- Reforzar la centralidad de Cristo en la vida personal e institucional. Esto significa redescubrir a Cristo, de modo que informe todo el actuar cristiano, superando la idea de que para ser cristiano basta con actuar con humanidad -que también- sin estar íntimamente unido a Cristo y sin verlo en los demás. La centralidad de Cristo ha de manifestarse también en las asociaciones cristianas, evitando que se confundan con una ONG de fines altruistas, pero sin talante netamente cristiano.
- Ahondar en la llamada universal a la santidad y en la coherencia cristiana de los fieles laicos en la vida familiar, profesional y social, así como en su responsabilidad evangelizadora. Esto incluye ponderar debidamente el papel de la mujer y del varón, no solo en estructuras eclesiásticas sino también y, sobre todo, en su tarea de dar tono cristiano en las familias, en los entornos laborales y en la empresa, y en la sociedad, contribuyendo a cristianizar costumbres y promover leyes conformes con la dignidad humana y que promuevan el florecimiento personal y social, así como el respeto a la creación.
- Promover una auténtica y honda espiritualidad que de sentido a la vida cristiana. No tiene sentido, como algunos pretenden, reducir la religión a dogmas, ritos y prácticas carentes de espiritualidad. Justamente, la idea de espiritualidad, que algunos ahora se apropian desde posiciones laicistas, nació en el seno de la religión cristiana y es lo que da sentido a todos aspectos de la religión, que es religación con Dios. Una auténtica espiritualidad exige conocer y meditar la Revelación cristiana y la sana doctrina, la vida de oración y los sacramentos, vividos desde su profundo significado espiritual.
- Claridad doctrinal en los contenidos de la fe, la moral y los sacramentos, y en el modo de comunicarlos, evitando confusiones y polémicas innecesarias. La doctrina ha de ser transmitida con firmeza, aunque de modo positivo y amable. Esto no excluye el discernimiento, la comprensión y el acompañamiento pastoral, pero sin ceder en aquellos aspectos que son esenciales para mantener la unidad de fe, los criterios morales fundamentales, y la esencia de los siete sacramentos. Logar un mayor respeto por la Eucaristía, también en las condiciones en la que se recibe, revalorizar y administrar debidamente el sacramento de la Penitencia y el del Matrimonio son otros retos importantes.
- Impulsar la formación cristiana y la educación en la fe en todos los ámbitos. Desde las escuelas y las universidades católicas o de inspiración cristiana hasta la catequesis parroquial o familiar, las familias, los movimientos de Iglesia, los medios de comunicación y los grupos de amistad. Las escuelas y las universidades de inspiración cristiana tienen un enorme potencial evangelizador que no siempre está debidamente actualizado. La formación cristiana incluye favorecer la madurez ante una cultura digital dominante y robustecer el carácter de niños y adolescentes con virtudes humanas que se entrelazan con las virtudes teologales -fe, esperanza, amor- que son expresión genuina de la vida propia de los hijos de Dios movidos por el Espíritu.
- Atraer a la fe cristiana a quienes no la poseen y a la vida cristiana a los apartados. Incluye la permanente necesidad de llevar a cabo la evangelización con el anuncio de la salvación de Cristo (Kerigma), con una perspectiva universal, según el mandato de Cristo: “Id por todo el mundo y predicad el evangelio a toda criatura.” (Mc 16, 15). También es una relevante necesidad lograr que los bautizados “vuelvan a casa”, tratando de superar el fenómeno, tan extendido en algunos países, de católicos que se han apartado de la fe o que la conservan de una forma precaria, o bien se consideran cristianos o católicos sólo por incluirse en una tradición cultural, pero que “no practican”. Superar esta situación implica que redescubran a Cristo en toda su hondura y volver tener una relación viva con Dios, que incluye el alimento de la Palabra y de la Eucaristía, volver a la Iglesia y saberse elementos vivos de esa comunidad de fieles que es la Iglesia.
