dels nostres, per assolir-nos la salvació oferint la seva vida per cadascú.
Tots estem necessitats d’ajuda, ningú no se salva sol, tampoc avui, encara que Jesús ja ens hagi rescatat amb el lliurament de la seva vida. A la creu es va obrir el camí cap a Déu però no el podem recórrer sense Ell i sense l’ajuda de la seva gràcia.
“Al cor de la narració de la passió, en el moment més brillant i més fosc de la vida de Jesús, l’Evangeli de Joan ens ofereix dues paraules que contenen un misteri immens: «Tinc set» (19,28), i immediatament després: «Tot s’ha complert» (19,30). Són les últimes paraules, però carregades d’una vida sencera, que revelen el sentit de tota l’existència del Fill de Déu. Sobre la creu, Jesús no apareix com un heroi victoriós, sinó com un captaire d’amor. No proclama, no condemna, no es defensa. Demana, humilment, allò que de cap manera pot donar de si mateix.
La set del Crucificat no és només la necessitat fisiològica d’un cos turmentat. És també, i sobretot, expressió d’un desig profund: el desig d’amor, de relació, de comunió. És el crit silenciós d’un Déu que, havent volgut compartir-ho tot de la nostra condició humana, es deixa travessar també per aquesta set. Un Déu que no s’avergonyeix de demanar un glop, perquè en aquest gest ens diu que l’amor, per ser vertader, ha d’aprendre a demanar i no només a donar.
Tinc set, diu Jesús, i d’aquesta manera manifesta la seva humanitat i també la nostra. Cap de nosaltres pot ser autosuficient. Ningú es pot salvar sol. La vida es “compleix” no quan som forts, sinó quan aprenem a rebre. I precisament en aquell moment, després d’haver rebut de mans desconegudes una esponja amarada de vinagre, Jesús proclama: Tot s’ha acabat. L’amor s’ha fet necessitat, i precisament per això ha completat la seva obra.
Aquesta és la paradoxa cristiana: Déu no salva fent, sinó deixant-se fer. No vencent el mal amb la força, sinó acceptant plenament la feblesa de l’amor. Sobre la creu, Jesús ens ensenya que l’home no es realitza amb el poder, sinó en l’obertura confiada als altres, fins i tot quan són hostils i enemics. La salvació no rau en l’autonomia, sinó en reconèixer amb humilitat la pròpia necessitat i en saber-la expressar lliurement” (Lleó XIV, Audiència 3 de setembre de 2025).
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org; biblia de Navarra
Altres recursos: meditació