Aquest dimecres passat tornava del funeral d’en Josep Maria donant gràcies a Déu. 90 anys, 68 com a fidel agregat de la Prelatura de l’Opus Dei. Anys difícils, complicats, per a una vocació com la d’agregat. Una vocació cristiana de lliurament a Déu al mig del carrer, sense canviar de lloc, convertint en amor de Déu el treball de cada jornada. Amb la renúncia a formar una família pròpia. S’entén família de sang; perquè de família pròpia sí que en va tenir: els seus germans a l’Opus Dei. La va viure amb alegria, amb afecte, amb cura. És tan difícil acceptar que es pot viure així avui dia?
L’Església on se celebrava el funeral era força plena. Molt més del que sol ser quan enterres una persona d’aquella edat, que ha perdut habitualment el cercle d’amistats del seu entorn social més ampli que va tenir sent més jove. Senyal que una vida sense fer gaire soroll pot tenir una eficàcia sobrenatural meravellosa.
Quan sant Josepmaria Escrivà funda l’Obra li deien els eclesiàstics amics: “Josemaría, se te n’aniran. Si no tenen hàbit, si no fan vots, qui els retindrà?”
Costa d’admetre efectivament que a l’Església també existeix aquest celibat. Jo també he tingut aquesta gràcia i n’he participat. I no, no som consagrats. L’única consagració és la del baptisme que ens disposa per al culte. No cal cap consagració més. La consagració a Déu és pròpia dels religiosos.
Sant Josepmaria estimava molt els religiosos. Tenia molts amics religiosos. Alguns van ser els seus confessors, sobretot al principi, quan començava la predicació i la posada en marxa de la fundació de l’Obra. Després, quan ja començava a haver-hi sacerdots de l’Obra, lògicament acudia a l’ajut espiritual que li proporcionaven. Al llarg de la seva vida va orientar en la direcció espiritual moltes persones amb el carisma religiós a ingressar a convents i monestirs.
Però ell també ho deia: “El celibat eclesiàstic?, em van preguntar. ¬–No –vaig contestar– el meu” (cf. Camino ed. Crítica preparada per Pedro Rodríguez, Rialp, Madrid 2002, p. 245).
A veure si la Teologia ens ajuda a trobar aquest fonament, aquest arrelament en el sacerdoci de Crist que és el celibat apostòlic dels laics: un tresor més de la nostra mare l’Església.