Text de l’Evangeli (Mt 5,1-12): En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, i havent-se assegut, se li acostaren els seus deixebles; i obrint la seva boca, els ensenyava, dient: «Benaurats els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el regne dels cels. Benaurats els qui ploren, perquè ells seran consolats. Benaurats els mansuets, perquè ells posseiran la terra. Benaurats els qui tenen fam i set de la justícia, perquè ells seran saciats. Benaurats els misericordiosos, perquè ells aconseguiran misericòrdia. Benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu. Benaurats els pacificadors, perquè seran anomenats fills de Déu. Benaurats els qui sofreixen persecució per causa de la justícia, perquè d’ells és el regne dels cels. Benaurats vosaltres quan us maleiran i us perseguiran, i amb mentida diran tota mena de mal contra vosaltres per causa meva. Alegreu-vos-en i exulteu, perquè la vostra recompensa serà gran en els cels».
La vida humana té molt d’imprevisible. No és possible tenir-ho tot ni mantenir sempre el control. A més, de vegades es produeixen esdeveniments desagradables o dolorosos que, amb el pas del temps, es revelen positius per a la pròpia història personal. Són les paradoxes de la vida.
També en la vida espiritual hi trobem paradoxes. L’evangeli d’avui ens n’ofereix una mostra clara en paraules de Jesús: les benaurances. Vistes des de la lògica “normal” del món, sonen desconcertants i fins i tot incomprensibles; però contemplades des de la lògica divina i a la llum de la vida de Jesús, revelen una veritat profunda.
A primera vista, ningú no felicitaria els qui ploren, els perseguits o els qui tenen fam i set de justícia. Tanmateix, Jesús ens ensenya que sí, que són veritablement feliços quan saben viure aquestes circumstàncies adverses amb fe i amor, amb la mirada posada en Déu. Els mansos, els humils, els qui treballen per la pau, són els qui experimenten de manera constant la protecció i el consol de Déu; per això poden ser feliços fins i tot enmig del dolor.
Així ho confirma la vida dels sants. A cap d’ells no li van faltar alguns dels sofriments assenyalats per Jesús, i tanmateix cap no va viure trist ni es va considerar desgraciat. Ben al contrari, van ser feliços perquè, a través del sofriment, van aprendre a estimar més Déu, vivint com ho va fer Crist.
Les benaurances parlen de goig i d’alegria. Només qui s’obre a les paradoxes divines pot assolir la veritable felicitat. En proclamar-les, Jesús ens convida a reflexionar sobre què és la felicitat i ens mostra el camí per arribar-hi.
«Cada cop n’estic més convençut: la felicitat del Cel és per als qui saben ser feliços a la terra» (Sant Josepmaria Escrivà, Forja, 1005).
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org; Biblia de Navarra
Altres recursos: vàries homilies