* Doctor en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona. Especialista en Radiodiagnòstic y Neurorradiologia a l’Hospital de Bellvitge. L’Hospitalet. Graduat en Ciències Religioses per la Universidad de Navarra.
Existeix la idea que la resurrecció de Jesucrist no és creïble perquè no n’existeix cap evidència científica. Davant aquesta afirmació, cal matisar una colla d’aspectes.
Què és l’evidència científica? Significa comptar amb proves o dades obtingudes per mitjà del mètode científic, i que avalen una afirmació, teoria o hipòtesi.
1. Què es el mètode científic?
El mètode científic és una manera d’estudiar el món que busca evitar errors o biaixos personals. Aquest mètode és l’emprat per les anomenades ciències particulars com la física, la química, la biologia, etc. Cada ciència particular estudia un aspecte concret de l’univers; així, per exemple, la biologia estudia els éssers vius, la física estudia la matèria i l’energia, etc. Per a això, utilitzen el mètode científic per observar, experimentar, formular hipòtesis, teories i lleis.
El mètode científic té una sèrie d’etapes:
-Observació: es percep un fenomen o problema.
-Pregunta / Plantejament del problema: Què està passant? Per què?
-Hipòtesis.
Suposició raonada: una possible explicació que es pot provar.
-Experimentació.
Es dissenyen experiments per provar la hipòtesi sota condicions controlades.
-Anàlisi de resultats.
S’interpreten les dades obtingudes.
-Conclusió.
S’accepta o es rebutja la hipòtesi.
-Publicació i verificació.
Altres científics poden revisar, repetir i validar l’experiment.
2. Tipus de mètodes científics
-Mètode inductiu. És un mètode pel qual s’observen casos específics i després formula lleis generals. Per exemple: es pot veure que diversos metalls s’expandeixen amb l’escalfor i es pot concloure que tots els metalls ho fan.
–Mètode deductiu. Partiria d’un fenomen general per predir un resultat concret. Si tots els metalls s’expandeixen amb calor, llavors el ferro també ho farà.
–Mètode hipoteticodeductiu. És el més usat en la ciència moderna. Combina l’observació, hipòtesi, deduccions i comprovació. Un exemple senzill pot ser el següent:
Una persona nota que en accionar l’interruptor el llum no s’encén. Llavors es planteja el problema: Per què el llum no està funcionant?
Es proposen possibles explicacions o hipòtesis:
H1: La bombeta està fosa.
H2: El llum no està connectat.
H3: Hi ha un tall d’energia elèctrica.
Es procedeix a l’experimentació i es realitzen proves per verificar cada hipòtesi:
Es canvia la bombeta i segueix sense encendre’s (es descarta H1).
Verifica si l’endoll està connectat. Estava desconnectat (es confirma H2).
Es prova un altre llum i funciona (es descarta H3).
L’anàlisi de resultats i la conclusió posen en relleu que el llum no s’encenia perquè no estava connectat al corrent. Per consegüent, es confirma la hipòtesi H2.
-El mètode experimental involucra la manipulació de variables per observar resultats. S’usa sobretot en ciències naturals.
Un exemple:
S’observa que algunes plantes que van rebre un fertilitzant van créixer més que altres sense. Es planteja la pregunta de si el fertilitzant X realment accelera el creixement de les plantes. Per tant s’estableix la hipòtesi de si s’aplica fertilitzant X a les plantes, llavors creixeran més de pressa que les que no en reben.
Es dissenya l’experiment:
Es treballa amb dos grups iguals de plantes (mateixa espècie, mida, condicions de llum i regatge):
Grup experimental: Rep el fertilitzant X.
Grup control: No rep fertilitzant.
Tots dos grups es mantenen durant 4 setmanes.
Cada setmana es mesura el creixement (en cm) de cada planta i es recullen les dades.
L’anàlisi de resultats després de 4 setmanes fou el següent:
Grup amb fertilitzant: mitjana de creixement = 14 cm
Grupo sense fertilitzant: mitjana de creixement = 10 cm
S’analitza si la diferència és estadísticament significativa.
La conclusió és que les dades avalen la hipòtesi: el fertilitzant X millora el creixement de les plantes sota aquestes condicions.
