P.- No deixa de cridar l’atenció que els nihilistes defensors de la igualtat o del sufragi universal, sustentin, igual que Nietzsche, que el coneixement humà no va més enllà de l’experiència sensible.
R.- El que m’indiques, és que Nietzsche i els nihilistes, acullen els mateixos principis cognoscitius, però malgrat això, es produeix la paradoxa que el pensador alemany és adversari de la igualtat, en contraposició amb la majoria de nihilistes, agnòstics, etc., que són acèrrims defensors de la igualtat. Però cal ressaltar que tals defensors de la igualtat, en consolidar les seves creences en el bast materialisme, manquen d’arguments sòlids per rebatre-li a Nietzsche la seva polèmica distinció entre el superior i l’inferior, ja que, si no concebem una antropologia transcendent i espiritual de l’ésser humà, no hi ha forma per demolir la “desigualtat humana”, i en conseqüència la divisió entre homes superiors i homes inferiors.
P.- En el teu assaig El Sentiment de culpa en Nietzsche i Freud, subratlles que Nietzsche acusa el cristianisme com el major obstacle que impedeix l’expansió de la voluntat de poder.
R.- Aquesta acusació que esmentes es plasma en els seus agressius i exacerbats aforismes dirigits en contra de la moral cristiana, en qualificar-la com un dels atemptats més directes i perillosos contra la vida superior, un atemptat que se substancia en el principi cristià que tots els éssers humans “som iguals” davant el nostre Pare Déu. A títol d’exemple, en la seva obra L’Anticrist, en la qual progressivament es fan més paleses les seves crisis nervioses i la seva demència, rememora l’expressió bíblica sobre la destrucció del Temple, símptoma de l’esfondrament de la cultura i la moral de l’occident cristià: Com a vell artiller, posseeixo el major dels canons els trets del qual partiran en dos la història: Amb aquest llibre pot comprovar-se que, de fet, no deixa pedra sobre pedra [1]
P.- Ja es comprova la seva inclinació a utilitzar sovint termes bel·licosos.
R.-Per això no és sorprenent que escrigui: Per naturalesa soc bel·licós. Atacar forma part dels meus instints [2]. La seva amic J. V. Widman, li posarà l’apel·latiu de dinamita, un terme que va acollir amb complaença, i que va utilitzar per referir-se a si mateix. Li diu a Paul Deussen amb altivesa: No hi ha res que estigui ara dempeus i que no caigui. Tinc prou força per canviar el compte del temps. Jo soc dinamita, més que home. [3] Jo no soc un home, soc dinamita, escriu a Ecce Homo.[4] Al marge de la raresa del seu caràcter i d’un cert distanciament amb els altres,[5] Nietzsche, era més aviat un individu bastant pacífic, segons testimonien diversos dels seus alumnes. Meta von Salis destaca aquesta disparitat entre els seus agressius aforismes i les seves tranquil·les i assossegades caminades: per camins afables del bosc, a la vora del llac o en remotes valls. Però, d’altra banda, bramen les seves paraules i frases en els quaderns d’apunts com la tempesta, o com el vendaval de les valls alpines».[6]
P.- Retornant a la qüestió de la voluntat com a fonament de la vida, és notòria la seva diferència amb la concepció racional de la filosofia clàssica.
R.- Nietzsche avalua que la intel·ligència és de rang inferior a la voluntat, pel fet que, en el transcurs del temps, la raó ha emergit mitjançant l’atzarosa combinació dels instints derivats de la voluntat. Si delimitem la filosofia racional, per exemple, segons la metafísica realista d’encuny aristotèlic, es concep la voluntat, no com un impuls atzarós i indeterminat de forces, sinó com una facultat que, mitjançant el concurs de la raó, delibera les diferents alternatives que la realitat li ofereix. Per això, en la gnoseologia aristotèlica s’atribueix a la intel·ligència l’antecedència rectora, i a la voluntat la funció posterior i executora. La distinció entre la intel·ligència i la voluntat, a causa de la intrínseca unitat de l’ésser humà, no implica cap escissió (com afirmava Descartes), ja que la seva mútua interrelació queda recolzada per la llibertat com a facultat transcendental de la intel·ligència i la voluntat.
