En la Const. Pastoral Gaudium et Spes, llegim: “(…) l’ateisme, considerat en el seu conjunt, no és un fenomen originari, sinó més aviat derivat de diverses causes, entre les quals hi ha el judici crític contra les religions i, en alguns llocs, en particular contra la religió cristiana. Per consegüent, en aquesta gènesi de l’ateisme els creients poden tenir-hi una participació no petita, ja que, en descurar l’educació de la fe, o en exposar erròniament la doctrina, o fins i tot per les deficiències de la seva vida religiosa, moral i social, cal dir que han ocultat el veritable rostre de Déu i de la religió, en lloc de mostrar-lo”[1].
Ens volem aturar en l’anàlisi d’una de les causes que indica el document: l’exposició errònia de la doctrina. I l’estudiem al fil de l’obra de Tresmontant, L’ateisme avui, centrant-nos en el contingut del capítol IV, desenvolupat sota el títol “El problema del fonament de la moral”[2].
L’origen de l’expressió “si Déu no existeix, tot està permès”
Tresmontant parteix d’un principi fonamental de l’ètica: “l’exigència ètica està inscrita en la naturalesa humana creada, està fundada en el ser (…) Les exigències ètiques no estan, doncs, fonamentades primordialment en el fet de ser –per dir-ho així- en la Revelació, sinó que es funden en el fet de ser primer de tot, inscrites en quelcom real, en una cosa objectiva”[3]. I afirma que aquest és, en efecte, des de la perspectiva catòlica, l’ensenyament ortodox sobre el fonament de la moral[4].
Exposa a continuació, com contraposada, la concepció legalista, extrinsecista, de la moral, que és pròpia del pensament luterà, per al qual l’“ètica, per dir-ho així, està suspesa de la Voluntat Divina”[5]. Com a conseqüència, el món modern avorrirà una ètica que se li presenta com un conjunt extern i arbitrari d’“exigències, restriccions, prohibicions incomprensibles i tabús, que comporten una sèrie de frustracions i complexos”[6]. I afegeix que, davant una tal religió, pren sentit la proposta que, si Déu no existeix, tot està permès. Així, la mort de Déu és el començament de la nostra llibertat[7].
L’autor continua dient que, no obstant això, si es du a terme una anàlisi serena d’aquesta qüestió, “hom s’adona que, de fet –si Déu no existeix i si el món existeix, amb l’home en el món-, tots els problemes ètics romanen exactament igual. Si Déu no existeix i si la humanitat es destrueix a si mateixa, la humanitat s’acabarà (…). Tots els problemes continuen sent exactament el mateix”[8]. És a dir, l’existència o no de Déu com a premissa no variarà la dimensió ètica de les accions i la seva repercussió en l’home.
Finalment, l’autor arriba a dues conclusions interessants:
- “Cada vegada que el cristianisme és mal ensenyat, o ensenyat d’una manera inexacta i poc intel·ligent, se sembra el germen d’una reacció que, inevitablement, es desenvoluparà i produirà el seu fruit: fruit d’odi, d’oposició, d’apostasia. Això ens fa comprendre l’enorme importància d’un ensenyament teològic correcte i d’una recerca teològica fonamental continuada”.
- I una altra, que es refereix a la relació entre l’ordre de la fe i l’ordre de la raó, és a dir, entre l’ordre teològic i el filosòfic: “Les relacions entre l’ordre filosòfic i l’ordre teològic no són arbitràries, ni queden al capritx de cada individu. La teologia ortodoxa implica exigències en l’ordre filosòfic. Al seu torn, l’ordre filosòfic implica exigències en teologia”[9].
Reconeix, però, que existeixen altres causes de l’ateisme, a més de les exposades.