3. Mètode analític i mètode sintètic
Mètode analític:
Consisteix a descompondre un fenomen complex en les seves parts més simples per poder estudiar-lo millor i entendre com funciona en conjunt.
Un exemple pràctic podria ser respondre a la pregunta: Per què s’eleva la pressió arterial en una persona?
Es descompon el fenomen en factors individuals que podrien estar contribuint al problema: Observar si té excés de sodi, com és el funcionament del cor, investigar si els vasos sanguinis són estrets o estan obstruïts, si existeixen factors hormonals alterats, presència d’estrès o ansietat constant, tabac, alcohol, mala alimentació o sedentarisme.
Un cop analitzades totes aquestes parts, el metge pot entendre les causes de la hipertensió i oferir un tractament més específic i eficaç.
El mètode sintètic:
Consisteix a reunir o integrar coneixements i dades que ja van ser obtinguts i analitzats per separat (amb el mètode analític, per exemple), per formular una explicació completa o una teoria. Un exemple seria plantejar com funciona el sistema digestiu humà. Primer recol·lecció i anàlisi de dades com serien el funcionament de la boca, l’acció de l’estómac, la funció de l’intestí prim, el paper del fetge i el pàncrees i la funció de l’intestí gros. En l’aplicació del mètode sintètic s’integren tots aquests coneixements en una explicació general: «El sistema digestiu és un conjunt d’òrgans que treballen en seqüència per transformar els aliments en nutrients aprofitables pel cos, mitjançant processos físics (com la masticació) i químics (com l’acció d’enzims), i eliminar les deixalles.»
En resum, el mètode científic és la forma en què les ciències particulars asseguren que les seves afirmacions no són suposicions, sinó conclusions basades en proves, dades mesurables, un disseny controlat i un raonament lògic. No obstant això, el mètode científic no esgota les possibilitats de coneixement humà.
4. Pot aplicar-se el mètode científic per verificar la resurrecció de Jesucrist?
No. El mètode científic no pot aplicar-se de manera directa per verificar la resurrecció de Crist. Hi ha diverses raons fonamentals. El mètode científic requereix fenòmens observables empíricament i repetibles, proves controlades i formulació d’hipòtesis. La resurrecció de Crist és un fet que no està a l’abast del mètode científic, està fora del seu radi d’acció o influència, ja que no és possible aplicar-li les característiques pròpies d’aquest mètode. Això no implica negar la veracitat de la resurrecció de Crist, atès que la font del coneixement o saber humà no és únicament el mètode científic. La ciència no és l’única forma vàlida que pot oferir respostes veritables o de confiança sobre la realitat.
Entre els modes de coneixement humà hi ha el mètode històric, l’objecte propi del qual: són els fets humans passats, singulars i irrepetibles. No estudia lleis universals com la física, sinó esdeveniments únics en el seu context. Es basa en l’anàlisi crítica de fonts (documents, testimoniatges, restes materials, tradicions). No pot reproduir ni repetir els fets, però sí que contrastar evidències i graus de fiabilitat.
5. Com podem saber que Crist va ressuscitar?
Ningú no va presenciar directament el moment exacte en què Crist va ressuscitar. No hi ha cap testimoni ocular d’aquest instant. La veritat de la Resurrecció de Crist es refereix a un esdeveniment únic, amb evidències històriques, que va ocórrer en el segle I a la Judea, durant el govern de l’emperador romà Tiberi.
En altres paraules, la resurrecció de Crist no és científica, però n’hi ha evidència històrica, basada en una metodologia rigorosa i sistemàtica per analitzar, interpretar i comprendre els fets del passat de la manera més objectiva possible. Això es fa mitjançant la cerca i recopilació de documents, testimoniatges i registres. Aquestes fonts s’avaluen mitjançant la crítica textual, jutjant-ne l’autenticitat, credibilitat i rellevància.
6. Quins textos poden analitzar-se per a tenir evidència històrica de la resurrecció de Jesucrist?
TEXTOS BÍBLICS (els més antics i fonamentals)
EVANGELIS:
Mateu 28: Relata la visita de les dones al sepulcre, l’àngel que els anuncia la resurrecció, i les aparicions de Jesús.
