A l’article 1er de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) s’afirma: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats com estan de raó i consciència, han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres” .
És indubtable que ja fa algunes dècades, el tema de la “igualtat”, afecta de manera molt rellevant la sensibilitat dels ciutadans de la societat actual, proporcionant tot un planter de polèmiques en diverses direccions, especialment als mitjans de comunicació, en la política i l’ensenyament.
Contraris a la igualtat
Que tots els éssers humans són iguals en dignitat i llibertat, hi ha teories com les del grec Calicles, citat al Gorgies de Plató, i especialment a l’època moderna, les de Nietzsche, que neguen totalment la igualtat i la consideren com una greu injustícia.
Si partim d’una concepció estrictament materialista, en què només té validesa allò que coneixem a través de l’“experiència sensible”, es constata que els diversos individus humans, al marge de la seva variada semblança externa, tenen personalitats desiguals, tant en els aspectes intel·lectuals, com psicològics, imaginatius, temperamentals, caracterològics, etc. Nietzsche dedueix que aquestes diferències reals entre els diversos fenòmens humans són una “exigència natural” que justifica l’innegable dret de domini i apropiació per part d’aquells individus que manifesten una força “vital” superior en les seves diverses dimensions existencials
També alguns polítics i escriptors del XIX i del XX, especialment al centre d’Europa, tenien posicions antisemites que negaven la igualtat, o el conegut Ku Kux Klan per la seva aversió de la raça negra, o el nazisme que considerava que la raça ària era superior a les altres races.
Igualtat: Sí, però…
És constatable que la majoria de ciutadans accepten que “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets” I això és positiu. Però no deixa de tenir interès preguntar-se si aquesta majoria de ciutadans que accepten el dret de la igualtat ho fan pels mateixos motius i raons. Els escèptics o agnòstics poden adduir que la igualtat cal acceptar-la perquè gairebé tothom la defensa, o per evitar les injustícies davant de la llei, o per evitar enfrontaments de raça, o perquè és el mateix de les esquerres, etc. No serà també -els podríem preguntar- per què tenim una mateixa dignitat, una mateixa naturalesa i som de la mateixa espècie? I per descomptat, diran que estan d’acord amb aquests conceptes. Però sorprèn que en qüestions com l’avortament o l’eutanàsia, la família natural, aquests conceptes de dignitat, naturalesa, substància, espècie, etc. s’esfumen per ells mateixos.
I és que en el fons, encara que constantment utilitzin aquests termes, a causa de la seva postura antimetafísica, els escèptics i els materialistes no accepten que aquests conceptes universals “dignitat”, “naturalesa”, “substància”, etc., tinguin un fonament real, i per tant són mers termes buits de contingut, que els fem servir per evitar confondre’ns en el llenguatge.
I malgrat ser presoners dels seus prejudicis metafísics, sovint, i això és inevitable, utilitzen constantment aquests conceptes universals per tal d’acollir-se a la seva imprescindible significació semàntica, única forma de sustentar i fer intel·ligibles les seves propostes i judicis sobre la igualtat, que, altrament, se’ls dissoldrien en l’absurd, la inconsistència i la incomunicació més absoluta
Buscar fonaments més sòlids
Si qualsevol pensador prescindeix de la dimensió metafísica i transcendent del que és real, i només admet una realitat constreta en el pla empíric i material de la particular, no té arguments per rebatre a Nietzsche la seva polèmica postura de sustentar la “desigualtat humana”, o allò que és el mateix: el seu rebuig de la “igualtat”
I això és així, perquè si ens limitem estrictament a la “presencialitat de les realitats fisicotemporals i ens atrinxerem a les rases de la pura “mostració” o “verificació” empírica, és indubtable –com ja va observar Nietzsche i en això és difícil contradir-lo–, que en la comparació d’uns fenòmens amb altres fenòmens, d’uns éssers humans amb altres, hi ha diferències clares.
Però la realitat és que, si oblidem la concepció transcendent i espiritual de l’ésser humà, no hi ha prou justificació i arguments sòlids per fonamentar el principi de la veritable “igualtat humana”. Per als cristians queda palès que la nostra dignitat i igualtat, com a persones de qualsevol raça o condició, es fonamenta en el fet que totes les persones procedim del mateix Déu creador. Els materialistes acusen el cristianisme per assentir i fonamentar que Déu, com a Pare, ens ha creat els éssers humans amb la mateixa naturalesa, cosa que significa que tots som iguals, tant en dignitat, llibertat i responsabilitat, encara que siguem diferents en la nostra singular personalitat. Una realitat admesa per la majoria de religions i cultures.
