Text de l’Evangeli (Lc 23,33.39-43): Quan els soldats hagueren arribat a l’indret que s’anomena la Calavera, allí el crucificaren i també els malfactors, un a la dreta i l’altre a l’esquerra.
I un dels malfactors que estaven penjats, blasfemava contra ell, dient: «¿No ets tu el Crist? Salva’t a tu mateix i a nosaltres!». I responent l’altre, l’increpava dient: «I ¿tu tampoc no tems Déu, quan et trobes en el mateix suplici? Nosaltres, ben cert, [el rebem] justament, ja que rebem el que mereixen els nostres fets! Però aquest no ha fet cap mal». I deia: «Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu regne». I li digué: «En veritat et dic: avui seràs amb mi al paradís».
La commemoració dels fidels difunts ens situa davant d’una realitat ineludible: hem estat cridats a l’existència pel Senyor de la vida, i arribarà, per a tots, el moment en què tornarem a escoltar la seva veu, que ens convida a participar d’una nova manera de viure, en plenitud, a prop de Déu. Aquest moment serà el de la mort.
La mort no és la fi de la vida que se’ns ha donat, sinó el pas cap a una manera diferent de ser i d’existir. No fa que la vida es dissolgui en el no-res, perquè el no-res no existeix: l’amor de Déu sosté tot allò que ha estat creat i ho crida a la plenitud.
La fe cristiana il·lumina el misteri de la mort i l’omple de sentit. És Crist, el qui entrega la seva vida a la creu per cada persona, i amb aquest acte d’amor fonamenta la nostra esperança.
En l’evangeli d’avui contemplem dues maneres d’enfrontar-se a la mort, personificades en els dos malfactors crucificats al costat de Jesús. Un d’ells es rebel·la i desafia el Senyor, com si fos el responsable de la seva desgràcia; l’altre, en canvi, reconeix el seu pecat i accepta el càstig que ha rebut justament, però manté viva la seva confiança en Déu. Des de les runes de la seva vida malmesa, sap que encara pot ser rescatat per la misericòrdia divina i assolir, per sempre, la felicitat eterna del paradís.
L’esperança cristiana porta a confiar sempre en Déu i a comprendre que la mort no té l’última paraula.
“Els inferns, en la concepció bíblica, no són tant un lloc com una condició existencial: aquella condició en què la vida està afeblida i hi regnen el dolor, la solitud, la culpa i la separació de Déu i dels altres. Crist ens ve a trobar també en aquest abisme, travessant les portes d’aquest regne de tenebres. Entra, per dir-ho així, a la mateixa casa de la mort, per buidar-la, per alliberar-ne els habitants, agafant-los de la mà un per un. És la humilitat d’un Déu que no s’atura davant del nostre pecat, que no s’espanta davant del rebuig extrem de l’ésser humà. (…)
Estimats, aquest descens de Crist no té a veure només amb el passat, sinó que toca la vida de cadascun de nosaltres. Els inferns no són només la condició de qui és mort, sinó també de qui viu la mort a causa del mal i del pecat. És també l’infern quotidià de la solitud, de la vergonya, de l’abandonament, del cansament de viure. Crist entra en totes aquestes realitats fosques per testimoniar-nos l’amor del Pare. No pas per jutjar, sinó per alliberar. No pas per fer sentir culpa, sinó per salvar”(Lleó XIV, Audiència, 24 de setembre de 2025).
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org;
Altres recursos: meditació