Marc 16: Descriu la tomba buida i, en els versicles finals, algunes aparicions.
Lluc 24: Narra la trobada amb els deixebles d’Emaús i l’aparició als apòstols.
Joan 20–21: Relata l’aparició a Maria Magdalena, als deixebles sense i amb Tomàs, i altres escenes en el llac de Galilea.
ALTRES TEXTOS DEL NOU TESTAMENT:
Fets dels Apòstols (cap. 1–2, etc.): Parla de la resurrecció com el centre de la predicació cristiana primitiva. També de l’aparició de Crist a Sant Pau camí de Damasc.
1 Corintis 15: Un text clau. Pau enumera diversos testimonis de la resurrecció.
Romans 6:4–9, Filipencs 3.10–11: Reflexionen sobre el significat de la resurrecció.
AUTORS CRISTIANS EXTRABÍBLICS (Pares Apostòlics i apologistes)
Climent de Roma (c. 96 d. C.)
En la seva «Carta als Corintis», esmenta la resurrecció com a fonament de l’esperança cristiana.
Ignasi d’Antioquia (c. 110 d. C.)
En diverses de les seves cartes a comunitats cristianes, insisteix que Crist va ressuscitar en cos, no sols en esperit.
Afirma que va ser vist pels deixebles, i que això no va ser una il·lusió.
Justí Màrtir (c. 150 d. C.)
En la seva obra «Apologia», escrita per a les autoritats romanes, defensa la resurrecció com un fet real.
Afirma que Jesús va ser crucificat, va morir i va ressuscitar segons les Escriptures, i que els deixebles el van veure viu després de mort.
Irineu de Lió (c. 180 d. C.)
A «Contra les heretgies», combat idees gnòstiques que negaven la resurrecció física.
Defensa fortament la resurrecció corporal de Crist com a garantia de la resurrecció futura dels creients.
TEXTOS APÒCRIFS (segle I-II)
Esmenten Jesús i, en alguns casos, la seva mort o resurrecció. No formen part del cànon; serveixen per a entendre el context divers de la cristianització primerenca.
Protoevangeli de Jaume
Narra la infància de Maria i de Jesús, amb èmfasi miraculós.
Evangeli de Tomàs
És una col·lecció de dites; algunes atribueixen ensenyaments atribuïts a Jesús.
Evangeli de Nicodem (Fets de Pilat)
Seccions que descriuen la crucifixió i la resurrecció en un marc narratiu extracanònic.
Evangeli de Lluc (apòcrif)
Amplia detalls de la resurrecció i aparicions.
Pseudo-C Mateu i altres evangelis arcaïtzants
Expliquen relats de la resurrecció i les aparicions.
Fets de Pere, Fets d’Andreu, Fets de Tomàs Narren miracles, mort i, a vegades, aparicions.
Apòcrifs dels Apòstols
Narracions sobre la crucifixió, mort, o resurrecció.
Textos gnòstics com l’evangeli de Judes, evangeli de Tomàs, Llibre de Tomàs s’esmenta a Jesús, la seva mort o resurrecció en contextos variats.
AUTORS NO CRISTIANS (pagans o jueus)
L’esmenten indirectament. Aquests autors van registrar que els cristians creien en la resurrecció, la qual cosa és important històricament.
Flavi Josep (37-101 d. C.)
En les «Antiguitats Jueves» Flavi esmenta a Jesús com un home executat i assenyala que els seus seguidors afirmaven que va ressuscitar.
Tàcit (c. 116 d. C.)
A «Anals», esmenta la crucifixió de Jesús sota Ponç Pilat.
No esmenta directament la resurrecció, però confirma l’existència del moviment cristià a Roma ja en temps de Neró.
Plini el Jove (c. 112 d. C.)
En la seva carta a l’emperador Trajà descriu com els cristians cantaven himnes a Crist “com a un déu”.
No parla directament de la resurrecció, però implica la creença en la divinitat d’un mort que viu.
Llucià de Samosata (segle II)
En la seva obra «La mort de Pelegrí», es burla dels cristians per adorar “un home crucificat que va inventar la seva resurrecció.”
Encara que sarcàstic, confirma que la resurrecció era una creença ferma dels cristians primitius.
Cels (c. 170 d. C.)
