En veritat, en veritat t´ho dic: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però quan siguis vell, obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allá on no vols (Jn 21,18).
Molts han parlat i escrit sobre l´art d´estimar. Sense anar més lluny, Erich Fromm té un llibre amb aquest títol. Però molt pocs, o potser ningú, han parlat de l´art de deixar-se estimar, art pel que es necessita pràctica, paciència i zel. Cal estar molt aveçat en la lluita, molt bregat pels avatars de la vida. Molta maduresa interior, en definitiva. Perque estimar és relativament fácil, però deixar-se estimar pot arribar a ser una heroicitat. És una de les tasques més difícils de l´existència humana (i si no que li diguin als malalts, ancians i als de cures pal.liatives) i més per l´home del segle XXI. Aparentment fàcil, en realitat deixar-se estimar requereix de molta humilitat i, ací sí, d´abnegació, renuncia i oblit d´un mateix.
L´home ha estat creat per estimar, però sempre ens oblidem de l´altra incògnita de l´equació: la de sentir-se i saber-se estimats. Vivim en un món on l´individualisme ferotge ha impedit que l´home accepti ser estimat i es deixi estimar. Es gairebé un símptoma de feblesa (no és així, cal molta fortalesa). El superhome nietzschià és superindependent i superautònom, tant, que la dependència s´enten com una malaltia o com una anomalia i, fins i tot, hi ha una llei que la regula. Però la realitat és que tot home necessita sentir-se i saber-se estimat. L´amor és una necessitat i deixar-se estimat no és una tasca fácil. D´això parlaré: de deixar- se estimar per Déu i pels altres.
Deixar-se estimar: una altre forma de servir
Primer és l´amor. Després, l´acció. Saber-se estimat és rebre. Estimar és donar. Ningú no pot donar si no ha rebut abans. Estimar i deixar-se estimar venen a ser el mateix. Qui estima es deixa estimar. Potser, deixar-se estimar sigui més perfecte. No ho sé. Però per estimar fa falta l´experiència de deixar-se estimar. L´amor autèntic es coneix precisamente en aquest deixar-se estimar. L´amor autèntic no es prova en la capacitat de donar a l´altre, sino en la capacitat de rebre, encara que sigui a costa de sofriment i dolor. Per deixar-se estimar es necessita generositat i humilitat. Deixar-se estimar pels altres, deixar-se ajudar, aconsellar, deixar-se cuidar pot ser costós, perquè els altres poden semblar pesats i inoportuns. I moltes vegades, el millor espèrit de servei que podem prestar és el de deixar-se servir i estimar. Només les persones que estimen són capaces de deixar-se estimar pels altres, encara que siguin toscos, ruds, impositius i egocèntrics. Moltes vegades, per no dir sempre, és més difícil rebre que donar. Costa esforç agraïr el que ens donen, ja sigui un regal o un servei. Quanta humilitat es necessita per a pidolar, per agraïr, per rebre amor, per acceptar l´almoina de l´amor. Aquest home del segle XXI, comfiat en la voluntat de poder nietzschiana, amb una fe cega en ell mateix, en les seves pròpies forces, prescindeix dels altres. I quants problemes de salut mental, de depressions, de soledat existencial desapareixerien si l´home comptés amb el carinyo dels altres i es deixés estimar. A la llengua catalana hi ha un mot que defineix molt bé a les persones que no es deixen estimar: esquerp. El llenguatge també registra que per deixar-se estimar s´ha de ser humil.
Deixar que siguin els altres els qui es llueixin, es sentin útils, necessaris, fins i tot imprescindibles (el món s´enfonsaria si no fos per ells), deixar que siguin els altres qui portin la corona del martiri, l´aura dels herois i vencedors (encara que estiguin esgotats), requereix molta humilitat. A vegades, s´ha de deixar que siguin els altres els que es portin els aplaudiments, el reconeixement. Sentir-se petit, inútil davant la magnanimitat de qui ens está fent un favor, ajudant, cuidant, servint, estimant en definitiva, fa molt bé a l´ànima. La torna humil, agraïda, empática, receptiva, comprensiva, compassiva.
Deixar-se estimar pels altres significa moltes vegades (no sempre, també hi ha un servei amagat que no espera recompensa, però d´això ja se n´ha parlat molt) claudicar davant d´ells i acceptar la nostra derrota: sols no podem. És asumir la nostra vulnerabilitat i indigència. I això está molt lluny d´assumir-lo i entendre-ho l´home contemporani. Quan assaboreix la seva petitesa, la seva mesquinesa, es sumeix en la desesperança i l´angoixa i, sobretot, en la soledat existencial. Està sol davant l´Univers, enfront la vida, enfront els altres. I està enfront, no al costat (qui es deixa estimar està sempre al costat). La soledat és el que es troba l´home que no es deixa estimar. És difícil sortir-se´n d´aquest pou per molts antidepressius que es prenguin, perquè la supèrbia no és bona companya de viatge. Recordo una novel.la de fa un parell d´anys de Luis Landero, Una historia ridícula, que retracta a la perfecció l´home contemporani, l´home superbi (des que es va introduïr el monòleg interior a la narrativa, la supèrbia ha quedat en evidencia). Cal dir que l´ateïsme és una de les causes (per suposat hi ha causes fisiològiques) de les malalties mentals contemporànies.
Perquè deixar-se estimar significa, moltes vegades, prescindir dels propis desitjos, que no vol dir que no es tinguin, i acceptar que es realitzin els desitjos que els altres tenen per nosaltres. Deixar-se estimar pels altres. Una altra forma de servir. Una altra forma d´estimar. Això sí que és purificació.
