El cervell humà pot veure’s com un equip immensament eficaç d’acte aprenentatge, acte reparació i d’eficiència energètica. Una comprensió integral del cervell requereix una visió profunda d’aquesta estructura i de la seva organització que va des de l’estudi genètic fins a tot el conjunt de l’òrgan i no pot dirigir-se únicament a un sol nivell. Per aconseguir això, cal una experiència interdisciplinària que incorpori a la neurociència altres disciplines.
Les tècniques de neuroimatge com la ressonància magnètica funcional (fMRI) han accelerat el creixement en l’estudi de les relacions cervell-comportament, revelant localitzacions dels canvis en l’activitat cerebral induïts per diverses activitats. No obstant això, aquesta tecnologia no explica com funciona el cervell en l’àmbit ultra estructural. L’fMRI únicament mesura el consum d’oxigen d’una àrea cerebral en realitzar una funció determinada. Però això no tradueix necessàriament un coneixement exacte de com les xarxes neuronals realitzen aquests processos.
Podem desvelar el misteri global del cervell humà només amb la neurociència?
Existeix el convenciment màgic que som a punt de desvelar el misteri global del cervell humà. I així, resulta natural pensar que els secrets del pensament estaran finalment a la nostra disposició. No obstant això, som ben lluny d’arribar a aquest punt. No han mancat científics que han intentat explicar el funcionament global del cervell des d’una perspectiva principalment neurofisiològica i neurològica.
Afirmar que la ment és una funció purament fisiconeuronal té inconvenients, pel fet que existeixen diferents aspectes que no acaben de correlacionar-se adequadament. És cert que el substrat anatòmic i neuroquímic cerebral està relacionat directament amb totes les característiques que componen la ment. Però no és menys cert que, quan es pretén establir el seu origen de manera purament cel·lular, considerant únicament neurones, sinapsis i neurotransmissors, resulta difícil comprendre’n la pròpia naturalesa.
La consciència no pot reduir-se únicament a la funció neuronal
Per tant, malgrat les diferents teories que s’han exposat, i que no es poden desenvolupar en aquest escrit atès que n’excediria els propis límits, de moment no s’han aconseguit explicar fets com per exemple la consciència. És totalment comprovable que existeix un substrat anatòmic i neurobiològic per al seu desenvolupament, la qual cosa ve avalada pel fet que lesions encefàliques poden donar lloc a trastorns de consciència. No obstant això, encara que és necessària la concurrència del teixit nerviós en l’elaboració de la consciència, aquesta activitat no pot reduir-se únicament a la funció neuronal. És un fenomen que constitueix fins al moment un desafiament inabordable. Cal tenir en compte que la percepció del temps és intemporal i no física. Això indueix a pensar que hi ha un component d’inorganicitat en el procés de la consciència. En aquest sentit, John Eccles -reconegut neurofisiòleg australià i Premi Nobel- s’oposava a qualsevol intent científic de reduir la consciència a l’activitat purament neuronal.
El coneixement, una activitat immanent
Un altre aspecte que cal considerar és el coneixement. Com ha posat de manifest el filòsof Leonardo Polo amb ple d’arguments, és una activitat immanent. És un acte pel qual el cognoscent posseeix les formes alienes com a alienes, les respecta i les deixa tal com les va trobar, però en conèixer les posseeix d’alguna marea com a objecte. Quan coneixem un objecte no l’introduïm en el cervell a través dels ulls, ja que el destruiríem, per tant, coneixem la cosa desmaterialitzada. Per exemple, la figura d’una poma, que diverses persones veuen (subjectes cognoscents), és present en aquests subjectes no com una cosa materialment posseïda i que, per tant, la configuri de manera física, sinó com a figura de la poma, com a forma aliena.
Conseqüentment, el coneixement és l’operació per la qual en un ésser es fa present la forma d’un altre, d’un mode immaterial. En el coneixement la possessió de l’objecte no és fisicomolecular.
El coneixement intel·lectual humà comença amb l’abstracció. Per tant, des de la imatge percebuda per l’acció de l’intel·lecte es forma el concepte. La intel·ligència no és la que reté les imatges a diferència dels sentits. La intel·ligència articula i estableix el concepte per l’abstracció. L’acte d’entendre un objecte no és imaginar, sinó que des de la imatge se n’abstreu l’essencial i s’elabora el concepte i aquesta acció manca d’àtoms. La intel·ligència és una facultat que implica inorganicitat intrínseca.
Podem conèixer o entendre els nostres actes de coneixement, és a dir, podem reflexionar. En la reflexió l’enteniment s’entén a si mateix. Mentalment podem exercir la reflexió, en la qual un ésser torna sobre si mateix i es coneix a si mateix, això no consisteix a examinar un problema o reflexionar sobre alguna cosa, sinó a reflexionar sobre si, és a dir, pot dir-se que conec que conec que conec (repetició intencionada que indica aquesta capacitat). Quan un subjecte entén una cosa, entén que entén aquesta cosa i al mateix temps entén tot aquest procés. El cervell no pot tornar sobre si mateix, atès que dues parts físiques no poden coincidir en virtut de la impenetrabilitat de la matèria.
Raó i llibertat humana: més enllà de la neurociència
El cervell, amb la seva meravellosa configuració i el seu sofisticat funcionament, conté un enigma, que amb els dispositius actuals d’experimentació i amb els conceptes científics a l’ús no és possible desxifrar: som capaços de pensar lliurement. Aquest enigma, que és també una experiència, pot ser un pressupost real de la mateixa recerca neurocientífica. No hi ha dubte que el substrat nerviós és necessari i requereix la integració dinàmica de múltiples àrees cerebrals perquè es donin els processos mentals. Encara que tinguéssim la fortuna que es construïssin potents ordinadors que imitessin la intel·ligència de l’home amb els seus diversos vessants o fins i tot que poguéssim establir connexions cervell-màquina rellevants, això no significaria per si mateix que coneguéssim absolutament el funcionament del cervell de manera plena i total. Aquest assalt de la neurociència sobre les accions pròpiament humanes requerirà possiblement un estudi més profund i complex del qual s’està desenvolupant avui dia. Per tant, si seguim el mateix camí, la resposta a la nostra pregunta inicial seria “no”: no podem explicar amb aquestes eines intel·lectuals el funcionament de la raó i de la llibertat humana. Cal, doncs, un esforç intel·lectual més gran per pensar el nucli del nostre ésser humà.
* Doctor en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona. Especialista en Radiodiagnòstic i Neuroradiologia. Graduat en Ciències Religioses per la Universitat de Navarra.