En la seva obra «Discurs veritable», ataca la fe cristiana i diu que els informes de la resurrecció són enganys de dones histèriques.
Orígens va respondre més tard a «Contra Cels» refutant-lo fil per randa i retornant-li les seves crítiques amb arguments teològics i filosòfics ben fonamentats.
7. La resurrecció de Jesús va ser una experiència visionària o psicològica per als Apòstols i deixebles?
Considerant els textos cristians i els estudis bíblics, hi ha qui argumenta que la Resurrecció de Jesús va ser una experiència visionària o psicològica. No ho va ser per diverses raons.
Els evangelis descriuen la tomba buida i trobades amb Jesús viu. Molts relats parlen que va menjar amb els deixebles i fins i tot li van tocar i això s’interpreta com l’existència d’una experiència corporal, no merament visionària.
Les aparicions múltiples i a grups: es diu que Jesús es va aparèixer a diversos deixebles, a deu i després a onze, i a grans grups. Una visió individual podria ocórrer-li a una sola persona; la consistència de múltiples trobades amb diferents persones en diferents llocs suggereix alguna cosa més que una experiència subjectiva aïllada.
Després de les aparicions, els deixebles passen de la por i la negació a la valentia, proclamació pública de l’evangeli i disposició a enfrontar persecucions. En moltes narracions, l’experiència de la Resurrecció sembla haver produït una transformació en fe i audàcia, alguna cosa que molts intèrprets veuen com a indici d’una realitat històrica més que d’un fenomen purament psicològic.
Els seguidors de Jesús proclamen la Resurrecció com una afirmació històrica: Jesús havia vençut la mort, sovint a costa de la seva pròpia seguretat. La construcció d’una església naixent i la tradició de martiri entre apòstols i primers cristians se citen com a evidències de la serietat del testimoniatge, no d’una mera experiència psicològica.
Els textos també mostren dubtes inicials, preguntes i resistències entre els propis deixebles. Això suggereix que l’experiència no va ser una simple creença col·lectiva sense dubtes, sinó un procés complex que va involucrar evidència, testimoniatge i acceptació gradual.
Els Evangelis posseeixen trets literaris que busquen transmetre una experiència real de resurrecció. Per tant es presenta amb elements que apunten a alguna cosa objectiva més enllà del merament subjectiu.
8. La resurrecció de Jesucrist, un fet històric que transcendeix la història
La resurrecció de Crist transcendeix la història, mantenint la fidelitat al fet històric, però reconeixent que va més enllà del que la història pot aconseguir. La resurrecció de Crist no és un retorn a la vida anterior, com va succeir amb Llàtzer. És un fet que va deixar petjades històriques reals (el sepulcre buit, la situació dels llenços, els testimoniatges dels deixebles, les aparicions). No obstant això, és un salt a una nova forma d’existència que no està subjecta a les lleis d’aquest món físic. La resurrecció és un esdeveniment de salvació, no sols un fet passat. Està arrelada en la història, però apunta més enllà d’ella, cap al misteri etern de Déu.
BIBLIOGRAFIA[1]
Ehrman B. D. How Jesus Became God. HarperOne. 2014.
Goldstein Leon J. Evidence and Events in History. Press Philosophy of Science Association. University of Chicago. Philosophy of Science, Vol. 29, No. 2 (Apr. 1962), 175-194.
Habermas G. R. , Licona M. The Casi for the Resurrection of Jesus. Baker Books. 2004.
Lane Craig W. The Son Rises: The Historical Evidence for the Resurrection of Jesus. Hardcover. 1981.
Loaiza Massuh et al. Métodos científicos de investigación y exposición. Mawil. Publicacions de l’Equador. 2018.
Ruiz Ramón. El Método Científico y sus Etapas. Mèxic 2007. Disponible en: chrome-extension://efaidnbmnnnibpcajpcglclefindmkaj/https://www.index-f.com/lascasas/documentos/lc0256.pdf.
Wright N. T. The Resurrection of the Són of God (Christian Origins and the Question of God, Vol. 3). Fortress Press. 2003.
[1] S’han obtingut idees que han estat utilitzades per elaborar resumidament aquest treball. No s’han ressaltat fragments íntegres dels autors.