Francesc Torralba, Anatomia de l’esperança, Destino, Barcelona 2026, 192 pg.
Ens trobem davant un autor prolífic i segurament un dels millors filòsofs en actiu del panorama català. També, un dels més coneguts d’Espanya, i els llibres dels quals es troben entre els més venuts en les cadenes de distribució literària. Aquesta és la seva última obra, que va ser premi Josep Pla 2026, per l’interès del tema que tracta i per la seva fantàstica ploma en la llengua de Pompeu Fabra.
Francesc Torralba aborda en aquesta obra un tema més necessari que mai; parla de l’esperança. I ho fa abordant el tema des dels mil costats teòrics i existencials que una virtut posseeix.
El llibre està estructurat en dues parts. De la mateixa manera que l’autor veu el món ―respecte a l’esperança― divideixo també en dues meitats.
Una part de la humanitat és El crit de Munch. “Aquesta obra (…) s’ha convertit en una icona del segle XX, una referència ineludible a la desesperació. Parla sense dir res; evoca el que no podem narrar, revela el que li passa a un ésser humà quan cau en el pou de la desesperació.
El crit té més d’un segle, però reflecteix, com cap altra obra, l’estat de desesperació, el pol oposat a l’esperança, que tot ésser humà pot experimentar en un moment donat. (…) no és estrany que qualsevol persona que hagi experimentat o experimenti aquest estat d’ànim en contemplar aquesta obra, vegi reflectida la seva ànima, independentment de quin sigui la raó de la seva desesperació”. Una part del món són els desesperats.
L’altra: els esperançats. I Klimt retrata a aquest grup en el seu quadre: L’esperança; en el qual una dona gràvida és capaç de portar l’embaràs endavant, malgrat estar envoltada de figures tètriques i monstres marins. La protagonista del quadre ens mira, confiant en un món millor que serà el que habiti el seu fill.
En dues seccions diferenciades, Torralba parla dels desesperats: “Contra el desencantament”; i dels esperançats: “El murmuri de l’esperit”. En cadascuna de les parts va passant per actituds ―en concret 12 en cada part― que potencien o aniquilen l’horitzó humà.
La brevetat de cada capitulo facilita tant la lectura com la reflexió del llegit. Torralba combina amb encert abundants cites sobre el tema de diferents filòsofs i literats i els embasta amb les seves consideracions que sorgeixen del llegit i el viscut. En aquest sentit, la de Torralba és una filosofia que connecta amb la vida ―amb la terra―; no “és “filosofia marciana”, perquè l’enfocament fenomenològic relaciona el que es comenta amb experiències molt universals.
A través de les seves consideracions va mostrant primer als “profetes d’una època sense esperança”: Camus, Kafka i Nietzsche.; els arguments del “desesperat” (nihilisme, cinisme, desconfiança, claustrofòbia existencial). En la segona part “murmura” la importància que té aquesta virtut i el destructiva que pot ser la seva absència. L’esperança és obertura a un horitzó que funciona com a causa final: ens dona un lloc al qual tendir i una direcció de moviment; porta al compromís i al canvi. Per això, és d’alguna manera també, causa eficient; l’esperança no és una “espera avorrida”, esperança és motor. Porta a l’acció.
El to és càlid. Així és Torralba i tot el que ha acudit a alguna conferència seva ho sap. No és només el timbre de la seva veu, sinó que el seu discurs va proposant temes, sense imposar-los. En aquest sentit Torralba sempre dona la raó al qual pensa distint ―encara que sigui parcialment, sense dir-li que és parcialment―. Per això el to és sempre conciliador i mans. Qui busqui refutacions o arguments esmolats ―que fereixen― aquí no els trobarà; Torralba fereix suau, fereix per dins.
Per a l’autor l’esperança no és només una virtut teologal (per a creients), sinó un horitzó que ha de tenir tot humà. Llegint el llibre escoltem tants que han pensat sobre ella i descobrim quins són i que flaqueses tenen els nostres horitzons. On està la nostra esperança?