- Continuar difundiendo el mensaje social de la Iglesia, en favor de fraternidad universal, de la justicia y de la amistad social, así como del fomento del diálogo y de la paz social. Esto requiere iniciativas concretas que han de ser llevadas a cabo principalmente por fieles laicos cristianos, en línea con la doctrina social de la Iglesia, en continuo desarrollo y con principios permanentes. Esto incluye un abierto y constructivo diálogo y colaboración ecuménica e interreligiosa y con todo tipo de personas de buena voluntad.
Seguro que hay otras necesidades, entre ellas, la falta de sacerdotes en algunos países, la importancia de inculturizar el Evangelio sin perder su identidad, la relevancia de la pastoral juvenil y del fomento de una auténtica actitud de servicio, evitando actitudes funcionales o de poder clerical.
Sirvan estas breves ideas para ayudar a reflexionar y a rezar por la Iglesia y por el próximo Papa.
El proper 7 de maig començarà el conclave per a triar al successor de Papa Francesc. Els qui hem estat testimonis de l’elecció d’altres Papes, potser no prestem massa atenció als debats periodístics d’aquests dies. Com en altres ocasions, es repeteixen les llistes de “papables”, s’insinua que hi ha tensions entre cardenals conservadors i progressistes i s’especula amb negociacions i fins s’insinua lluita de poder entre grups cardenalicis “rivals”. Aquesta vegada, a més, els comentadors compten amb una pel·lícula, que està en la ment de tots, que barreja veritats amb falsedats i no excepta d’uns certs biaixos ideològics.
Sembla oportú recordar, que tota l’activitat de l’Església és duta a terme per homes, i per tant té una dimensió humana. Com és obvi, això es presta a anàlisis sociològiques, psicològiques i polítiques. Però l’Església té també una dimensió divina. L’Església és Cos de Crist (Col 1,15-18) i Poble de Déu, com va recordar el Concili Vaticà II (Lumen gentium, núms. 9s). A més, l’Escriptura presenta a l’Església com l’Esposa estimada de Crist: “Crist, en veritat, estima l’Església com a la seva esposa, convertint-se en exemple del marit, que estima l’esposa com al seu propi cos (cf. Ef 5,25-28). Al seu torn, l’Església li està sotmesa com al seu Cap (ib. 23-24).” (Lumen gentium, núm. 8). Oblidar la dimensió divina de l’Església és ignorar la veritable naturalesa l’Església, que és un misteri de fe, és a dir, una cosa molt gran impossible de conèixer en tota la seva profunditat.
Jesús ha promès l’assistència de l’Esperit Sant a la seva Església: “I jo pregaré al Pare, i ell us donarà un altre Paràclit perquè estigui sempre amb vosaltres” (Jn 14, 16). És per això que confiem i demanem que l’Esperit il·lumini els cardenals que han d’escollir el nou Papa.
El Romà Pontífex comptarà amb el suport dels qui mantenim una actitud d’amor a l’Església i al successor de Pedro, sigui qui sigui que resulti triat. Això no exclou considerar quines necessitats es perceben a l’Església d’avui i amb les quals el nou Papa es trobarà.
Amb una bona dosi de gosadia, però amb la millor intenció, m’atreveixo a assenyalar set grans necessitats a l’Església del nostre temps, que entenc haurien de ser afrontades, i no sols pel Papa, sinó per tots:
- Reforçar la centralitat de Crist en la vida personal i institucional. Això significa redescobrir Crist, de manera que informi tot l’actuar cristià, superant la idea que per ser cristià n’hi ha prou amb actuar amb humanitat -que també- sense estar íntimament unit a Crist i sense veure-ho en els altres. La centralitat de Crist ha de manifestar-se també en les associacions cristianes, evitant que es confonguin amb una ONG de fins altruistes, però sense alè cristià.
