El 26 de març de 2026, a la tarda, Noelia, una jove de 25 anys que havia sol·licitat l’eutanàsia, moria després d’ingerir diversos fàrmacs letals. Ha estat un cas que ha rebut molta atenció dels mitjans de comunicació, fins i tot convertint-lo en un cert espectacle. D’altra banda, ha aixecat molta polèmica jurídica i ètica. Des de la perspectiva jurídica, el cas a passat per diverses instàncies per al·legacions del pare de Noelia, que s’oposava obertament al fet que es matés a la seva filla, fins a arribar al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. Aquest tribunal va sentenciar a favor de l’eutanàsia el 24 de març de 2026.
Bastants mitjans de comunicació han presentat el cas com un acte de llibertat de Noelia davant sofriments físics i psíquics insuportables, fins i tot afirmant errònia o intencionadament que era tetraplègica. Ella mateixa ho va desmentir: “No estic en el llit prostrat ni res, jo m’aixeco del llit. Em dutxo jo soleta. Com heu vist, jo em maquillo sola, m’organitzo jo sola”, va afirmar.
S’ha criticat la postura del pare, que demanava per a Noelia assistència psiquiàtrica, tot presentant-la com una opinió confessional i celebrant la autonomia de Noelia d’acabar amb la seva pròpia vida. La pregunta és: la petició de Noelia va ser un acte de llibertat ben sospesat, més aviat va ser el resultat de falta de cura davant la seva situació?
Història de Noelia
Des dels 13 anys va estar tutelada pels serveis públics després de la separació dels seus pares i va ser internada en un centre de menors. Allí va sofrir una violació grupal i no va rebre l’atenció psicològica ni l’acompanyament humà que necessitava. Sofria discapacitat del 67% per malaltia mental.
A l’octubre de 2022, Noelia va intentar suïcidar-se precipitant-se des d’un balcó, provocant-se lesions que la van deixar en cadira de rodes, va augmentar la seva discapacitat fins al 74%. Això li va portar a haver d’utilitzar cadira de rodes i a un creixent dolor.
No era la primera vegada que intentava suïcidar-se, segons va explicar ella mateixa en una entrevista en Antena 3 emesa el 25 de març. La jove va referir “dos intents de suïcidi amb pastilles”, diferents episodis de lesions “amb corts” i un altre en el qual va ingerir “un pot tòxic del carro de la neteja”, només en el primer centre psiquiàtric pel qual va passar. En el segon, va tenir uns quants intents més. “Mai m’he sentit compresa”, afegeix, “sempre he tingut problemes de convivència”. En 2024 va demanar formalment l’eutanàsia.
Segons Advocats cristians, entitat jurídica que va assistir al pare de Noelia en les seves al·legacions, hi havia evidència que el problema de fons era psiquiàtric. Afegint que aquesta observació és clau ja que el propi Tribunal Constitucional d’Espanya (STC 94/2023) va deixar clar que l’eutanàsia no pot aplicar-se quan l’origen del sofriment és una malaltia mental i que l’Estat té l’obligació de protegir aquestes persones enfront del risc de suïcidi. No obstant això, tal al·legació ha estat rebutjada, obrint una polèmica en la qual aquí no entrarem.
Eutanàsia o suïcidi assistit?
Per a Elena Postigo, professora i directora de l’Institut de Bioètica i professora d’Antropologia i Bioètica de la Universitat Francisco de Vitória (UFV), la història de Noelia “deixa al descobert les esquerdes més profundes del nostre sistema: una víctima d’un abandó institucional que la va deixar completament sola davant el dolor. Ara, la seva petició d’ajuda per a morir es presenta com un acte de llibertat, quan en realitat expressa la desesperança de qui mai va ser acollida ni tractada com mereixia.”
En opinió d’aquesta experta en bioètica, “no estem davant un cas d’eutanàsia, sinó de suïcidi assistit. Noelia no pateix una malaltia terminal, sinó una depressió profunda derivada d’un trauma no sanat. Així i tot, la llei permet obrir aquesta porta sense distingir entre un sofriment físic irreversible i un sofriment psicològic que pot tractar-se i alleujar-se. És una falla greu que estableix un precedent: una norma que avui s’aplica als qui podrien recuperar la seva vida si rebessin l’ajuda, la teràpia i l’acompanyament adequats.”
Afegeix: “Noelia no necessita que l’Estat li ofereixi la mort, necessita que algú li retorni el sentit, l’ajuda i la possibilitat de sanar. Al meu judici, el que està ocorrent amb ella no és un gest de llibertat, sinó el reflex d’un profund fracàs col·lectiu. Quan la vida fa mal, el veritablement humà és cuidar, acompanyar i sostenir, no matar.”
Postigo conclou expressant els seus sentiments i un raonament molt clar: “Em fa mal una societat que només sap oferir aquesta sortida (l’eutanàsia) a una jove de 25 anys, adulta i conscient, però amb ferides encara obertes i profundes. Sento una enorme compassió per Noelia, una compassió que hauria de traduir-se en presència, acompanyament i cura, no en l’autorització per a morir.”
La perspectiva ètica
El cas de Noelia planteja qüestions ètiques profundes sobre el sofriment, l’autonomia i el sentit de la dignitat humana. Des d’una perspectiva ètica, l’anàlisi no pot reduir-se ni a la mera autodeterminació ni a una valoració utilitarista del sofriment, sinó que ha de partir d’una comprensió integral de la persona i el dret inalienable a la vida, també a la pròpia vida rebuda.
S’ha dit reiteradament que l’alternativa a l’eutanàsia és posar mitjans mèdics i humans per a alleugerir el sofriment. Aquestes cures pal·liatives són econòmicament més costosos que l’eutanàsia, però és el que exigeix la dignitat humana del malalt. A l’eutanàsia eufemísticament se’n diu “mort digna”, però de cap manera és un acte de dignitat, ni es correspon amb la dignitat humana.
Convé recordar en aquest sentit que la dignitat humana és intrínseca, incondicional i independent de les circumstàncies. No depèn de la salut, ni de l’autonomia funcional, ni de la qualitat de vida percebuda.
En aquest sentit, la situació de sofriment extrem de Noelia no disminueix la seva dignitat com a persona. Des d’aquesta perspectiva, el risc ètic consisteix a identificar la dignitat amb la qualitat de vida, la qual cosa pot portar a justificar l’eliminació de la vida quan aquesta es percep com a mancada de valor.
Com explica molt bé la professora Postigo, “La vida de Noelia és valuosa, encara que ella no ho percebi ni ho vegi. La dignitat humana no depèn del sofriment ni de l’autonomia entesa com a autosuficiència. Neix del valor únic de cada persona, de la seva necessitat de vincles, cura i amor. No obstant això, la llei, en lloc d’oferir compassió real, acaba legitimant la renúncia a la vida dels qui més necessiten suport i esperança.”