Text de l’Evangeli (Lc 13,22-30): En aquell temps, [Jesús] anava per les ciutats i pobles, ensenyant i fent camí cap a Jerusalem. I un li va demanar: «Senyor, ¿són pocs els qui se salven?». I ell els digué: «Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts tractaran d’entrar i no podran. I quan s’aixequi l’amo de la casa i tanqui la porta, començareu de fora estant a trucar a la porta, dient: “Senyor, obre’ns”, i, responent, us dirà: “No sé d’on sou”. Llavors començareu a dir: “Hem menjat i hem begut amb tu, i has ensenyat en les nostres places”; i dirà, parlant amb vosaltres: “No sé d’on sou; aparteu-vos de mi tots els qui obreu la iniquitat”. Allí serà el plor i el cruixir de dents, quan veureu Abraham i Isaac i Jacob, i tots els profetes en el regne de Déu, mentre que vosaltres sou trets a fora. I vindran d’orient i d’occident, i del nord i del sud, i s’asseuran en el regne de Déu. I mireu que n’hi ha d’últims que seran primers, i n’hi ha de primers que seran últims».
A l’evangeli d’avui un dels qui escolta el Senyor li formula una pregunta que, amb tota probabilitat, ens hem plantejat alguna vegada: és fàcil arribar al cel? ¿està a l’abast de molts o, pel contrari, són pocs els que se salven?
Potser el nucli de la resposta de Jesús sorprèn a primera vista. Si Déu vol que tots se salvin, aleshores perquè la porta d’entrada al cel, on se celebra una festa contínua, és estreta i sembla que es tanca gairebé sense donar temps a entrar-hi?
A més, Jesús acaba el seu discurs amb una expressió no menys desconcertant que posa en qüestió els nostres criteris bàsics a l’hora de retribuir amb un premi. És just que molts dels que han arribat “al final de la carrera” rebin el premi que en realitat mereixen, per dret propi, els que han arribat primer? I encara més xocant, com és possible que els primers es vegin relegats als darrers llocs del Regne?
Sí, Jesús ha ofert la seva vida perquè estigui a l’abast de tothom obrir la porta del Regne, encara que sigui estreta, i ens ha ensenyat també que la manera d’assolir la vida eterna és recórrer el camí de la vida terrenal al seu costat. Però no vol que ningú s’enganyi. Estar al costat de Jesús no és “simplement estar”, implica seguir-lo dia dia, viure els seus ensenyaments, i aprendre dels propis errors, sense perdre l’esperança.
La vida cristiana, en fi, és exigent, requereix afrontar les adversitats i patiments, propis i aliens, amb la llum de la fe i com a mitjà per a la conquesta progressiva del cel, la porta d’entrada del qual s’obre només amb la força de l’amor.
“Jesús vol obrir els nostres cors a la lògica de l’amor del Pare, que és gratuït i generós. Es tracta de deixar-se sorprendre i fascinar pels “pensaments” i pels “camins” de Déu que, com recorda el profeta Isaïes, no són els nostres pensaments i no són els nostres camins (cf Is 55, 8). Els pensaments humans estan sovint marcats per egoismes i interessos personals i els nostres camins estrets i tortuosos no són comparables als amplis i rectes camins del Senyor. Ell fa servir la misericòrdia, perdona àmpliament, és ple de generositat i de bondat que aboca sobre cadascun de nosaltres, obre a tots els territoris del seu amor i de la seva gràcia incommensurables, que només poden donar al cor humà la plenitud de l’alegria” (Francesc, Ángelus, 24 de setembre de 2017).
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org;
Altres recursos: vàries homilies