Deixar-se estimar per Déu
L´amor autèntic és desinteressat. Dóna sense esperar res a canvi. No busca recompensa, tant a l´amor humà com a l´amor de Déu. Estima encara que sigui rebutjat. Déu ens demana tan poc i ens demana tant alhora. Ja no ens demana el nostre amor, perquè és tan pobre. Ens demana únicamente i res menys que ens deixem estimar per Ell. Que no siguem esquerps ni esquius. I això, encara que sembla bonic, tendre i fàcil, és molt difícil, perquè deixar-se estimar per Déu també requereix molta humilitat. Diu Déu a l´Apocalipsi, 3:20: “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva, soparé amb ell i ell amb mi”. Per acceptar l´amor de Déu s´ha de ser molt humil, perquè la supèrbia el rebutja. A vegades, pensem que la supèrbia és un amor desmesurat per un mateix. I la supèrbia, fonamentalment, és rebutjar l´amor de Déu i dels altres. Això está molt unit a l´odi. S´ha dit que el que odia és incapaç d´estimar, però sobretot és incapaç de sentir-se i saber-se estimat. El superbi està ple d´odi a Déu i als altres. Per això, penso que la supèrbia és el més greu de tots els pecats capitals, perquè és el pecat de Luzbel, el pecat contra l´Espèrit Sant, perquè l´Espèrit Sant és amor. Per això no té perdò, perquè no és possible l´apenediment. És el pecat de la intel.ligència que rebutja la veritat, que es rebel.la contra ella. La supèrbia rebutja la bondat, la misericòrdia i l´amor de Déu. L´ateu del segle XXI no és que negui l´existència de Déu, que també, sinó i sobretot, rebutja el seu amor (a aquesta conclussió he arribat jo després d´haver llegit molta poesia contemporània). L´ateu contemporani li diu a Déu “no necessito el teu amor per a res”, i d´aquesta manera està rebutjant la seva bondat, la seva misericòrdia i el seu perdó. L´ateu d´aquests indrets no vol ser estimat per Déu, no vol el seu perdó, no vol la felicitat eterna, no vol anar-se´n al Cel.
Per això, deixar-se estimar per Déu és tan difícil perquè significa acceptar la seva voluntat, el que Ell vulgui per a nosaltres i abandonar-se a les seves mans. Deixar-se estimar per Déu no és només estar al Tabor, sinó estar al Calvari. Perquè el Tabor i el Calvari són les dues cares d´una mateixa moneda: l´amor de Déu. Déu ja ni tan sols ens demana que l´estimem, ens demana que ens deixem estimar per Ell. Ens diu: deixa´m cuidar-te, protegir-te, preocupar-me per tu, deixa´m estimar-te. Però l´home del segle XXI rebutja aquest amor. Per això hi ha tanta gent, com diu la saviesa popular, que está deixada de la mà de Déu.
A vegades s´ha pensat que créixer en humilitat significa que el jo desaparegui, negar-se a un mateix fins la supressió total del jo. I a mi em sembla que créixer en humilitat és créixer en amor. En amor de Déu i els altres. És ser el receptacle perfecte on es bolqui l´amor de Déu. Perquè l´amor a un mateix és saníssim. Sant Joan Baptista diu: “És precís que Ell creixi i jo disminueixi” (Jn 3,30). El que ha de disminuïr és la supèrbia, que no és l´amor a un mateix, sino el rebuig a l´amor de Déu i dels altres. La humilitat és això: deixar-se estimar per Déu. El nen petit, el nadó, és humil. És conscient de la seva vulnerabilitat, de la seva fragilitat, de la seva indigència. I es deixa estimar pels seus pares. Es deixa cuidar, protegir. Se´n fia d´ells. ¿Estima el nen petit als seus pares? Els estima en la mesura que els necessita. L´amor d´un nen dóna poc, per no dir que no dóna res, i rep molt. ¿El nen petit desapareix absorbit per l´amor dels seus pares? No. Segueix essent ell mateix. Dient: meu, meu, meu. Fent les mil trastades i ficant els dits a l´endoll. ¿Deixen d´estimar-lo per això els seus pares? No. L´estimen més, fins i tot, rera cada trastada. Ja, però els pares corregeixen als nens. Sí, però quan fan mitja volta, el nen torna a ficar els dits a l´endoll o cala foc a la casa. ¿Què fan el pare o la mare quan el nen escup el menjar i ho taca tot? ¿Enfadar-se? No. Perquè el nen no ho entén. El nen només entén el llenguatge del carinyo. Quan el renyen o s´enfaden, plora, perquè creu que els pares ja no l´estimen. D´alguna manera, el nen está segur del carinyo dels pares, faci el que faci. Nosaltres davant Déu som “els locos bajitos”, que deia Dalí.
Déu estima més als més necessitats, perquè Ell ha vingut a salvar els pecadors, no als justos (Lc 5,32). L´adult és perfecte o perfeccionista. El superbi es creu perfecte. El nen petit és imperfecte i humil. Per això l´amor de Déu es bolca amb els que es fan com nens (Mt 8,13). Així és la relació de l´home amb Déu.
Això significa deixar-se estimar: ser dúctil, mal.leable, conformar-nos a la imatge del amant, no oposar resistencia a les agulletes de l´amor, deixar que els altres ens estimin com saben o poden. Respectar que ens estimin com vulguin. A vegades diem: s´ha d´estimar als altres amb els seus defectes i limitacions. Jo afegeixo: també ens hem de deixar estimar pels altres amb els seus defectes i limitacions. Això últim és heroic.