Text de l’Evangeli (Mt 22,15-21): En aquell temps, havent-se retirat els fariseus, tingueren consell per tal d’atrapar-lo en alguna paraula. I li envien els seus deixebles amb els herodians, dient: «Mestre, sabem que ets veraç i que ensenyes el camí de Déu en veritat, i no et deixes portar per ningú, ja que no mires les aparences de les persones. Digues-nos, doncs, què et sembla: ¿És lícit pagar el cens a Cèsar, o no?». I coneixent Jesús la maldat d’ells, diu: «Per què em tempteu, hipòcrites? Mostreu-me la moneda del cens». Ells li portaren un denari. I ell els diu: «De qui és aquesta imatge i la inscripció?». Li responen: «De Cèsar». Llavors els diu: «Torneu, doncs, les coses de Cèsar a Cèsar, i les de Déu a Déu».
Les paraules de Jesús omplen de llum i d’alegria el cor d’aquells que desitgen escoltar-lo amb sinceritat. En elles hi troben una veritat que il·lumina la vida, obre nous horitzons i ajuda a descobrir el sentit profund de les coses. En canvi, per a aquells que només busquen qüestionar-lo o posar-lo a prova, les seves paraules semblen quedar-se fredes, incapaces de despertar una inquietud veritable. Déu no deixa mai de respectar la llibertat de l’ésser humà. No violenta la nostra voluntat ni s’imposa als nostres pensaments i desitjos. Ens ofereix la seva llum, però som nosaltres els qui hem de decidir si volem deixar-nos il·luminar per ella.
Això és precisament el que passa a l’Evangeli d’avui. Els fariseus s’apropen a Jesús, no pas moguts pel desig de conèixer la veritat, sinó amb la intenció de posar-lo a prova i trobar algun motiu per desacreditar-lo i acusar-lo.
Jesús coneix les seves intencions i llegeix en els seus cors. Sap que no es troba davant de persones disposades a deixar-se interpel·lar per la veritat, sinó davant d’aquells que han convertit la pregunta en una trampa. Humanament, sembla que té les mans lligades: qualsevol resposta directa podria ser utilitzada en contra seva. Tanmateix, el Senyor no es deixa atrapar pels plantejaments dels seus interlocutors, sinó que els convida a mirar més enllà de la trampa que li han parat.
Jesús no els menysprea ni els respon amb hostilitat. Tampoc no es limita a desemmascarar les seves intencions. Els retorna la pregunta i els condueix cap a una resposta que ells mateixos poden descobrir: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu». Amb aquestes paraules, el Senyor posa cada cosa al seu lloc i ens recorda que els deures de la vida civil no han d’estar necessàriament enfrontats a la nostra relació amb Déu. Ser creients no ens eximeix de les nostres responsabilitats en la societat, de la mateixa manera que cap autoritat humana no pot ocupar el lloc que correspon a Déu en la nostra consciència i en la nostra vida.
La resposta de Jesús va molt més enllà de resoldre una controvèrsia sobre els impostos. Ens convida a discernir què correspon a cada àmbit de la nostra existència i, sobretot, a reconèixer que Déu no és simplement una part més de la nostra vida, a la qual reservem un espai quan ens convé. Si al Cèsar li correspon allò que porta la seva imatge, tota la nostra vida, creada a imatge de Déu, està cridada a tornar a Ell. No es tracta de negar les nostres obligacions humanes, sinó de viure-les des d’una veritat més profunda: cap realitat terrenal no pot convertir-se en el nostre déu ni reclamar una obediència absoluta que només correspon al Senyor.
Així, l’Evangeli ens posa en guàrdia contra qualsevol plantejament que pretengui tancar la veritat en una disjuntiva interessada o enfrontar artificialment realitats que poden i han d’estar en harmonia.
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org; bibliadenavarra.com
Altres recursos: vàries homilies