Per deformació professional, sóc filòloga, tendeixo a analitzar els diferents llenguatges que conformen un relat o un discurs. Hi ha el llenguatge de la paraula, el llenguatge de la imatge i el llenguatge del so. A vegades sóc crítica amb el llenguatge utilitzat perquè em sembla que no transmet el missatge que vol donar o que no s’expressa amb claredat o que está desfasat o que és inintel.ligible. En aquest article vull analitzar el llenguatge de Déu. Penso que el llenguatge de Déu es propositiu, universal i assertiu. Es podrien dir moltes altres coses d’aquest llenguatge, però jo em centraré en aquestes tres.
LLENGUATGE PROPOSITIU
Déu té un llenguatge propositiu. El llenguatge propositiu és un llenguatge que proposa, no imposa. Déu no utilitza un llenguatge autoritari. Per exemple, el dissenyadors de moda ja no presenten les seves col.leccions o els seus dissenys, sino que fan propostes. Nosaltres, els éssers humans, moltes vegades utilitzem un llenguatge impositiu. A vegades, ens situem en una posició de superioritat respecte al nostre interlocutor. Una superioritat moral, cultural, acadèmica i tendim a dir als altres el que han de fer, com han de pensar o viure. En definitiva, donem lliçons. Si volem, podem parlar de consells, indicacions. Sense anar més lluny, els nostres polítics, en l’actualitat, s’arroguen el dret de situar-se en un pla de superioritat i s´immisceixen tant en les nostres vides, que ens diuen fins i tot què hem de menjar. Déu no és així. Déu no es sitúa en un pla de superioritat per a dirigir-se a nosaltres. Hi ha un passatge als Fets dels Apòstols especialment commovedor. És el de la conversió de Sant Pau. San Pau es dirigía a Damasc a empresonar cristians, quan en el camí una llum el va cegar, el va tirar a terra i va sentir una veu que li preguntava: “Saule, Saule, ¿per què em persegueixes?”. ¿Pot haver una actitud més dialogant, receptiva, respectuosa i democrática que la d´aquell que pregunta, que la d´aquell que vol saber la nostra opinió, la de qui vol escoltar, la de qui pregunta el perquè del nostre comportament? Déu li podía haver dit a Sant Pau: “no em persegueixis, perquè sóc Déu” o “vas per un camí equivocat” o “Saule, estàs obrant malament”. Però Déu no li diu això a Sant Pau, sino que li pregunta, vol escoltar-lo, vol saber les raons per les quals el persegueix. Va ser un encontre fulminant, sí, però impregnat de dolcesa, sense cap retret, sense ferir. I avui, com a Sant Pau, Déu li pregunta a l´home del segle XXI: “¿Per què em persegueixes? ¿Per què m’odies? ¿Per què em dones l’esquena? ¿Què t’he fet?”. No és aquest un llenguatge impositiu, sino propositiu, dialogant, receptiu. Quan preguntem correm el risc de que no vulguin contestar-nos o de que ens contestin malament o de que ens donin un no com a resposta. Déu corre aquest risc. I el corre perquè respecta la nostra llibertat, la llibertat de dir-li sí o no.
És un llenguatge propositiu perquè Déu no alça mai la veu, per a que no tinguem una altra alternativa que escoltar-lo. Podem no escoltar-lo o podem, com Sant Pau, dir-li: “qui ets?”.
LLENGUATGE UNIVERSAL
El llenguatge de Déu també es universal. L’entenen totes les persones de tots els temps d´arreu del món. L’entenen totes les cultures, totes les edats, totes les condicions socials, perquè Déu parla el nostre llenguatge, el de cada persona en concret, individualment. Déu parla amb el llenguatge de l’home sentimental, del racional, de l’artista, de l’infant, de l’indigent. I sobretot, Déu parla poc i escolta molt. I això el converteix en un comunicador excepcional. Perquè, a vegades, comuniquem més escoltant, que donant infinitat de consells.
