FABRICE HADJADJ, Por qué dar la vida a un mortal. Y otras lecciones. Trad. Elena Álvarez Álvarez (Traductor). Rialp, Madrid 2020, 219 págs.
L’autor, nat a Nanterre (França) al 1971, és de família hebrea, fou ateu i anarquista i es va convertir al catolicisme al 1998. Actualment és director de l’Institut Philanthropos, de Friburg.
El llibre que comentem recull 10 conferències dictades en diferents llocs d’Europa. Alguns dels temes tractats són: l’aliança entre progrés i tecnologies, la pornografia, la castedat, el suïcidi, la caritat, el sentit de missió.
Tot i la varietat de temes tractats en aquestes conferències, podríem trobar un element que unifica les seves reflexions. Es tracta del que ell anomena “el gnosticisme materialista de la tecnologia”, que fa que la nostra època estigui dominada per un paradigma tecno-econòmic. Fabrice Hadjadj no denuncia la tecnologia en sí mateixa, si no la tecnologia que s’erigeix en paradigma; denuncia la gran maquinària tecno-comercial que promou en la societat actual un domini de la raó tècnica juntament amb el sentimentalisme.
Les idees de la Modernitat encara estaven marcades per l’afirmació de la veritat, tot i que fos una veritat ideològica i totalitària; però ara, la Postmodernitat, està marcada principalment per la recerca de solucions tècniques i pel culte a l’emoció. En nom de l’amor, no de la veritat, es promou l’avortament, la eutanàsia, el matrimoni unisex, el consumisme, el transhumanisme, … La unió de la raó tècnica i el sentimentalisme han engendrat aquest monstre.
Un aspecte interessant de la seva filosofia és remarcar el valor intrínsec de la matèria com a creació de Déu. En aquest sentit, afirma que una de les causes de les crisis actuals no és la pèrdua del sentit de l’esperit, sinó la pèrdua del sentit de la matèria. Diu que “una vegada s’ha perdut l’esperit de la matèria, es perd també l’esperit de l’esperit”. És el que passa amb les teories materialistes, en qualsevol de les seves variants.
És una altra manera de dir el que escriu Escrivà de Balaguer: “la nostra època necessita retornar a la matèria el seu noble i original sentit, espiritualitzar-la. És lícit, per tant, parlar d’un materialisme cristià que s’oposa audaçment als materialismes tancats a l’esperit”.
Planteja una pregunta als catòlics laics. Què podem fer per superar aquest gnosticisme materialista de la tecnologia?
El laic pot caure en un d’aquests dos errors: el secularisme i el clericalisme. Per al laic secularitzat el Cèsar és Déu. La religió és quelcom que no té res a veure amb el món; la religió seria quelcom personal, com si fos una sessió de fitness que ens pot produir una certa estabilitat emocional. En canvi el laic clericalitzat s’atrinxera en l’esfera del que és sagrat. Fa desistiment de responsabilitats fonamentals com a ciutadà del món; confon l’ordre temporal amb l’ordre espiritual, no reconeix l’autonomia relativa de l’ordre temporal.
I Fabrice Hadjadj continua: La divinització no ens fa superman, si no que ens converteix en més humans. En el futur, cada vegada més, la vida ordinària haurà de convertir-se en una vida mística. Per això pot dir: En la nostra època postmoderna i post humana, dir que Déu s’ha fet home perquè l’home arribi a ser Déu ja no és suficient, s’ha d’afegir que Déu s’ha fet home perquè l’home continuï sent humà.
Ara més que mai en un món envaït per la realitat virtual, on la carn és cada vegada més reduïda a la categoria d’un material i d’una mercaderia, la saviesa rebutja tot tipus d’espiritualisme i es manifesta com a una espiritualitat de l’Encarnació de Jesucrist. Cada vegada més, el que és temporal es podrà garantir únicament en el que és etern, la carn en l’esperit, la raó en la fe, el que és natural en el que és sobrenatural.
La caritat cristiana consisteix en unir la finitud i l’infinit, el carnal i l’espiritual, la fam primària i el fi últim. No és qüestió de bons sentiments si no de realisme. Aquesta és, en els nostres temps de meravelles tecnològiques, la simple humanitat que la caritat divina restaura.