P.- D’acord amb això, la concepció de la voluntat en Nietzsche és diferent.
R.- I ho és perquè no concep la voluntat com una facultat inscrita a l’interior del subjecte i regida per l’intel·lecte, sinó que la voluntat (Wille), és la reproducció del nivell i grau de forces que és capaç d’assumir qualsevol persona, segons ho hagi establert la imperativa voluntat que batega en el rerefons de l’univers.
P.- Però una raó subordinada als designis de la voluntat, no deixa de ser una voluntat irracional
R.- Aquesta subordinació -que procedeix de Schopenhauer-, és un gir de clau a la tradicional filosofia occidental consolidada en principis racionals, i a causa d’això, la raó queda al servei de les exigències de la voluntat. Però tant Schopenhauer com Nietzsche no són conscients que, donar prioritat a la voluntat, eclipsa el coneixement i afebleix la raó. A més, una voluntat de poder que regeix els esdeveniments, es revesteix (al mode de Spinoza) dels atributs propis de la substància absoluta, i per tant no cap ni admet la suposada rivalitat d’alguna substància superior a ella mateixa.
P.- D’altra banda, és desconcertant que Nietzsche concebi la noció de “veritat” com un concepte inútil i rebutjable.
R.- És desconcertant que s’avergonyeixi del concepte de veritat, que, segons ell, ha de ser substituïda per la contraveritat, sorgida dels corrents nihilistes i ateus que s’inspiren en els símbols pagans. No s’inhibeix per preguntar-se: La veritat? Qui situa aquesta paraula en els meus llavis? Jo la rebutjo, jo m’avergonyeixo d’aquesta orgullosa paraula, no, nosaltres no la necessitem; aconseguirem la victòria i fins i tot el poder sense l’auxili de la veritat.[7] En El Crepuscle dels Ídols escriurà alguns aforismes que haguessin estat del desgrat de Parmènides: El món aparent és l’únic, el món veritable no és més que un afegit mentider. [8] Si amb aquests bous cal llaurar, es dilueix el sentit del bo i el dolent i ens endinsem en “la dictadura de l’absolut relativisme”.
P.- Potser la negació de la veritat, tingui relació amb la seva hipòtesi de la transvaloració dels valors,
R.- Hi té relació en la mesura que el terme “transvaloració dels valors”, es refereix a la total «inversió» dels envellits valors comunament admesos, donant una “volta de rosca” en el pensament occidental. Zaratustra es proclama a si mateix, com el “gran immoral”, el pronosticador d’uns transvalors que estan “més enllà del bé i del mal”, que anuncien un nou demà, una nova Aurora. Nietzsche somia amb el retorn del paganisme grec d’èpoques ja finides, un paganisme que retornarà poblat de magnífics homes (als quals considera com a arquetip dels nous homes que anuncien el “superhome”, i deixaran de ser esclaus de la moral cristiana:[9] Els bons i els justos em diuen l’anihilador de la moral, la meva història és immoral, el bé i el mal mateixos no són més que ombres i núvols passatgers [10]
P.- En alguns dels teus escrits, al·ludeixes a la interpretació que efectua Nietzsche dels simbolismes mitològics dels grecs.
R.- Amb la interpretació simbòlica de les divinitats mitològiques, Nietzsche pretén superar els factors irreductibles de la seva cosmologia materialista per dotar de significat i de sentit la filosofia, la poesia, la música, etc., projectant un horitzó que convidi a anar més enllà del seu univers nihilista. Acollint-se principalment a la força representativa dels déus Apol·lo i Dionís, intenta articular una dimensió superior que no estigui vinculada a l’estricta realitat empiricosensible, que anul·la qualsevol transcendència espiritual o estètica. El déu Apol·lo, simbolitza el “principi d’individualitat” els valors de la mesura i l’equilibri com a expressió de la serena saviesa hel·lena. Però molt aviat, d’acord amb el procés intel·lectual i intencional de Nietzsche, Dionís adquirirà el paper primordial, en descriure’l com un déu desbordant de creativitat i embriagadora vida, que trenca tots els obstacles i limitacions, expressant amb això, el tarannà dels homes superiors. Sobre aquest tema dirà amb desmesurada arrogància: Jo he estat el primer a comprendre el meravellós fenomen dionisíac. Per això tinc dret a considerar-me el primer filòsof tràgic i pel que s’aprecia, ningú amb anterioritat ha sabut interpretar Dionís en l’àmbit de la filosofia [11] El prestigiós filòleg alemany von Wilamowitz, adduirà que la interpretació que realitza Nietzsche sobre els simbolismes mitològics que inspiraven els antics pobladors grecs, atempta contra els fets històrics i el rigor del mètode filològic.
