El dilluns 4 de març els diputats i senadors francesos, reunits en sessió conjunta en Congrés extraordinari de totes dues cambres, celebrat solemnement en el Palau de Versalles, van votar reformar la Constitució francesa. Amb aquesta reforma, l’article 34 de la seva Constitució estableix: «La llei determina les condicions en les quals s’exerceix la llibertat garantida de les dones de recórrer a una interrupció voluntària de l’embaràs». Aquesta data passarà a la història de França, i fins del món, per un fet que serà tristament famós com a fita significativa en la cultura de la mort. És de témer, a més, que pot incentivar conductes semblants en altres països. A Espanya ja s’ha insinuat la voluntat de proposar una cosa semblant.
S’ha tingut molta cura a evitar expressions que podien sonar massa fortes com «dret a l’avortament» o “llibertat per matar el fill no nascut”. En lloc seu es parla d’una «llibertat garantida», al costat del conegut eufemisme «interrupció voluntària de l’embaràs». La reforma constitucional a la qual ens referim s’ha fet, doncs, per defensar les llibertats, fins al punt de blindar-ne una, que comporta matar un ésser humà innocent.
La reforma constitucional, en efecte, no parla obertament del dret a avortar, però s’atorga aquest dret. Tampoc es diu que els nens fins i tot no nascuts no tinguin dret a viure, però en la pràctica el dret a la vida d’aquests nens quedarà supeditat a una decisió de la mare, que en lloc de ser la primera cuidadora de la nova vida, demanarà que tal vida s’aniquili.
No respectar el dret a la vida de les persones més vulnerables, com són els no nascuts, totalment dependents és moralment molt greu. Que, a més, a això hi doni suport i ho blindi la Constitució –llei de lleis– entenc que és una expressió molt clara de deterioració moral de gran part de la societat o, almenys, dels seus representants democràtics; insensible a la cultura de la vida humana.
Crida l’atenció l’aclaparadora majoria de diputats que han votat a favor d’aquesta reforma constitucional. S’han comptabilitzat 780 vots favorables, de 925 diputats assistents, que supera àmpliament els 3/5 exigits per reformar la Constitució francesa. Prèviament el text havia estat aprovat tant en l’Assemblea Nacional (492 vots a favor, 30 en contra) com al Senat (267 vots a favor, 50 en contra).
Hom es pregunte amb quins arguments han decidit ses senyories votar a favor de la citada reforma. Se me n’ocorren els següents:
– Per què creuen que la vida d’un no nascut no té cap valor? Costaria creure-ho.
– Per què estan convençuts que la llibertat de la dona per desfer-se del seu fill no nascut és més important que la vida d’aquest? Potser, encara que això és un sofisma fàcilment recognoscible.
– Per la voluntat treure rèdits polítics en forma de vots d’una part important de la població que està a favor de l’avortament? Podria ser.
– Per temor al fet que en el futur pugui haver-hi un retrocés en la llibertat d’avortar? Molts observadors suggereixen justament això. L’avanç de la defensa de la vida en països com els Estats Units, Polònia o Hongria, on existeixen lleis que sí que es preocupen pel dret a viure del no nascut i, tal vegada, algun dia podria arribar aquest clam a França. Amb aquesta reforma es blinda l’avortament, perquè no pugui ser restringit per una llei futura ordinària.
I la gent corrent que dona suport a l’avortament i voten a aquests representants per fer les lleis, amb quins arguments ho fan? Són coneguts: “Faig el que vull amb el meu cos”, “un fetus encara, que és una persona,” “les dones parim, les dones decidim”. Són arguments que no aguanten una serena discussió basada en la ciència i el sentit comú. La biologia afirma inequívocament que el fetus és un ésser humà des de la concepció, amb un ADN propi, diferent del pare i de la mare. Un ésser humà real –una persona, encara que en creixement; no una part del cos de la mare, ni un projecte d’ésser humà.
Des de la perspectiva ètica l’avortament encara és menys sostenible, si s’invoca la dignitat inalienable de tot ésser humà. Tampoc és defensable des de la doctrina dels drets humans, que reconeix la vida com el més bàsic dels drets. El problema és que es perd de vista el que és raonable per convertir l’avortament en una reivindicació més visceral que racional.
A França l’avortament està autoritzat des de fa 50 anys i es produeixen 230.000 avortaments a l’any, però fins ara cap país havia reconegut l’avortament com un dret constitucional. El president francès Emmanuel Macron, que el 2022, no se’n va sortir d’incloure l’avortament en la Carta de Drets de la Unió Europea, ara ha aconseguit al seu país que entri en la Constitució francesa, amb la col·laboració de no pocs diputats d’esquerres i de dretes.
No tot ha estat passivitat i covardia. Hi ha hagut parlamentaris que s’hi han resistit, no han faltat manifestacions a favor de la vida. També hi ha hagut rebuig decidit per part de la Conferència Episcopal Francesa (CEF) de la inclusió de l’avortament en la Constitució del país. Per part seva, la Pontifícia Acadèmia per la Vida, en la mateixa línia considera que «la protecció de la vida humana és l’objectiu primordial de la humanitat i fa una crida a tots els governs i tradicions religioses perquè es comprometin en la protecció de la vida.»