- Aprofundir en la crida universal a la santedat i en la coherència cristiana dels fidels laics en la vida familiar, professional i social, així com en la seva responsabilitat evangelitzadora. Això inclou ponderar degudament el paper d’home i dona, no sols en estructures eclesiàstiques sinó també i, sobretot, en la seva tasca de donar to cristià en les famílies, en els entorns laborals i en l’empresa, i en la societat, contribuint a cristianitzar costums i promoure lleis conformes amb la dignitat humana i que promoguin la florida personal i social, així com el respecte a la creació.
- Promoure una autèntica i profunda espiritualitat que doni sentit a la vida cristiana. No té sentit, com alguns pretenen, reduir la religió a dogmes, ritus i pràctiques mancades d’espiritualitat. Justament, la idea d’espiritualitat, que alguns ara s’apropien des de posicions laïcistes, va néixer en el si de la religió cristiana i és el que dona sentit a tots aspectes de la religió, que és lligam amb Déu. Una autèntica espiritualitat exigeix conèixer i meditar la Revelació cristiana i la sana doctrina, la vida d’oració i els sagraments, viscuts des del seu profund significat espiritual.
- Donar claredat doctrinal en els continguts i en la comunicació de la fe, la moral i els sagraments, evitant confusions i polèmiques innecessàries. La doctrina ha de ser transmesa amb fermesa, encara que de mode positiu i amable. Això no exclou el discerniment, la comprensió i l’acompanyament pastoral, però si cedir en aquells aspectes que són essencials en la unitat de fe, en els criteris morals, i en la pràctica dels sagraments. Un major respecte per l’Eucaristia i revalorar la Penitència i el Matrimoni semblen reptes importants.
- Impulsar la formació cristiana i l’educació en la fe en tots els àmbits. Des de les escoles i les universitats catòliques o d’inspiració cristiana fins a la catequesi parroquial o familiar, les famílies, els moviments d’Església, els mitjans de comunicació i els grups d’amistat. Les escoles i les universitats d’inspiració cristiana tenen un enorme potencial evangelitzador que no sempre està prou actualitzat. La formació cristiana inclou afavorir la maduresa davant una cultura digital dominant i enrobustir el caràcter de nens i adolescents amb virtuts humanes que s’entrellacen amb les virtuts teologals -fe, esperança, amor- que són expressió genuïna de la vida pròpia dels fills de Déu moguts per l’Esperit.
- Atreure a la fe cristiana els qui no la posseeixen i a la vida cristiana els apartats. Inclou la permanent necessitat de dur a terme l’evangelització amb l’anunci de la salvació de Crist (Kerigma), amb una perspectiva universal, segons el mandat de Crist: “Aneu per tot el món i prediqueu l’evangeli a tota criatura.” (Mc 16, 15). També és una rellevant necessitat aconseguir que els batejats “tornin a casa”, tractant de superar el fenomen, tan estès en alguns països, de catòlics que s’han apartat de la fe o que la conserven d’una forma precària, o bé es consideren cristians o catòlics només per incloure’s en una tradició cultural, però que “no practiquen”. Superar aquesta situació implica que redescobreixin Crist en tota la seva fondària i tornar tenir una relació viva amb Déu, que inclou l’aliment de la Paraula i de l’Eucaristia, tornar a l’Església i saber-se elements vius d’aquesta comunitat de fidels que és l’Església.
- Continuar difonent el missatge social de l’Església, en favor de fraternitat universal, de la justícia i de l’amistat social, així com del foment del diàleg i de la pau social. Això requereix iniciatives concretes que han de ser dutes a terme principalment per fidels laics cristians, en línia amb la doctrina social de l’Església, en continu desenvolupament i amb principis permanents. Això inclou un obert i constructiu diàleg i col·laboració ecumènica i interreligiosa i amb tota mena de persones de bona voluntat.
No són aquestes les úniques necessitas, segur que hi han d’altres; entre elles, la manca de sacerdots en alguns països, la importància d’inculturizar l’Evangeli sense perdre’n la identitat, la relevancia de la pastoral jovenil i el foment d’una autèntica actitut de servei, evitant actituds funcionals o de poder clerical.
Serveixin aquestes breus idees per ajudar a reflexionar i a resar per l’Església i pel proper Papa.