L’ordre moral inscrit en l’ésser mateix de la persona humana
Estem d’acord amb Tresmontant. L’ordre moral[10] està inscrit en l’ésser mateix de la persona humana, i el que fa Déu en promulgar la Llei és ajudar la raó de l’home a conèixer-lo amb certesa. I aquest ordre respon al que és bo o dolent per a l’home, és a dir, adverteix d’aquelles accions que perfeccionen la persona o que la degraden. No són bons o dolents uns certs actes perquè la llei divina els mani o els prohibeixi, sinó que els preceptua o prohibeix, perquè són bons o dolents d’acord amb la naturalesa de l’home, és a dir, perquè responen o no al seu mode de ser.
Ara bé, pensem que resulta incompleta l’afirmació que, encara que admetéssim la hipòtesi de la no existència de Déu, tot seria igual. En efecte, els fets en si mateixos, externament, no canviarien. Però considerem que el mode de ser de les accions humanes comprèn, a més del que es denomina el seu contingut objectiu, dos elements més:
- la inclinació a separar-se de l’ordre de la raó, que pertorba el coneixement sobre la rectitud ètica dels actes humans;
- l’atracció que exerceix constantment en la conducta el fi últim de la persona humana.
Pel que fa al primer, cal dir que existeix en la mateixa naturalesa de l’home un principi de desordre innegable. Per a un cristià és clar el seu origen, són les conseqüències del pecat original. Qui no admeti aquesta causa, haurà de buscar una altra explicació, perquè és palès que l’home actua tantes vegades de mode contrari a l’ordre de la raó, i que així ho reconeix[11].
Déu, fonament últim de la moral
Aquest aspecte també el considera, d’alguna manera, cap al final del capítol. No obstant això. convé subratllar que tot home, en el seu actuar, en el seu esforç per conèixer què és l’home i quins els béns que li són propis, està sotmès a la influència negativa del desordre original. I, per tant, de fet, cada home troba dificultat a ajustar la raó a l’ordre del ser (i també al recte coneixement doctrinal).
I, pel que fa al segon, en cada home, així mateix, existeix l’atracció del seu últim fi, Déu, per a qui ha estat creat. És a dir, tot ésser humà és cridat gratuïtament a la vida eterna, i aquesta crida, d’alguna manera, també influeix en les seves accions, atès que el seu ser està orientat cap a aquest fi. Per això, el fet objectiu –extern– no canvia com a tal, però interiorment el desviament moral produeix una deterioració en la persona, i l’aparta o l’entorpeix en la seva relació amb Déu.
Què volem dir amb tot això? Que l’últim fonament de la moral és l’existència de Déu i la destinació de tot home a la vida eterna. I, encara que teòricament es pugui distingir la visió purament racional –l’ètica natural- de l’anterior, no obstant això, estan constituint de manera inseparable el fonament de l’ordre moral. Quan s’afirma que si Déu no existeix tot seria permès, s’afirma que l’ètica perdria el fonament que li concedeix la definitiva consistència i, per tant, el criteri per distingir objectivament el bé del mal. En efecte, tant la moral com l’ètica racional estan, de fet, en la realitat actual, indissolublement referides a la naturalesa de l’home[12] i al fi sobrenatural al qual Déu gratuïtament ha volgut destinar-lo.
L’absència o la negació de l’existència de Déu com aquell que ens ha creat i ha establert en el mateix ésser de l’home l’ordre moral, ordre que ha de respectar-se per ser el que el perfecciona i li permet aconseguir el seu fi últim, suposa la pèrdua del fonament objectiu, de l’orientació decisiva.
És cert que l’home coneix, o pot conèixer en si mateix, de mmanera general, els principis bàsics del bé i del mal, és a dir, l’ètica o moral natural. En aquest sentit, el fonament immediat és la seva pròpia naturalesa, però el fonament que sosté el deure de fer el bé i evitar el mal[13] és, al mateix temps que, objectivament, el bé és bo per a ell i el mal és dolent, que Déu és l’Autor de la naturalesa i el garant que es compleixi l’ordre establert per Ell.
Per això, l’ateisme, la negació teòrica de l’existència de Déu i de l’ordre moral[14], va en contra dels imperatius de la pròpia consciència i del coneixement racional de la realitat, o dit d’una altra manera, del raonament que brolla espontàniament en contemplar el món que ens circumda, l’univers que ens conté[15].
