HARTMUT ROSA, Democracy Needs Religion, Polity Press, 2024, 84 pàg.
Es tracta d’una elaborada conferència del sociòleg alemany més important de l’actualitat (amb permís de Joas), proponent de la necessitat d’optar per la ressonància, i estudiós de l’acceleració social i del creixement compulsiu. Està prologada per Charles Taylor, i incideix en un dels temes dominants de la reflexió actual.
Rosa no és creient, però sí religiós a força de raó. I, a diferència de molts dels seus (nostres) col·legues, menysprea la sacralització de l’estat que amaga l’aposta pel laïcisme de l’èpica modernista d’herència francesa. Els seus efectes perversos campen per onsevulla: mai abans la radicalització ideològica del debat polític i social ens ha separat tant (ens ha fet menys ressonants) que quan el poder ha tractat d’imposar el seu credo laic. Rosa implícitament diu: neutralitat sí, religions també (totes), laïcisme no. L’experiència és clara: sense caritat, comprensió, desinterès, empatia, i escolta, no podem viure. I tot això ho aporten les religions, no l’estat.
El text, com el pròleg, aclareix l’aportació que suposa el paradigma de la ressonància al debat de les idees. Es mira al futur i no al passat, la qual cosa ja és un assoliment, tenint en compte el que s’escriu per aquí. Hi ha, no obstant això, dues qüestions en les quals no s’entra: servirà això com a pedaç de supervivència a la modernitat?, poden les religions, tal com es troben, assumir amb efectivitat la tasca de mudar uns cors endurits perquè les fòbies i exclusions esdevinguin escolta i sintonia? Jo ho dubto, però food for thought.