Per als cristians queda clar, que tant la dignitat com la igualtat humana, s’estenen a qualsevol època de la humanitat, raça, sexe, cultura, situació geogràfica, etc., fonamentant-se en els conceptes universals i en la realitat mateixa de cadascun dels éssers humans, a més de comptar amb el suport de la revelació bíblica expressada en el Gènesi, que tots els éssers humans procedim del mateix Déu creador, i per tant som iguals en la nostra naturalesa en el sentit més profund del terme.
La “igualtat” (aequalitas) en ser una paraula polisèmica pot tenir diversos significats més o menys sinònims si ens referim a l’ésser humà: conformitat, correspondència, equivalència, identitat, constància, etc. Ja hem dit que les diferències singulars de cada individu ens converteixen en “desiguals”. Per això cal ser amatents a no confondre les dues vessants del sentit de la “igualtat”: una d’elles, encarrila la participació de totes les persones en una mateixa naturalesa, cosa que exigeix l’admissió i la valoració dels conceptes metafísics, i l’altra, respecta i comprova aquesta singular diversitat o diferència antropològica dels éssers humans. Aquesta dualitat, lluny de menyscabar la justa igualtat natural, més aviat en solidifica el significat i el veritable fonament. És l’acceptació que la igualtat i simultàniament la desigualtat es reforcen mútuament mitjançant l’exercici de la llibertat.
Afinant sobre la igualtat
Podríem reproduir, –a fi d’afinar sobre el tema de la igualtat– els tests sobre el coeficient intel·lectual (CI), en què durant dècades –basats en qüestions logicomatemàtiques, s’ha valorat el nivell d’intel·ligència. És indubtable que no totes les intel·ligències són iguals, sinó que uns són més intel·ligents que altres, però no pas en tot. És prou conegut que aquests tests del CI, van ser posats en dubte per part de Daniel Goleman un dels líders de la Intel·ligència Emocional, i de forma més contundent per part de Howard Gardner, amb la seva teoria de les Intel·ligències Múltiples. Encara que com dèiem, uns poden ser més intel·ligents que altres, però el que no és tan evident és determinar el motiu, tant objectiu com subjectiu, d’aquests diversos graus d’intel·ligència.
Segons Gardner, la intel·ligència no és una cosa unitària i inequívoca, en què a priori es pressuposa que uns tenen un coeficient mental superior que altres, però d’aquí, no es pot deduir que les intel·ligències matematicoformals sense més, hagin de tenir la consideració exclusiva d’una intel·ligència superior en la seva totalitat, i, per tant, la clàssica diferenciació en els nivells d’intel·ligència és més complexa del que fins fa uns anys s’ha cregut. Gardner parla d’intel·ligències diferents i marginalment autònomes. És a dir, un pot ser més intel·ligent en qüestions logicomatemàtiques tal com indica el CI, però hi pot haver altres intel·ligències amb una capacitat superior per a les qüestions literàries, musicals, pictòriques, inventives, jurídiques, en gestionar empreses, o en la possessió de dots comercials, dissenyar projectes o en qualsevol de les múltiples habilitats manuals. Com advertim és una concepció plural i fragmentària de la intel·ligència, en què en certa manera esvaeix la neta i acceptada desigualtat, entre els homes superiors considerats més intel·ligents i els inferiors considerats menys intel·ligents.
A tall de conclusió
Fent una reflexió més de caràcter filosòfic, al marge del que diguin els experts en CI o de la Intel·ligència Múltiple, des del punt de vista de l’espècie, els individus són del mateix nivell, per això els éssers humans són iguals i tenen la mateixa dignitat quan comparteixen una mateixa espècie i naturalesa. Les persones no només valen per la seva intel·ligència, sinó també per la seva voluntat, pels seus registres psicològics, per les graduacions afectives, pel sentit estètic, per la sensibilitat artística, per la intuïció, etc. Com deia Leonardo Polo a la seva Teoria del Coneixement: “L’igualitarisme cras i uniformador de determinades ideologies, és una niciesa, ja que uns éssers humans són millors que altres en alguna cosa, cap no és superior en tot. En la convivència humana, les diferències poden ser relatives i parcials, per això, les persones estan en condicions de prestar-se serveis i ajuts mutus” Com que uns sobresurten en certes qualitats i altres en altres (aquí es posa en relleu la “intel·ligència múltiple”) el servei pot ser permutable i complementari. Negar els nivells és un error, però també és un error inventar nivells on no n’hi ha.