Recordo la novel.la de Momo de Michael Ende. La protagonista era una persona que escoltava a tothom i, per aquesta raó, tothom l’estimava. Avui la gent té una enorme necessitat de ser escoltada. I és tan poca la gent que escolta. Quan ens trobem amb una persona que ens escolta una i mil vegades les nostres històries, la valorem moltíssim. I quan ens diu quelcom, encara que sigui una petitesa, ho arxivem. Déu fa el mateix amb nosaltres. Ens escolta. Escolta les nostres queixes, les nostres històries, les nostres menuderies. I no una vegada, sino un nombre infinit. No es cansa d’escoltar-nos. I de tant en tant ens diu alguna cosa, en aparença poc important, però que ens ajuda a ser millors.
I aquí volia fer un incís per a parlar de la necessitat que té l’home del segle XXI de ser escoltat. Per això llenço la pregunta: quant escoltem nosaltres? Perquè escoltar és el major acte de generositat amb els altres que podem fer, darrere únicament de donar la vida. Perquè escoltar és donació d’un mateix, comprendre l’altre, estimar-lo com és, compartir amb ell les seves alegries i penes. És donar-se sense demanar res a canvi. I actualment hi ha poca gent que escolti. Tots parlem molt de les nostres coses, petites o grans, però escoltem poc. Potser escoltem una persona que ens vol explicar la seva vida, per educació, però quan ve la segona vegada amb les mateixes històries, la rebutgem. ¿Per què necesita tant l´home ser escoltat? Perquè és l’única manera que tenim de curar ferides. És el que fan els psicoterapeutes i cobren per això. No sóc molt amiga dels llibres d´ autoajuda perquè crec que inflen l’ego amb frases com “estima’t molt”, “allunya’t de les persones tòxiques”, “el millor estar per arribar”, “cuida’t i parla’t bé”. Els “coach”, els psicoterapeutes i els llibres d´autoajuda creuen que l’única manera de curar ferides és parlant-se bé a un mateix. I sí, ens hem de perdonar, però aquest és un primer pas. Per a curar les ferides, necessitem dels altres, necessitem ser escoltats. Per això trobo a faltar aquest saber escoltar i ser escoltat pels altres als gurús de l’autoajuda. La millor demostració de solidaritat i empatia amb els altres és escoltar-los. Totes les vegades que faci falta. I sí, crec que Déu és el millor psicoterapeuta perquè escolta sempre. L’home del segle XXI ha d´omplir aquesta buidor interior amb un diàleg personal amb Ell, com el que tenia Topol a Fiddler on the Roof (El violinista a la teulada), un diàleg confiat. Aquesta és la millor manera de curar ferides.
LLENGUATGE ASSERTIU
I per últim, el llenguatge de Déu és assertiu. Actualment, els psicòlegs i els psiquiatres, i per extensió la resta de la humanitat, parlen de persones tòxiques. No crec que les persones siguem tòxiques. Sí que tenim, a vegades, comportaments tòxics. Incidim en allò que és negatiu, som derrotistes, pesimistes, estem en una queixa permanent, tenim una mica d’amargor. En definitiva, veiem el vas mig buit. El llenguatge de Déu no és tòxic, sino positiu, no incideix en allò negatiu del nostre comportament, sino que veu sempre el vas mig ple. És un llenguatge animant, que impulsa a véncer pors i prejudicis, a superar obstacles, a aconseguir metes, a enderrocar murs, a escalar cims.
Déu parla amb el llenguatge de l’home del segle XXI i trenca tots els esquemes preconcebuts. No parla amb el llenguatge del segle XVI ni amb un llenguatge convencional. A vegades, tenim por de parlar amb el llenguatge de Déu perquè creiem que rebaixem la seva dignitat, que el desposseïm d’algun dels seus atributs. En definitiva, que el tractem amb massa confiança. Parlar amb el llenguatge de Déu a l’home del segle XXI suposa alliberar-se de molts prejudicis i imatges estereotipades.
El llenguatge de Déu ens injecta una dosi d’energia perquè es propositiu, personalitzat i assertiu. Déu és el millor comunicador perquè ens diu les coses sempre en el millor moment, perquè utilitza el nostre llenguatge de manera que el poguem entendre; el millor conversador perquè és el que més escolta; i el millor psicoterapeuta perquè cura totes les ferides. I el que més falta li fa a l’home del segle XXI per a recuperar la pau, la felicitat i l’esperança és parlar amb Déu.