Text de l’Evangeli (Mt 18,21-35): En aquell temps, Pere s’acostà, i li digué: «Senyor, quantes vegades pecarà contra mi el meu germà, i el perdonaré? ¿Fins a set vegades?». Li diu Jesús: «No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set.
I així, el regne dels cels s’assembla a un home, un rei, que va voler passar comptes amb els seus servents. I havent començat a passar-los, li’n van portar un que devia deu mil talents. I no tenint amb què pagar, l’amo manà que fos venut ell, i la muller, i els fills, i tot el que tenia, i que se li pagués. I llançant-se el servent als seus peus, es prosternà, i li deia: “Tingues paciència amb mi i t’ho tornaré tot”. Però compadit el senyor d’aquell servent, el deixà anar i li condonà el deute. I quan sortí aquell servent, es trobà amb un dels seus companys que li devia cent denaris, i agarrant-lo l’ofegava, dient: “Torna el que deus!”. Llançant-se, doncs, als seus peus, aquell company el pregava, dient: “Tingues paciència amb mi i t’ho tornaré”. Però ell no ho volgué, sinó que anà a ficar-lo a la presó fins que tornés el deute.
Veient els seus companys el que succeïa, s’entristiren molt i anaren a contar al senyor tot el que havia passat. Aleshores el cridà el seu senyor, i li digué: “Servent malvat, tot aquell deute te l’havia condonat perquè m’ho vas suplicar. ¿No esqueia que també tu et compadissis del teu company, com jo m’he compadit de tu?”. I enrabiat el senyor, el posà a mans dels botxins fins que pagués tot el deute. Així també el meu Pare celestial farà amb vosaltres, si cadascun no perdona el seu germà de tot cor».
El Senyor ens relata avui una paràbola plena de saviesa que toca plenament el cor humà. Tots som deutors. Uns acumulen grans deutes, d’altres potser més petits. Hi ha deutes que, de vegades, semblen impossibles de saldar.
El que produeix més sorpresa és el contrast entre la magnitud dels deutes i la manera com són cancel·lats. El rei es compadeix del seu servent i li perdona una quantitat immensa, impossible de restituir. En canvi, aquest mateix servent és incapaç de perdonar al seu company un deute insignificant en comparació, i arriba fins i tot a exigir-li el pagament amb crueltat. Aquesta desproporció ens indigna, com també va indignar els altres companys. Tanmateix, no sembla que aquesta sigui la reacció que Jesús vol provocar amb la paràbola.
És fàcil reconèixer en el rei la figura de Déu, Senyor del cel i de la terra. I, precisament, el que Jesús vol mostrar-nos és que estem cridats a assemblar-nos a aquest rei, magnànim i ric en misericòrdia. Déu està sempre disposat a perdonar, per gran que sigui la nostra ofensa. Jesús vol que el nostre cor s’assembli al seu i que aprenguem d’ell a tenir també un cor compassiu davant d’aquell que necessita el nostre perdó. Poques coses ens fan més semblants a Déu que aprendre a perdonar.
Jesús confia en el cor humà i ens recorda que podem arribar a assemblar-nos a Déu, el nostre Pare. Ell mateix ens ha obtingut el perdó donant la seva vida per nosaltres a la creu. Per això, per aprendre a perdonar no hi ha altre camí que mirar Crist i imitar-lo. El perdó cristià no neix simplement d’un esforç de voluntat: neix d’haver experimentat abans la misericòrdia de Déu.
El perdó és al centre de la paràbola d’avui i també al centre del missatge de Jesús. Un cristià se sap cridat a demanar perdó i a oferir-lo sempre, perquè sap que Déu ens ha perdonat primer. Qui se sap perdonat per Déu aprèn a poc a poc a perdonar els altres. I així, en el perdó rebut i ofert, el nostre cor es va fent semblant al cor de Déu.
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org; bibliadenavarra.com
Altres recursos: vàries homilies