Cristian Mendoza, En busca de lo indispensable. Una pregunta actual en torno a la pobreza y al bien común, Rialp, Madrid 2024, 175 pàg.
Com resa el títol del primer capítol del llibre la pobresa és un problema humà molt complex. La pregunta és: té solució? Algú té una vareta màgica o un súper poder com el llegendari Rei Mides, que convertia en or tot el que tocava, i pot transformar la pobresa en riquesa? El problema s’agreuja quan un es planteja qui té autoritat per parlar d’aquesta virtut. No fos cas que se li tirés en cara: “Tu, parles de pobresa. Però, vius pobre? Què fas pels altres? Ets prou pobre per tractar seriosament sobre aquesta condició humana? Quin és el teu currículum relatiu a aquesta virtut?” D’aquesta manera, es parla indistintament tant de la situació de pobresa (mancances bàsiques) com de la virtut de la pobresa (despreniment).
En aquest cas, l’autor del llibre, Cristian Mendoza, és professor de Doctrina Social de l’Església a la Facultat de Teologia de la Universitat de la Santa Creu a Roma. Fa temps que es dedica a l’estudi de la pobresa. Un altre llibre seu, La pobreza como problema humano (2022) aborda el tema de forma més acadèmica.
En el llibre que esmentem, En busca de lo indispensable, pretén que el lector es plantegi personalment, quines són les riqueses indispensables, tant materials, racionals o espirituals, i sobre com afrontar-ne l’escassetat. Recorre per a això, a nombroses històries reals.
És una realitat que està entreteixida amb les constants qüestions humanes sobre el dolor i del mal en la vida de les dones i dels homes: ens empobreix allò que disminueix la nostra pròpia dignitat, i en escoltar històries de pobresa veritable sorgeix d’alguna manera la intenció i el desig de fer alguna cosa.
El llibre s’estructura a partir d’una idea antiga del desenvolupament humà que es troba en una poesia índia escrita en sànscrit que pretén ensenyar al lector el sentit de la vida. El text diu així:
“Si treballes, no hi ha pobresa.
Si reses, no hi ha pecat.
Si romans en silenci, no hi ha guerra.
Si ets acurat, no tindràs por”.
Cadascun dels capítols següents respon a un vers del poema.
“Si treballes, no hi ha pobresa”.
Tracta de la relació entre riquesa i treball, i de com efectivament s’ha aconseguit elevar el nivell material i de benestar en una gran part de la població. Encara que continuï havent-hi grans bosses de pobresa, fins i tot en països avançats.
“Si reses, no hi ha pecat”.
El pecat implica pobresa material, injustícies, abusos, vexacions… La riquesa espiritual és motor del desenvolupament. És veritat que l’ètica protestant porta a confondre l’èxit amb la virtut, però no hi ha dubte que un govern d’homes bons i justos comporta millores en tots els nivells de la societat.
“Si estàs en silenci, no hi ha guerra”.
El silenci és avui un bé preuat i escàs. Perquè hi hagi pau a fora cal començar per la pròpia ànima, pel cor humà que ha de pacificar-se. El conflicte que genera la falta de pau entre els ciutadans sorgeix sobretot si la satisfacció humana es basa únicament, o principalment, en la possessió de béns materials i en el compliment dels drets de posseir que neixen d’aquests béns. Pensa l’autor que això podria traduir-se com una sobrietat de vida, on no es fa soroll dels propis béns materials ni dels propis talents racionals, sinó que tot es posa al servei de Déu i dels altres.
“Si ets acurat, no tindràs por”.
Es tracta de superar la pobresa material, espiritual i racional. I ho proposa d’aquesta manera: “La riquesa material és atractiva per a cada persona […] perquè l’ésser humà troba en el benestar la benedicció de Déu i l’estima –més o menys sincera– dels altres. La riquesa racional és fascinant no sols perquè ens permet considerar la validesa de les nostres pròpies teories sinó sobretot perquè la raó explica la realitat, la transforma i fa comprensible el nostre món. Les més altes idees són expressió d’esperits profunds que han sabut considerar l’essencial del viure”.
En l’últim paràgraf del llibre l’autor convida a enfrontar-se de mode personal amb el repte de la pobresa en el món, la qual cosa implicarà una sèrie de resolucions pràctiques: “Ara tocarà a cada persona continuar amb el seu camí cap a la riquesa que es troba donant alguna cosa, el que es vulgui, però alguna cosa als altres. En donar temps es multiplicarà el propi obrar, en donar els nostres béns als altres amb sentit de responsabilitat i generositat podrem valorar el que és veritablement important, en donar la vida a Déu es podrà trobar de nou, però multiplicada per cent i per sempre”.