JAVIER ARANGUREN, ¿Qué es un ser humano?, Rialp, Madrid 2024, 450 pág.
El Prof. Aranguren (Vitòria, 1967), autor de 14 llibres i assaigs, ens presenta a ¿Qué es un ser humano? una síntesi del seu pensament antropològic. La perspectiva, com ell mateix assenyala, és de tall aristotèlic-tomista, encara que s’aprecia la influència d’altres autors (entre els quals, em sembla, es pot destacar L. Polo) i el diàleg amb filòsofs d’altres corrents és constant i il·luminador.
Estem davant d’un assaig dirigit a un públic general, on Aranguren aconsegueix equilibrar la profunditat en el tractament dels temes que toca amb el to divulgatiu i la claredat de l’exposició. També són freqüents les referències a debats actuals –per exemple, sobre el gènere, el transhumanisme, o l’ecologia– que ajuden el lector a comprendre els pressupostos antropològics que tenen, i que poden passar desapercebuts.
L’Autor ha optat per una exposició més sistèmica que sistemàtica, partint de realitats de les quals el lector pot tenir més experiència directa, i presentant cada tema com un desenvolupament o aprofundiment de l’anterior. Això facilita que el lector assimili la proposta antropològica de manera orgànica i raonada; com a contrapartida, fa que alguns temes (pocs) es repeteixin, i dificulta la consulta puntual de temes concrets.
¿Qué es un ser humano? es divideix en cinc capítols:
El primer, ¿Qué es un cuerpo vivo?, comença comparant els ents naturals amb els artificials. Val la pena assenyalar que triar com a punt de partida allò artificial i no, simplement, allò inanimat, permet a l’Autor enllaçar més fàcilment amb l’experiència de la majoria de lectors. Al capítol, Aranguren exposa els conceptes metafísics necessaris per adquirir una idea cabal de l’ésser humà. En aquest sentit, resulta especialment interessant veure com es relacionen els conceptes metafísics amb corrents actuals de pensament –com el transhumanisme o la ideologia del gènere–, de manera que resulta palesa la necessitat de la metafísica a l’hora d’abordar aquests debats.
D’altra banda, mostra la profunda unitat de l’ésser humà: ” Besar la cara, torturar el cuerpo, es besar o torturar a la persona. No hay distancia entre la persona que alguien es y su corporeidad” (90). La resposta a què és un ésser humà ha de tenir en compte aquesta realitat i abraçar en la seva integritat tota la complexitat de l’home. Al meu entendre, aquesta és la gran preocupació de l’Autor, i una de les idees clau que tornaran a aparèixer una vegada i una altra en aquestes pàgines.
El segon capítol, Sensibilidad y cultura, se centra –com indica el títol– en l’anàlisi dels sentits externs de l’home i en la naturalesa cultural. Al llarg d’aquestes pàgines apareixen temes antropològics clàssics, com la praxis, la cultura o la relació entre l’home i la natura. De fons, Aranguren segueix remarcant la idea de la unitat de l’ésser humà (molt clar a l’anàlisi que s’ofereix del sentit del tacte), de manera que el capítol acaba amb una reivindicació d’una autèntica ecologia de l’ésser humà, que doni raó del seu ésser biològic. Igual que en el capítol anterior, no falten les referències a idees normalitzades a la societat d’avui: en aquest cas, resulta especialment suggeridora la manera com defensa que valorar l’home com a ésser cultural, i no ecològic, condueix a la seva devaluació, ia la normalització de pràctiques com l’avortament.
Després d’aquestes anàlisis, l’autor considera El mundo interior. Al capítol anterior ja s’havia incoat que “en todas las dimensiones de la sensibilidad humana aparece el papel de la inteligencia”, i que d’aquí sorgia precisament la cultura, “espirespiritualización de las cosas del mundo por medio de la acción de las personas, es decir, la generación del espacio cultivado, artificial, por el que los hombres convertimos la tierra en mundo, en espacio habitable que podemos tener” (107). El tercer capítol aprofundeix en aquesta línia, presentant el paper de la imaginació i la memòria en la construcció de la identitat personal, per a continuació, al quart capítol –Conocimiento, persona, voluntad– abordar la intel·ligència i la voluntat humanes.
Potser és en aquests capítols on més es pot apreciar que estem davant d’un assaig, i que l’Autor està ajudant els seus lectors a comprendre què és ésser humà, i les conseqüències que això pot tindre a la seva vida: no només falten temes “clàssics” de l’antropologia filosòfica –com les lleis de la percepció, o els tipus de memòria–, sinó – Arangurin mostres les conseqüències pedagògiques que té l’antropologia que exposa, o la relació que té amb el món de l’ètica, o explica el caràcter fonamental que el compromís té com a salvaguarda de la pròpia llibertat.
Apertura animal, apertura humana és el títol de cinquè i darrer capítol del llibre. Aranguren hi exposa des d’una nova perspectiva alguns temes ja tractats amb anterioritat, per explicar d’una manera potser més ordenat el caràcter excèntric de l’ésser humà, que el converteix en ser únic dins del regne animal. Aquesta nova sistematització dóna peu al fet que apareguin també temes nous (com les crítiques a alguns “nous ateus”), s’aprofundeixi en altres que fins ara només s’havien apuntat (com el paper de la família), i es reprenguin algunes crítiques a la teoria de gènere.
El capítol es tanca amb un epígraf que recull la conclusió principal del llibre: l’ésser humà és l’ésser capaç de mirar-ne la centralitat des de l’excentricitat, dotat d’una llibertat radical, però situada. Un ésser obert que pot decidir com es comporta respecte a la seva naturalesa, i –en fer-ho– s’escull a si mateix.
En conclusió, ens trobem davant d’un assaig que val la pena llegir-se, dirigit a un públic general, però que també pot interessar docents i especialistes perquè segurament poden trobar inspiració en la manera com planteja alguns temes i enllaça els aspectes metafísics més abstractes amb alguns debats contemporanis. Resulta especialment interessant la manera com Aranguren fa avançar l’exposició: des dels aspectes més exteriors de l’ésser humà, aquells que el lector pot reconèixer i pensar amb més facilitat, fins als més complexos o abstractes.
D’altra banda, alguns lectors més especialitzats poden quedar desconcertats pel to del llibre: és difícil no llegir aquestes pàgines sense pensar que, per la quantitat i la serietat del contingut, ens trobem més aviat davant d’un manual… però que no posseeix el rigor acadèmic que s’exigeix a un. Però, com he assenyalat, això no és el que busca l’autor. Per això s’entén l’absència d’alguns temes més especialitzats, la manca d’un índex analític o d’un aparell crític o que alguns temes es podrien haver matisat més: per exemple, quan parlem de l’homosexualitat, sembla insuficient comparar-la directament amb malalties psicològiques com l’anorèxia. Sens dubte, s’entenen bé les línies generals de l’argumentació, es troba a faltar una atenció més gran a la relació del fenomen amb l’educació i l’ambient cultural. Però són defectes menors que dependran molt de la subjectivitat del lector, i que no afecten els mèrits d’una obra ambiciosa i molt recomanable, que ofereix una antropologia raonada de tall aristotèlic-tomista i la posa a l’abast del gran públic.