L’ateisme, per tant, no és la conclusió d’un procés intel·lectual,[16] sinó fruit d’una opció personal, una decisió de la voluntat. En conseqüència, suposa sempre una responsabilitat personal, perquè no és fruit de l’error[17], sinó d’una opció fonamental.
_______
[1] Gaudium et Spes, núm. 19,
[2] Tresmontant, Claude, El ateísmo hoy, Ed. Palabra, S.A., “Colección Noray”, núm. 11, Madrid 1969.
[3] o. c., pàg. 50.
[4] Entenem que es refereix a la primacia de la consciència en la valoració moral, primacia el fonament de la qual és la llei moral inscrita naturalment en la raó. D’aquí, l’afirmació de sant Pau en la Carta als Romans (Rom 2: 14-15). La Revelació completa i perfecciona aquest coneixement.
[5] o, c., pàg. 51. Una visió de l’ètica com una Llei imposada per la Voluntat divina de manera extrínseca, porta fàcilment a contemplar els manaments com una cosa arbitrària, l’única justificació dels quals és perquè Déu ho ha volgut així.
[6] Ibíd.
[7]cf. o. c., pàg. 52-53.
[8] Id., pàg. 52.
[9] Id., pàg. 62.
[10] Es poden distingir l’ordre moral i l’ordre ètic. L’ètica es refereix més directament als valors que guien la conducta humana en l’àmbit personal, cognoscibles per la raó. La moral es fonamenta en els principis de la llei natural i a més, per a un cristià, en el Magisteri de l’Església. Però, en la pràctica, en sentit ampli, es poden intercanviar tots dos conceptes. Així els utilitzem en aquest estudi.
[11] “Vídeo meliora proboque, deteriora sequor” . Paraules que Publi Ovidi Nasó (43 aC – 17 dC) posa en boca de Medea (Metamorfosis VII) i que pinten admirablement l’home a qui la seva recta intel·ligència ensenya el camí del deure i de la veritat, però a qui la feblesa i ambició arrosseguen cap al mal. Sant Pau en la Carta als Romans (7.15), diu una cosa semblant: Non quod volo bonum, hoc ago; sed quod odi malum, illud facio. Lluís Racine (1692-1763) en els seus Cantiques (III) diu (parafrasejant a Sant Pau) «Je ne fais le bien que j’aime, et je fais le mal que je haïs».
[12] Insistim, naturalesa ferida pel pecat original. O per la universal experiència de la contradicció tan freqüent entre la raó i la conducta.
[13] És el primer judici de la raó pràctica, la sindèresi.
[14] També l’ateisme pràctic, és a dir, viure d’esquena o en contra de la llei moral, suposa aquesta negació implícita.
[15] “Quia quod notum est Dei, manifestum est in illis. Deus enim illis manifestavit. Invisibilia enim ipsius, a creatura mundi, per ea quae facta sunt, intellecta, conspiciuntur: sempiterna quoque eius virtus, et divinitas: ita ut sint inexcusabiles” (Rom 1, 10-20).
[16] Són abundants els arguments racionals que condueixen a admetre l’existència de Déu (o d’un Ésser suprem). En primer lloc, continuen sent perfectament vàlides les vies tomistes (de caràcter logicometafísic). D’altra banda, tenim les de caràcter moral (exigències de la justícia); la configuració de l’univers com a producte d’un disseny intel·ligent; o les condicions de sostenibilitat -el que els científics denominen ajustos fins- que mantenen el cosmos en un meravellós equilibri. Una exposició molt completa dels arguments sobre l’existència de Déu, pot trobar-se en MICHEL-YVES BOLLORÉ/OLIVIER BONNASSIES: “Déu, la ciència, les proves”, 4a ed.
[17] PLATÓ parla del mal moral com un error intel·lectual, però llavors es diluiria la responsabilitat personal: al no intervenir la llibertat, no seria un acte voluntari i, per tant, moralment responsable.