P.- Encara que resten diverses qüestions, et pregunto abans de finalitzar, sobre el conflicte entre burgesos i proletaris de la ideologia marxista, i que alguns filòsofs sostenen que és invers al conflicte nietzscheà entre els homes superiors i els homes inferiors.
R.- En aquesta qüestió a la qual refereixes, es pot admetre un anvers i revers entre Marx i Nietzsche, malgrat les coincidències en les seves postures atees, que es tradueixen, entre altres, a acusar el cristianisme de gairebé tots els mals radicats en la societat. Marx declara en el seu Manifest, que tota la història de la societat humana, fins a l’actualitat, és una història de la lluita de classes, lluita que serà extingida mitjançant la revolució proletària. Quant a Nietzsche, en considerar que la Voluntat de Poder determina la diferència entre els homes superiors i els homes inferiors, defensa en el seu esquema social l’invers del que promou Marx, ja que no és la plebs (proletariat) la que ha d’exterminar els poderosos i superiors (capitalistes), sinó que són els homes superiors, els que han de rebutjar la plebs dels inferiors.
De passada, aprofitaré per comentar breument la influència de la qual molts es pregunten; en quina mesura la divisió entre homes superiors i inferiors va influir en la ideologia nazi. No és fàcil de precisar, així, sense més, ja que Nietzsche a penes va tenir un interès directe per les ideologies polítiques i mai es va inscriure en una determinada facció. De fet, en l’època que manaven els nazis, les obres de Nietzsche estaven prou esteses a Alemanya i traduïdes, en diversos idiomes. És poc dubtós, per tant, que el pensament de Nietzsche, ressaltant l’excel·lència d’uns i l’abjecció dels altres, no fos un de tants brous de cultiu que van impulsar el moviment nacionalsocialista, i especialment, en diferenciar la raça ària i la raça eslava.
Nietzsche: Homes Superiors i Homes Inferiors (I)
———————-
[1] F. Nietzsche, Carta a Overbeck des de Torí, octubre 1888, pàg. 154
[2] ID., Ecce Homo, de l’apartat: Perquè soc tan intel·ligent, *af. 7
[3]. Ibídem, carta febrer 1886
[4] Id, Ecce Homo, Perquè soc un destí, p 123, 1
[5] Fa ja alguns anys, parlant amb una antiga professora d’esquí a Saint Moritz, em va dir que el seu avi, que vivia a Sils María, havia conegut Nietzsche. Li vaig preguntar que tal era Nietzsche. Em va contestar: Segons el meu avi, els que li veien passejar pel poble, els semblava un home rar i solitari, que no es relacionava amb la gent. Només de tant en tant el visitaven algunes persones.
[6]. Meta von Salis, op. c. nota 91
[7] F. Nietzsche, La Voluntat de Poder, af. 744
[8] Id. El Crepuscle dels Ídols, af. 2, de l’apt. La raó en la filosofia.
[9] F. Nietzsche, El Crepuscle dels Ídols, en Incursions Intempestives, af 48. Respecte a la tebiesa i ignorància doctrinal que manifesten alguns cristians, escriu sant Josepmaria, referint-se a Nietzsche “En ells es degué fixar aquell escriptor ateu, quan va dir que la moral cristiana és una moral d’esclaus”… Realment som serfs, serfs elevats a la categoria de fills de Déu, que no desitgen conduir-se com esclaus de les passions”, Solc, núm. 267
[10] Id. Així va parlar Zaratustra, apt: Abans de la sortida del sol.
[11] F. Nietzsche, Ecce Homo pàg. 69, 70, 2