JAVIER CERCAS, El loco de Dios en el fin del mundo; Random House, 2025, 488 pp.
“Sóc ateu. Sóc anticlerical. Sóc un laïcista militant, un racionalista contumaç, un impiu rigorós. Però aquí em tenen, volant en direcció a Mongòlia amb l’ancià Vicari de Crist a la Terra, disposat a interrogar-lo sobre la resurrecció de la carn i la vida eterna. Per això m’he embarcat en aquest avió: per preguntar-li al papa Francesc si la meva mare veurà el meu pare més enllà de la mort, i per portar-li a la meva mare la resposta. Heus aquí un boig sense Déu perseguint el boig de Déu fins a la fi del món.”
Aquest és el començament d’aquest llibre, escrit per un dels millors escriptors actuals en llengua espanyola, de 484 pàgines, escrit amb motiu del viatge del Papa a Mongòlia i on Cercas vol escriure sobre el Papa d’una manera “escandalosa”, i enllaçar les seves obsessions amb les preocupacions de la societat actual: el paper en la vida humana de l’espiritualitat, de la transcendència, de la religió i de la immortalitat.
La seva esposa li pregunta abans de marxar: “Què, tornaràs convertit en un soldat de Francesc?”.
He tingut la sort de llegir el llibre abans de la seva presentació oficial, abans dels comentaris periodístics i entrevistes a l’autor i he de dir que si bé al començament em va atraure, a mesura que l’anava llegint, sobre tot després de la llarga conversa de 26 pàgines amb el pare Antonio Spadaro, director de Civiltà Cattolica, em va començar a decebre. Hi ha entrevistes amb tota la gent del Vaticà que viuen prop del Papa: caps de dicasteris, directors d’oficines de la Santa Seu, un amic personal, amb… Lorenzo Fazzini, Paolo Ruffini, Gianfranco Ravasi, Andrea Tornielli, Antonio Spadaro, cardenal José Tolentino, Salvatore Scolozzi, Mateo Bruni, Lucio Brunelli…
I a Mongòlia parla amb un mossèn, un abat, una catequista, un matrimoni, una monja, missioners… Amb tothom parla del mateix: els hi fa les mateixes preguntes i fa els mateixos comentaris. I repeteix la pregunta “del milió” a tothom amb qui conversa: “Veurà la meva mare el meu pare més enllà de la mort?”.
Enmig de tot això el llibre parla de la vida i de la mort, de l’Església, del Vaticà, dels problemes de la Cúria, del Sínode, dels jesuïtes, de filosofia, de la santedat, dels missioners, de política, de geografia, d’història, de moral… un aiguabarreig de tots els temes haguts i per haver.
Sembla un escrit per fer una semblança laudatòria d’ell mateix en la que va repetint, per tort i dret, que és ateu, que és anticlerical, que és racionalista, que la culpa de la seva pèrdua de la fe als 14 anys es deu a Unamuno i Nietzche −”als 14 anys, per culpa d’Unamuno i d’altres com Nietzsche, vaig abandonar la fe catòlica, vaig començar a fumar, a beure cervesa, vaig entrar en un caos mental del qual encara no he sortit”−, que no tornarà convertit com suggereix la seva dona i que contarà a la seva mare el que li digui el Papa sobre el més enllà… I que aquest llibre “ha de ser un llibre escandalós, ja que un llibre sobre el papa que no sigui escandalós no és un llibre sobre el papa”.
Són més de 450 pàgines abans d’arribar a la trobada amb el Papa a l’avió que els porta al país del Gengis Kan i que ens conta −en el darrer capítol− en un vídeo que ensenya a la seva mare i la seva esposa.
La resposta del Papa a la pregunta de Cercas sobre si hi ha un més enllà ressona contínuament dintre seu: “−Amb tota seguretat”, i la sent repetir una i altra vegada a la seva mare mentre mira el vídeo gravat de l’entrevista del seu fill amb el Papa: “−Hi ha un més enllà? −Amb tota seguretat”. I com un ritornello Cercas es va repetint la resposta: “−Amb tota seguretat. Quina cosa, oi?”.
En aquest darrer capítol Cercas es fa un reguitzell de preguntes sense contestar, però amb la intenció de trobar-hi resposta. El punt de partida és la resposta que li dóna el Papa sobre la mort i el més enllà: “la resurrecció és un despertar”. En aquest moment Cercas es pregunta si tot allò que està revivint, en el vídeo gravat de la trobada amb el Papa, i que visiona amb la seva mare i la seva esposa, no serà un somni:
- no hauré somiat el meu viatge a Mongòlia?,
- no serà la meva vida un somni del que algun dia despertaré a la vida autèntica?,
- i si és veritat tot això? Com poc tenir la certesa que no ho és?
- i si el Papa, la meva mare i el meu pare tenen raó?,
- i si la veritable vida no és la que he viscut fins ara sinó la que viuré després de mort?,
- i si el cristianisme no és una negació de la vida, sinó un rebel·lió contra la mort i per això la resurrecció de la carn i la vida representen la vida més enllà de la vida, més enllà de la mort?,
- i si la victòria de Crist fos que estem aquí no per acceptar la mort, sinó per rebel·lar-nos contra ella?
- i si allò que és impossible, és cert?
“Aquest és un llibre gamberro. El cristianisme és un escàndol, però un escàndol monumental! Què cony és això de la resurrecció de la carn?… Però el cristianisme o és subversiu o no és, perquè va néixer així i, si no segueix així, és mort… Aquest Jesucrist va dir que tots els homes són iguals en el moment que el món estava dominat per l’esclavatge. El van crucificar perquè era molt perillós. Jo no he vingut a portar pau, sinó espasa, va dir. Però, sobretot, perdona. Què cony? Això és la revolució”.
A la tornada a casa seva, un cop finalitzat el viatge, la seva muller li recorda allò què li va dir quan va marxar: “−Què, tornes convertit en un soldat de Francesc? −Tranquil·la, segueixo sent ateu. −N’estàs ben segur? −Completament, ateu i anticlerical…”
Jo penso que encara que no hagi tornat com a “soldat de Francesc”, sí que en aquest darrer capítol deixa entreveure, amb totes les consideracions que hi fa, que ha quedat tocat per aquesta −encara que curta− entrevista amb el Papa. Però no ho pot dir, no pot abandonar la seva imatge de personatge escandalós, no pot deixar de dir que és ateu de cara a la galeria i per a tota la gent que fins ara l’ha anat seguint i encensant per la seva −extraordinària− trajectòria literària.
El llibre acaba amb un l’Epíleg de tres pàgines on conta la darrera anècdota amb el Papa i a qui envia una inesperada abraçada.